Robirosa i l’homenatge a la mediocritat

L’Institut d’Estudis Catalans defineix la mediocritat com a «qualitat de mediocre» o «personatge mediocre», la qual cosa ens obliga a mirar què entén per mediocre: «de qualitat mitjana«. Així que si a algú li sembla ofensiu el titular d’aquest article, millor que deixi de llegir en aquest punt. Perquè, veient la definició, crec que he sigut excessivament benèvol dient que el personatge en qüestió té una qualitat mitjana. Tot això ve per l’homenatge que el BAXI Manresa va fer al periodista Jordi Robirosa i Dejean en un dels descansos del partit contra la Reggiana. Anirem per parts, però us deixo un primer spoiler: estic totalment en contra d’aquesta acció del club.

***

Tots els aficionats del Bàsquet Manresa sentim el club com a nostre. Per això hi projectem les nostres fílies i fòbies, i defensem o critiquem el que fa en base al que ens agradaria que fes, al que ens agradaria que fos el club que estimem. És natural i fomenta una diversitat que, si és sana, és positiva pel club i la seva massa social. La discrepància, ben gestionada, sempre és enriquidora. A mi, com a aficionat al club, no em va agradar l’homenatge a Robirosa. Em va fer vergonya, tant el fet com la reacció de l’afició (més aplaudiments que xiulets). D’ençà que a principis de temporada va anunciar que es jubilava, tenia clar que quan arribes el moment hauria de fer un article parlant sobre la seva figura i la seva relació amb el Bàsquet Manresa. Pensava fer-lo a final de curs, però l’homenatge m’ha obligat a avançar feina, que és una cosa que odio.

***

Recordeu l’homenatge del club a Xavier Prunés? No? Normal, no n’hi va haver. Prunés, periodista manresà, va ser la cara visible de la secció d’esports del Regió7 durant 35 anys. Es va jubilar l’any 2021. Més de tres dècades seguint el Bàsquet Manresa per Espanya i Europa, que no li van merèixer cap reconeixement públic del club. Un reconeixement que sí que va tenir Robirosa. Per què? Per l’eterna mania que tenim els manresans de lloar els de fora i fer de menys els de casa. Et podia agradar més o menys la feina de Prunés, el seu estil o la seva manera de fer. Aquí no hi entro. Però és innegable que va fer infinitat de mèrits per rebre un homenatge, amb una trajectòria intrínsecament lligada a la del club.

Així i tot, hem decidit premiar a Robirosa, una professional mediocre (ho desenvoluparé més endavant) que s’ha comportat amb Manresa com un turista qualsevol: vas a fer-te la foto amb el monument de torn per dir que has estat allà i marxes sense interessar-te per la cultura i la forma de vida de la ciutat. Per això apareixia quan ens classificaven per la Copa, els play-offs o anàvem a una Final Four. O per obligació quan tocava narrar un partit del BAXI Manresa, i no sempre (una salutació a Lavagnini). Es feia la foto amb el premi i marxava, deixant Manresa aparcada en un calaix amb forma de peces breus per omplir minuts quan faltaven continguts sobre el Barça. Perquè al Palau, ai las, sí que hi va sempre, tinguin o no els drets per retransmetre els partits.

***

Per què dic que em sembla un professional mediocre? Evidentment, no estic en el seu dia a dia laboral (gràcies a Déu), però només cal escoltar una retransmissió del BAXI Manresa per veure-ho. No hi ha cap mena de preparació dels partits, que és el mínim que es pot esperar d’un professional. Pots tenir un estil més o menys engrescador, però t’has de preparar la feina i això implica analitzar l’equip i el rival, més enllà dels llocs comuns que utilitza sempre: si els jugadors són negres, són físics; si és lituà, és un tirador; si és serbi, té caràcter competitiu; etc. Res. Un desconeixement absolut per falta de treball, que aplica no només als rivals sinó també al mateix equip manresà. I trucar al club per demanar que els hi resumeixin el rival en cinc minuts, per poder deixar anar tres frases durant la retransmissió, no és preparar-se el partit. Hauria de ser un complement a la feina feta, no tota la feina en si, perquè a sobre ni la fas tu.

I què ens trobem? Una retransmissió sense ritme ni emoció, amb una desgana digne del prototip de funcionari funcionarial. Dos senyors grans asseguts a un banc tirant menjar als coloms, mentre recorden batalletes i jugadors de fa cinquanta anys, sense prestar atenció al que passa davant seu. Tots els records i referències són, com a més recents, de quan tenien els drets de l’ACB i l’Eurolliga. La sensació és que, des d’aleshores, han desconnectat de tot i viuen d’aquella època.

***

El pitjor de tot, emperò, és la condescendència amb la qual ha tractat sempre al Bàsquet Manresa. Des de la superioritat moral que els de Barcelona han mirat sempre als de comarques, amb aquell centralisme que tant critiquen de Madrid i que ells reprodueixen a petita escala a Catalunya. I és pitjor: els madrilenys s’agraden molt i estan encantadíssims d’haver-se conegut, el que els atorga una espècie de superioritat feliç; mentre que els barcelonins viuen sempre mirant de reüll als madrilenys, maleint-los en silenci per no fer-los enfadar. Robirosa ha sigut un abanderat d’aquesta condescendència respecte als altres clubs catalans, que no deixa de ser un menyspreu i una falta de respecte camuflada amb ínfules de persona important. De perdonavides. Si per ell fos, hauríem de donar gràcies cada dia perquè la Televisió de Catalunya, que també paguem, faci cas al Manresa. Per poc que sigui.

Recordo alguna entrevista lamentable que li va fer a Pedro Martínez, venint-li a dir que com podia ser que un entrenador com ell (bo i exitós) estigues tants anys a un club com el manresà (petit i poc important). Teníem la sort que Pedro el sabia posar a lloc ràpid, lloant el club i la seva història, més rellevants que la seva pròpia figura. I l’altre que no entenia res. Perquè ha viscut i viu en una bombolla que l’ha fet creure que és una persona estimada arreu del territori, entenent per territori tot allò que rodeja el Palau Blaugrana. Haver de sentir com, a la mínima oportunitat, es posaven a parlar del Barça en qualsevol retransmissió del Bàsquet Manresa, em feia bullir la sang. Una persona que s’ha mogut pel pavelló com si allò fos casa seva, un petit espai dins el seu regne, relacionant-se amb tothom des de la superioritat. I clar que està en una bombolla, si a sobre li fotem un homenatge. A la merda. S’ha de respectar a qui et respecta. I el respecte es dóna sempre entre iguals.

***

He llegit defenses a l’homenatge parlant de la seva trajectòria, i de tot el que ha fet pel bàsquet i per la llengua catalana. És a dir per fer la seva feina. El gran mèrit de la seva trajectòria és haver entrat a una empresa pública sobredimensionada en la qual, si no comets cap crim, t’hi passaràs tota la vida, independentment de si fas bé o no la teva feina. Així és com hem vist que la secció d’esports té els mateixos treballadors ara, que només tenen els drets d’esports minoritaris, que quan tenien els de la Lliga i la Champions de futbol, les motos i la Fórmula 1, l’Eurolliga i l’ACB… Ei, que totalment a favor que la televisió pública doni espai a esports minoritaris, però que sigui per voluntat pròpia i per un pla d’identificació, no perquè no et queda cap altra alternativa. I si vols donar cobertura a aquests esports, fes-ho amb gent especialitzada, no amb persones a qui has de recol·locar perquè no saps què fer-ne. I que, com deia abans, no tenen gens d’interès a preparar-se la feina.

Què ha fet per la llengua catalana? Parlar un català correcte a la Televisió de Catalunya? Estem fotuts si aquest és el llistó. I pel bàsquet? Fer la seva feina, que és retransmetre els partits dels quals tenen els drets? Això és tot? Fer el mínim que exigeix el teu lloc de treball, sense que ningú pugui valorar-ne la qualitat i entrega? Donem-li la Creu de Sant Jordi i acabem d’enfonsar-nos com a país. I em dol que el meu club col·labori en aquesta pantomima.

***

Us confessaré que tinc un llibre seu a casa, crec que parlava de l’NBA (és a dir d’ell quan viatjava als Estats Units per seguir la competició, i de que bé que ho feia tot i de com l’estimaven tots els jugadors), i inclús vaig arribar a anar a la presentació que va fer a La Casa del Libro. I no me’n penedeixo: era un adolescent enamorat del bàsquet, que havia crescut veient Basquetmania i que volia ser periodista esportiu. Sense internet, aquella era l’única manera de veure i viure el bàsquet. Per sort, internet va democratitzar l’accés a la informació, la d’aquí i la d’allà, i va donar un espai a altres veus, amb més coneixements i capacitats. Així va ser com, progressivament, un va anar descobrint que hi havia periodistes i productes periodístics de moltíssima més qualitat, més ben treballats i presentats. I amb la maduresa, i la creixent estima cap al Bàsquet Manresa, es va anar despertant una animadversió contra Robirosa i tot el que representa. Una aversió que va anar creixent gràcies a la seva (inconscient) voluntat de fer-nos veure què és per ell el Bàsquet Manresa, i que ara el nostre club ha premiat.

***

La decisió de fer-li l’homenatge m’imagino que té una part de corporativisme, de quedar bé amb la CCMA i veure si podem recollir les engrunes i guanyar uns segons més de temps en pantalla. Aquest corporativisme entre periodistes és un dels motius pels quals la professió està com està, amb la credibilitat per terra i una mala imatge difícil de netejar. Els que tenim una edat recordem com es veien els periodistes fa vint anys i com es veuen ara, i la comparació fa esgarrifar. I no em queixo, ens ho hem guanyat a pols. I ha sigut amb coses com aquesta, de no criticar un periodista mediocre que no fa bé la seva feina perquè «és un dels nostres».

No m’allargo més. Com a seguidor del BAXI Manresa, aquest homenatge no em representa i no el sento com a propi.

I res, Jordi. Bon vent i no tornis.