D’Evans a Tyson, el Betis amenaça al BAXI Manresa

De les Termopiles a Stalingrad, al llarg de la història hi ha hagut infinitat de batalles èpiques. Cap d’elles a l’altura de la que es viurà aquest dissabte al Nou Congost, amb el BAXI Manresa i el Betis com a contendents i la salvació com a premi final. Sí, encara quedaran jornades, però en clau manresana una derrota deixaria la permanència en quelcom miraculós.

Els sevillans es presentaran amb un balanç de 5 victòries i 17 derrotes, ubicats una posició per sobre de la zona de descens. Els manresans, amb un partit menys, arriben amb un 4-17 i ara mateix baixarien a la LEB Or. La situació és similar, però les sensacions a l’hora d’afrontar-la són diferents: pel Betis és la jornada laboral d’un oficinista, algú acostumat a viure en l’equilibri perfecte entre fer el mínim per no ser acomiadat i no regalar temps ni energia a l’empresa; pel Manresa és una situació desconeguda i desconcertant, com el funcionari que de cop es troba que ha de treballar. Metàfores dolentes a banda, el Betis fa anys que viu instal·lat en la zona baixa, salvant els mobles en el darrer instant, mentre que el BAXI Manresa ve d’una temporada històrica i d’anys de lluitar per entrar a la Copa del Rei i els Play-offs, sense mirar mai pel retrovisor.

I al costat de la victòria, indispensable pel Manresa, hi passeja l’average, de moment favorable als bètics. En la tercera jornada, al llunyà 8 d’octubre de 2022, el Betis va guanyar per 87-83 als manresans. En aquell duel hi havia dos noms propis que han guanyat protagonisme en els últims mesos: Shannon Evans, que va liderar al Betis amb 27 punts i 9 assistències; i Tyson Pérez, que amb 8 punts i 13 rebots va firmar el seu millor partit com a manresà. El primer no estarà dissabte al Nou Congost. El segon, hi serà amb la samarreta canviada.

De Shannon a Shannito de la mà de Casimiro

La carrera de Shannon Evans (Suffolk; 1994) és la clàssica de molts jugadors nord-americans que no troben lloc a l’NBA. Després de complir el període universitari (dos anys als Buffalo Bulls i dos a l’Arizona State Sun Devils) i no ser escollit en el Draft de l’any 2018, va buscar una oportunitat disputant la Summer League amb els Houston Rockets, però la seva falta de centímetres (1.85 m) el va penalitzar. I així és com va fer les maletes per iniciar la seva carrera com a professional a Europa. Va quedar fora del radar de les grans lligues, i va acabar aterrant a l’Atomeromu de la lliga hongaresa. Evans va demostrar des de l’inici que aquesta competició li quedava petita: 17,2 punts i 5,8 assistències de mitjana en les seves dues temporades a Hongria. El seu rendiment va cridar l’atenció del Pau-Lacq-Orthez de la primera divisió francesa, on va traslladar el seu domini: 21,8 punts i 8,4 assistències en els cinc partits que va disputar. Van ser pocs, ja que amb la temporada just iniciada va deixar l’equip francès per fitxar pel Bahcesehir de la lliga turca, on va acabar el curs amb 11 punts i 4,2 assistències. L’estiu de l’any 2021, Evans tornava a fer les maletes per viatjar a Espanya amb l’objectiu de liderar el projecte del Betis. Era el quart país en quatre anys.

L‘adaptació d’Evans a l’ACB no va ser fàcil. En el seu debut (victòria a casa davant l’Andorra) va acabar amb 1 punt (0/6 en tirs de camp), 5 pilotes perdudes i 4 faltes personals; hi va afegir 7 rebots i 6 assistències, però va acabar amb un -1 de valoració en 23 minuts a pista. En els sis primers partits, les seves mitjanes eren de 8,3 punts (20% d’encert des del triple), 3,1 assistències i 7 de valoració. La seva primera explosió, la primera mostra del seu potencial, va arribar en la derrota contra l’Obradoiro en la jornada 7, quan va sumar 27 punts i un 29 de valoració en gairebé 32 minuts de joc. Semblava que el tècnic Joan Plaza havia donat amb la tecla. Però poques setmanes després el tècnic català presentava la seva dimissió, amb el Betis instal·lat en la zona baixa amb 2 victòries i 9 derrotes. En aquest període, Evans va acabar amb 12,4 punts (26,7% en triples), 2,8 assistències i 10,6 de valoració en 27 minuts de joc.

El substitut de Plaza va ser Luis Casimiro, qui li va canviar la cara al Betis i la vida a Evans. Si el balanç del primer era 2-9 (un 18% de victòries), el del segon en finalitzar el curs va ser d’11-12 (47,8%). I el gran causant d’aquest canvi va ser Evans. Els tres primers partits del tècnic a la banqueta van acabar amb tres derrotes (Unicaja i Baskonia a casa; Joventut a fora), i un Evans en la mateixa dinàmica (13,6 punts -15% en triples-, 5,3 assistències i 10 de valoració). Va ser aleshores quan Casimiro va entregar definitivament les claus de l’equip al base nord-americà, i aquest va respondre oferint la seva millor versió. Una d’històrica, especialment a partir d’una data clau.

El 2 d’abril de 2022 el Betis perdia casa davant l’UCAM Múrcia, el que era la sisena derrota consecutiva. Quan faltaven només 7 jornades pel final de l’ACB, el Betis era el cuer en solitari amb un balanç de 7-20, per darrere d’Andorra (8-19), Saragossa, Obradoiro, Fuenlabrada i Burgos (tots amb un 9-18). La situació era alarmant i el marge d’error mínim, amb la salvació a dos partits de distància. La part positiva, era que d’aquests set partits, tres eren contra rivals directes. I Evans es va proposar salvar l’equip i, si feia falta, fer-ho pràcticament sol.

El Betis va guanyar 6 dels 7 partits, perdent només contra el Madrid a casa per un ajustat 69-71, justament l’únic dia on Evans va mostrar una versió terrenal (7 punts -3/15 en tirs de camp-, 10 assistències i 9 de valoració). Tot i la derrota, quedaven quatre jornades i el Betis depenia d’ell mateix: amb un balanç de 9-21 estava empatat amb Burgos i Andorra, els dos equips que ocupaven la zona de descens, però amb un millor diferencial de punts. D’aquests quatre partits, emperò, tres eren a domicili. I aquí Evans es va vestir de superheroi. Els números parlen per si sols:

Jornada 31
Fuenlabrada 77-82 Betis–> 29 punts, 5 assistències i 35 de valoració.

Jornada 32
BAXI Manresa 96-102 Betis–> 28 punts, 10 assistències i 36 de valoració.

Jornada 33
Betis 93-86 Gran Canària–> 28 punts, 17 assistències i 39 de valoració.

Jornada 34
Bilbao 98-99 Betis–> 29 punts, 6 assistències i 37 de valoració.

En resum, 28,5 punts (59,5% en tirs de dos i 40% en triples), 9,5 assistències i 36,7 de valoració en 36 minuts de joc. I el Betis certificant la permanència. I Evans convertint-se en Shannito, el nou heroi de Sevilla.

Sorpresa interrompuda

La continuïtat d’Evans al Betis, després de l’exhibició del final de la temporada, era poc més que una quimera. Es parlava d’equips d’Eurolliga (va arribar a sonar pel Madrid) i d’arreu d’Europa com a possibles nous destins, però finalment Evans va decidir quedar-se. El club sevillà va fer un gran esforç econòmic per mantenir-lo (el que va afectar la confecció de la resta de la plantilla) i Evans va acceptar. La missió era la mateixa: mantenir l’equip a l’ACB un any més. El mètode, també: Casimiro a la banqueta i Evans a la pista. Quelcom lògic si tenim en compte que el base va passar de fer 12,4 punts i 2,8 assistències amb Plaza, a 19,7 punts i 8,6 assistències amb Casimiro.

Evans va mantenir el seu nivell en aquest inici de temporada, consolidant-se com el màxim anotador de l’ACB i amb incomptables actuacions espectaculars, com els 27 punts i 9 assistències contra el BAXI, el 28-9 davant el Fuenlabrada, 31-4 amb el Girona, el 30-8 al Breogán… O una ratxa de 7 partits seguits anotant més de 20 punts. En total, en les 16 primeres jornades, en 10 va superar els 20, amb una mitjana de 21 punts i 5,6 assistències per partit. Continuava imparable, sí, però el seu rendiment individual no es traduïa en victòries col·lectives: balanç de 3-13 i empatats amb el BAXI Manresa i el Fuenlabrada en les últimes posicions. I fiquem aquí el tall perquè finalment Evans va fer el pas que tothom esperava a l’estiu: deixava el Betis per fitxar pel València Basket, equip d’Eurolliga que pagava la seva clàusula. Evans no es va poder acomiadar amb victòria davant la seva afició, tot i intentar-ho fins al final en el darrer partit contra l’Obradoiro (71-73), quan va estar 37 minuts a pista (arriscant-se a perdre l’oportunitat de marxar) i va aportar 21 punts i 7 assistències.

S’acabava una història d’amor que deixava un panorama incert tant pel jugador com pel club: podrà sobreviure el Betis sense ell? Podrà adaptar-se Evans a l’exigència i rol d’un equip Eurolliga? De moment, a la primera pregunta la resposta és un sí: sense Evans el balanç del Betis és de 2-4 (un 33,3% de victòries, superant el 18,7% que tenien amb ell) i han sortit de la zona de descens. A la segona, un no: Evans ha vist reduïts a la meitat els seus minuts a pista (de 32 a 16) i ha baixat les seves prestacions (5,5 punts i 2,8 assistències).

El curiós cas de Tyson Pérez

I no ho diem perquè neixes vell i es vagi fent jove, no; el seu cas és encara més surrealista. No entrarem en la seva història perquè ja en vam parlar aquí quan es va incorporar al BAXI Manresa, i el seu fenomen s’explica millor amb la fredor dels números:

Amb el BAXI Manresa (10 partits): 5,9 punts (15,7% en triples) | 4,3 rebots | 6,3 valoració | 17,3 minuts

Amb el Betis (6 partits): 17,3 punts (27,2% en triples) | 9,1 rebots | 20,3 valoració | 28,6 minuts

Arribats aquí, si espereu una explicació no la trobareu. A Manresa Tyson va mostrar una versió grisa, apàtica i sense l’explosivitat i energia que el caracteritzava. Feia la sensació de jugar amb por, quelcom comprensible després de les últimes lesions que va patir. Si a aquesta absència de domini físic li sumes el desencert en el llançament exterior, et quedava un jugador molt pla i que no acabava d’aportar gran cosa. I això sense comptar que per diferents problemes físics es va anar perdent partits. Quan es va anunciar la seva sortida, no va semblar un daltabaix. Per molt que anés a un rival directe, no feia la sensació que els estàvem reforçant en excés. I menys quan Devin Robinson, l’home que el va deixar sense lloc a l’equip, es va convertir ràpidament en el referent del BAXI Manresa. En els 9 partits que ha disputat a l’ACB, el nord-americà està en 12,8 punts, 4,7 rebots i 12,1 de valoració en 23 minuts de joc. Però tornem a Tyson.

La seva arribada al Betis va estar envoltada de certa polèmica quan encara no havia ni debutat, i és que Casimiro va donar entendre en una roda de premsa prèvia que Tyson pràcticament no havia pogut superar la revisió mèdica. Es podia entendre el que molts sospitaven: que físicament no estava per competir a l’ACB. I així arribem al dia del seu debut, ni més ni menys que al camp del Tenerife, i Tyson es planta amb 18 punts i 4 rebots. Flor d’un dia? En el següent partit està 30 minuts a pista i suma uns estratosfèrics 20 punts i 14 rebots. No ha baixat més dels 28 minuts ni dels dobles dígits en anotació. Són pocs partits, sí; però està en números de competir per l’MVP de la temporada (no ho serà perquè pesen i molt els seus partits de vermell). El Betis guanya, surt del descens i a Tyson se li posa cara de Tysonito.

Podríem estar dies discutint el perquè d’aquest canvi, com és possible i buscar culpables per tot arreu. No hi guanyaríem res. A vegades, l’explicació més senzilla és la correcta: en el rendiment d’un jugador hi influeixen molts factors, i el context és clau per mostrar la millor versió. Tyson ha trobat un entorn ideal a Sevilla, l’espai i la confiança per recuperar el seu joc. I una cosa tinc clara: a Manresa, mai hauríem vist aquest Tyson. Així que la seva sortida, en el fons, ha sigut el millor per les dues parts.

Noves armes

La millora del Betis, i especialment el no enfonsament amb la sortida d’Evans, no s’explica només amb la figura de Tyson. El club sevillà s’ha mogut i molt en aquest 2023, incorporant fins a cinc jugadors nous.

Per suplir a Evans van apostar per dos jugadors que poden fer de base i que estan tenint un rendiment dispar. El primer a arribar va ser Josh Gray, que en els cinc partits que ha disputat està en 5,6 punts (15,4% en triples), 3 assistències i 0,8 de valoració en 20 minuts de joc. El segon és, juntament amb Tyson, la peça clau per entendre la millora bètica: el Betis va arribar a un acord amb el Gran Canària per la cessió de Jean Claudio Montero, un dominicà de només 19 anys. Ni el més optimista s’hauria imaginat que, en només dues setmanes, es convertiria en el timó de l’equip. En els quatre partits que ha jugat està en 14,5 punts, 3,3 assistències i 14,5 de valoració, i amb una actuació clau en la victòria al camp del Breogán: 28 punts, 6 assistències i 4 rebots. En estat de gràcia, ve d’anotar 14 punts al Baskonia.

Menys protagonisme han tingut les altres dues incorporacions, aquestes amb l’objectiu de reforçar el joc interior: el jove Zsombar Maronka (20 anys) ha arribat cedit pel Joventut i ha aportat 3,2 punts en 11,4 minuts de joc en els cinc partits disputats; i Anzejs Pasecniks ha tornat a la disciplina bètica (hi va jugar el curs passat, sent un dels millors) i ha jugat dos partits, en els quals ha sumat 4,5 punts i 4 rebots en 17 minuts.

Els que no estaran presents al Nou Congost són Pepe Pozas, lesionat en el darrer enfrontament, i B.J. Johnson, que va caure lesionat en el duel contra el Breogán. Aquest últim és una baixa important, ja que parlem del millor jugador després d’Evans (i abans de l’arribada de Tyson), que aportava 11,4 punts i 5,4 rebots en 27 minuts de joc.

Està tot preparat per la gran final del Nou Congost, un partit que s’espera angoixant i on l’afició manresana pot marcar la diferència. El Betis seguirà amb vida si perd, amb més o menys oxigen en funció de si poden salvar l’average; però pel Manresa una derrota podria ser definitiva, ja que t’obligaria a guanyar molts partits dels que no entraven en les travesses.

Però les càbales, per a després del partit.