Sobreviure somiant (i un capità)
Ha arribat el moment de la temporada en el qual la competició es converteix en una espècie d’ultramarató, on l’objectiu passa a ser sobreviure i arribar com sigui a la meta. El calendari és asfixiant: quan dimarts el BAXI Manresa acabi de jugar a Turquia, haurà disputat quatre partits en deu dies. Amb desplaçaments a Màlaga, Reggio Emilia i Esmirna, uns 10.500 km de vols i hotels. És el preu de jugar doble competició, i tant de bo el puguem pagar sempre.
Per si no n’hi hagués prou, hi has de sumar les baixes per lesions i problemes físics, que probablement aniran a més per la càrrega de partits. Tot, en la lliga més competitiva d’Europa, on el vuitè està a la mateixa distància del lideratge que del descens. I on el BAXI Manresa, després de 22 jornades, ocupa la cinquena posició.
***
El duel contra el Corunya era dels que es coneix com a partit trampa. Per la situació del rival (cuer), la teva (dues derrotes seguides), les baixes (Traoré i Massa) i els quilòmetres a les cames. El BAXI Manresa, a principis de març, ja ha disputat 10 partits més que els gallecs. De fet, un equip que només disputi l’ACB acaba jugant 34 partits en tota la temporada. Els manresans ja n’acumulen 32. I això, en un moment o altre, s’ha d’acabar notant. En aquest exercici de supervivència, els manresans estan brillant: 59,3% de victòries en totes les competicions. Una anomalia per un dels tres pressupostos més baixos de la categoria.
***
Continuant amb el calendari, que per si encara no ho heu vist és el tema d’avui, produeix situacions sorprenents i extremes. Així és com passes de posar contra les cordes al millor equip de l’ACB a perpetrar un partit tenebrós al cap de tres dies a Itàlia. I quan ja no saps què esperar, fas una demostració de solvència contra un equip necessitat, per qui cada partit és a vida o mort (a la teoria, que després els veus jugar…). La trampa de Corunya va ser una joguina en mans dels d’Ocampo, que van esvair qualsevol dubte per la via ràpida i a cop de triple, l’arma que els va condemnar a terres italianes. La pitjor notícia és la baixa d’Obasohan, a qui Heurtel va trencar el nas amb una agressió que esperem que l’ACB condemni en forma de sanció. No pot ser que la víctima es perdi partits, amb tot el que això implica pel seu equip, i l’agressor no tingui cap càstig. Veurem si almenys es recuperen Massa i Traoré, perquè per sobreviure es necessita al màxim d’efectius possible.
***
En aquests tres últims partits el BAXI Manresa ha llançat 106 triples, anotant-ne un 34,9%. És un bon percentatge, en la mitjana: el pitjor equip de l’ACB és el Múrcia amb un 30,2%, i el millor el Tenerife amb un 40,5%. El problema? El repartiment: 36% a Màlaga, 44% davant el Corunya… i 23,5% a Itàlia, on se li ha de sumar un esgarrifant 57% en tirs lliures. Tant de bo els jugadors fossin robots, una espècie d’intel·ligència artificial que pogués repartir l’encert segons les necessitats de cada partit. Però són humans. Dels millors de l’espècie, si m’ho permeteu, però humans, al cap i a la fi. Per sort, tenim un grup extremadament competitiu, que creix en les adversitats i sap encaixar els cops per tornar-los amb més força.
***
Perdre contra el Corunya hauria obert una petita crisi, i ja sabeu què diuen: crisis, en xinès, significa oportunitat. Aquí ens hem perdut l’oportunitat de veure Ocampo deixant aquesta frase en roda de premsa. També és cert que l’última crisi no ens va anar malament: tancàvem l’any 2024 perdent a casa contra el Baskonia, en la que era la tercera derrota consecutiva a l’ACB. Des d’aleshores, el balanç en la competició domèstica és de 7 victòries i 2 derrotes, caient només a València i Màlaga (i anotant 96 i 97 punts, respectivament).
***
Per acabar de tirar més llenya al foc amb això del calendari i l’exercici de supervivència, hem de parlar dels jugadors. Ens hem de fer a la idea que hi haurà pics de forma variants, jugadors que volaven i ara necessiten recuperar l’alè (per exemple, Reyes), i d’altres que semblaven negats i ara veuen la llum. Paciència i suport constant a tots. I si parlem de supervivència, què millor que parlar del Capità. Pocs jugadors han sofert tant com ell en els darrers anys. Un calvari de lesions que no l’ha deixat, no ja tornar a ser el que va ser, sinó simplement sentir-se jugador de bàsquet professional.
Al treball físic per recuperar-se de tantes molèsties se n’hi suma un de més important: el mental. No ha de ser fàcil veure que el cos no arriba on vol el cap. Que no et respon. Que no pots ajudar als teus dins la pista (a fora, és dels millors capitans que hem tingut mai i ho continuarà sent). Que una part de l’afició, de la teva, et qüestiona. S’ha de ser molt fort de cap per continuar treballant i aportant sense desanimar-se i engegar-ho tot a la merda. A tot això, suma-li que aquest estiu ha arribat a la teva posició un jugador com Reyes, que s’ha adaptat des del minut u i s’ha convertit en un dels referents ofensius de l’equip en molts partits. I també hi ha Musa, amb un físic únic per a la posició a qui només la falta de concentració priva de cotes més altes. Amb tot, Jou ha continuat picant pedra en silenci, animant als seus companys. Fent pinya.
I contra el Corunya, per fi, una escletxa de llum. Què dic una escletxa, una explosió. La foto (del gran Gus Carrasco) de Jou celebrant el seu segon triple parla per si sola. En aquell crit hi ha més ràbia que eufòria. És un gest que diu «ara, per fi, collons». És realment emocionant. Per ell, sí; i per tots els aficionats que hem patit veient-lo patir, i que ara gaudim veient-lo somriure.
En aquest tourmalet que se li presenta al BAXI Manresa fins a acabar la temporada, la figura del capità és cabdal. Per sobreviure somiant, el necessitem. I ja és aquí.
Anava a acabar aquest article amb un Bentornat, Guillem., però realment sempre hi ha sigut. I sempre hi serà.