Tyson Pérez, un diamant polit per Laso arriba al BAXI Manresa
El BAXI Manresa ha anunciat l’arribada de Tyson Pérez en forma de cessió per a la temporada 2022/23. Es tracta d’un jugador conegut pels aficionats, i és que les tres últimes temporades ha estat a les files del MoraBanc Andorra a l’ACB.
Pérez és un 4 de 2.02 m i 26 anys, nascut a la República Dominicana i que compte amb la nacionalitat espanyola. Un jugador espectacular i amb un físic privilegiat, que els últims anys ha patit diverses lesions que han frenat la seva projecció. I és que parlem d’un jugador que, si les lesions l’haguessin respectat i hagués continuat cremant etapes al ritme que ho estava fent, a hores d’ara molt probablement estaria a l’NBA o a un equip d’Eurolliga.
Haurem d’esperar a la confecció final de la plantilla per veure quin pot ser el seu rol i protagonisme, però si el físic el respecte, hauria de ser un jugador dominant al Nou Congost.
La seva història és de les que agrada als guionistes de Hollywood: moltes dosis de superació i efecte sorpresa. I un nom que ha sigut clau en la seva carrera: Pepe Laso.
Un pare esportiu
«Per a mi és com un pare esportiu. M’ha ajudat molt. Sempre trec una estona per parlar amb ell durant la setmana, i a l’estiu passem molt temps entrenant. M’encanta deixar-me guiar per ell». Així explicava Pérez la seva relació amb Pepe Laso en una entrevista a l’ABC al 2020.
Pepe Laso (Madrid, 1938), pare de l’exentrenador del Reial Madrid Pablo Laso, és un mite de la formació a l’estat espanyol, i des de fa anys es dedica a entrenar de forma individual diferents jugadors prometedors. El que es coneix com a tecnificació. I així és com els seus camins es van unir.
Retrocedim fins al principi. José Miguel Pérez Balbuena va néixer un 29 de gener de 1996 a Santo Domingo. El sobrenom de Tyson li va ficar el seu pare, amb qui jugava a boxa de petit, i se li ha quedat per sempre. Més endavant, el comentarista Fran Fermoso hi afegiria el d’El terror del mur, una referència a la sèrie Joc de Trons i al seu joc a Andorra. Als 11 anys va fer les maletes i va anar a viure a Betanzos, el poble gallec on la seva mare s’havia instal·lat per feina. En aquell moment encara no havia començat a jugar a bàsquet, esport en el qual es va iniciar anys després. Ho explicava ell mateix el 2020 a l’ABC: «A mi el que m’agradava era el futbol, anar en bicicleta i el tenis. Els meus ídols eren Ronaldinho i Eto’o, però un dia el professor d’educació física ens va posar a jugar a bàsquet, i fins avui».
I com és lògic, els inicis no van ser fàcils: «Tenia 14 anys i amb aquella edat els nens contra els quals jugava feia anys que jugaven. Em treien un món en tècnica i en tot». Però no es va rendir, i a base de treball i unes condicions atlètiques privilegiades, es va fer un lloc al Santo Domingo Betanzos, amb qui va debutar a EBA l’any 2014. I aquí apareix Laso.
«Vaig veure un noi altet, moreno, que no feia més que ficar-la cap avall. Molt indolent en el joc, que no destacava en gran cosa. Sí que és cert que, quan feia una sèrie de coses, veies que tenia un valor». Així recorda Laso el primer partit que el va anar a veure en directe, convidat pel president del club gallec. Ho explicava a SportingNews, i afegia que «quan va acabar el partit no estava exageradament animat, però el president del Betanzos em va dir que el portes a Madrid, perquè allà no creixeria». De manera similar ho recordava Pérez: «Va veure alguna cosa en mi que li va cridar l’atenció, perquè em va dir si volia anar a Madrid per entrenar amb ell. Volia polir-me, ajudar-me a millorar».
Uns anys abans Laso ja havia treballat amb Bismack Biyombo, a qui va polir i dibuixar un full de ruta que el va portar a ser escollit en el número 7 del Draft l’any 2011, i des d’aleshores continua a l’NBA. I amb Pérez, volia seguir el mateix camí.
Impacte immediat
El primer pas va ser portar-lo a l’Eurocolegio Casvi de Madrid, club d’EBA amb el qual Laso col·laborava. I el debut no podia ser més prometedor: 19,1 punts i 10,9 rebots per partit en la fase regular. «Amb Laso vaig saber què és el sacrifici i vaig entendre que no tot és talent, sinó també ètica de treball. Em va ensenyar a autoentrenar-me, a corregir-me i a saber perquè fallo en alguna cosa, a dominar els meus nervis», recordava Pérez en una entrevista a El País. En la fase final per aconseguir l’ascens, Pérez va augmentar encara més el seu rendiment: 25 punts, 13 rebots i 30 de valoració per partit. Però no van assolir el seu objectiu, en caure davant el BC Martorell, equip on destacava Guillem Jou, més valorat dels del Baix Llobregat (15,3 per partit en la fase final).
L’estrena havia sigut intensa i amb molt de treball, com recordava Pérez a El Confidencial: «El primer estiu vaig estar amb ell dos dels tres mesos, i amb gent d’ACB com Alberto Abalde o Juanjo García. Vaig millorar força, i durant l’any més del mateix: entrenant matí i tarda dues hores, tot el que podíem». Però tocava fer un pas més. «En la seva primera temporada vaig treballar amb ell, va jugar molt bé i va ser el millor jugador de la competició. Això no obstant, l’any següent jo no volia que continues en la mateixa categoria», recorda Laso, que va acceptar la proposta del Real Canoe, que militava a LEB Plata, una categoria un graó superior.
Allà va continuar creixent i es va convertir en el referent absolut de l’equip: 16,3 punts, 9,9 rebots i 21,9 de valoració per partit. Pérez no va notar el canvi de categoria, va ser escollit MVP de la competició i va aconseguir l’ascens, quelcom impensable al Canoe a principis de temporada. El club madrileny va demanar a Pérez i Laso que continuessin un any més, amb l’objectiu d’assolir la permanència a la LEB Or.
Tercer canvi de categoria consecutiu, i tercera exhibició de Pérez. Com havia fet en els dos anys anteriors, va mostrar la seva versió més dominant: 16 punts, 10,6 rebots i 20,5 de valoració. Va aconseguir mantenir el Canoe a la LEB Or i va ser escollit MVP de la competició, compartint quintet ideal amb jugadors que ara estan a l’ACB com Aleix Font o Fran Guerra.
En aquest moment van començar a aparèixer els primers cants de sirena de l’NBA, amb el seu nom apuntat a la llista dels scoutings de moltes franquícies. Però, seguint amb els peus a terra i un camí traçat per cremar etapes pas a pas, va fitxar pel MoraBanc Andorra, amb qui disputaria l’ACB i l’NBA. Arribava l’hora de volar sol.
En una entrevista a El Confidencial, Laso explicava algunes de les claus del seu treball amb Pérez. «Vas fent amb ell un treball de coaching, però el mèrit sempre és del jugador, que et va seguint perquè creu en tu, perquè el resultat li va sortint bé», i destacava que «hi ha un factor fonamental: aixecar-los el sostre. Asseure’s amb ells i dir-los: Tu on creus que pots jugar? Creus que pots jugar a l’ACB? En tres anys pots ser un jugador important a l’ACB, i per ser-ho has de fer això. S’han d’exigir i plantejar reptes, això manté el foc encès».
Sense la figura de Laso, un pare-entrenador, no es pot entendre el creixement i la trajectòria de Pérez. El tècnic madrileny, que supera els 80 anys, va voler remarcar sempre que «en el creixement d’un jugador, el 80% és el que ell és. Cap dels que hem treballat amb ell hem aportat més d’un 20%. El jugador es fa a si mateix, també des del seu cap. Quan el vaig conèixer tenia un agent, i el primer que li vaig dir és que l’havia de deixar. I des del primer moment ho va assumir amb naturalitat».
El fre de les lesions
El seu pas pel MoraBanc Andorra ha estat marcat per les lesions, que han frenat la seva projecció. Per primer cop, en el seu debut a l’ACB va notar el canvi de nivell de la categoria. Quelcom lògic, i és que si mantenia els seus números, hauria sigut l’MVP només debutar. Això sí, es va convertir des del primer moment en una de les revelacions de la temporada.
En la seva estrena i sota les ordres d’Ibon Navarro, Pérez va disputar 23 partits a l’ACB amb unes mitjanes de 5,7 punts, 4,7 rebots i 7,3 de valoració en només 16 minuts joc; i 14 més a l’Eurocup, on va sumar 7,2 punts, 5,5 rebots i 10,4 de valoració en 19 minuts. Una màquina de produir, amb moments d’omnipresència a pista, que un trencament del lligament peroneoastragalí del turmell dret el va mantenir allunyat de les pistes durant sis setmanes. Abans però va poder disputar la Copa del Rei de Màlaga, on els andorrans van eliminar al Tenerife a quarts de final amb 4 punts i 6 rebots de Pérez; per acabar perdent de forma contundent a les semifinals davant l’Unicaja (92-59), amb 6 punts i 4 rebots del dominicà. Per tancar aquest primer any tan intens, Pérez va debutar amb la selecció espanyola en un partit contra Israel, classificatori per l’Eurobasket 2022.
En la seva segona temporada al màxim nivell, Pérez va fer un pas endavant i va incrementar la seva presència i rendiment. Però va viure un autèntic calvari amb les lesions: trencament del lligament parionau astragalí, trencament parcial del lligament deltoidal del turmell i problemes a l’esquena que el van mantenir fora de les pistes en diferents etapes. Amb tot, va poder disputar 17 partits a l’ACB amb 8,5 punts, 5,8 rebots i 10,7 de valoració en 21 minuts de joc; i 7 a l’Eurocup (9,7 punts, 5,8 rebots i 11,8 de valoració en 20 minuts).
Fins que a mitjans de març, en un duel contra l’UCAM Múrcia, va arribar el moment fatídic. El base Isaiah Taylor se li va creuar en un contraatac, provocant una caiguda fortuïta de Pérez. El resultat, un trencament del lligament creuat anterior del genoll esquerre, que l’obligava a passar per quiròfan amb un temps estimat de baixa d’entre 9 i 10 mesos.
Aquesta lesió és la que li ha impedit disputar cap minut aquesta temporada, en la qual l’Andorra ha baixat a la LEB Or. Tot i això, Scariolo el va convidar a les finestres FIBA del mes de juliol per tal que pugui ajudar a l’equip als entrenaments. Aquí, ha coincidit amb Yankuba Sima i Salva Camps.
I aquesta és la gran incògnita sobre el seu fitxatge pel BAXI Manresa: com està de la lesió s’entén que bé, ja que ha passat la revisió mèdica, però falta veure si aquest temps inactiu haurà afectat el seu joc. I és que la seva progressió estava sent meteòrica, afegint cada any nous registres en el seu joc. L’últim, el tir de tres.
«Quan vam començar li deia que tires 10 triples en cada entrenament i un en cada partit. No tocava ni la cistella, però jo li deia que no es preocupés, i que s’animés a practicar i anar agafant confiança en el tir de llarga distància», recordava Laso. I Pérez ha seguit el camí indicat: en el seu primer any a LEB Plata, on va dominar la competició, va acabar amb un 29,2% d’encert des del triple. I va anar millorant. I el gran salt qualitatiu des del triple, el va fer en el seu segon any: en el debut a l’ACB va acabar amb un 25,9% amb 1,2 intents per partit; al següent, en va tirar 2,6 ficant-ne un 45,5%. I això, el converteix en una amenaça des de qualsevol posició de la pista.
I una cosa està clara: Pérez vol tornar a volar a Manresa.