Reggiana: físic, talent i ritme baix per desafiar al BAXI Manresa
El BAXI Manresa s’enfronta aquesta setmana al Pallacanestro Reggiana en la tercera jornada del TOP 16 de la BCL. Es tracta d’una autèntica final: ambdós equips es troben empatats amb una victòria i una derrota (tots dos van caure amb el Tenerife i van derrotar a l’Aliaga Petkimspor), amb els manresans per davant per la diferència de punts (-2 i -18).
Una victòria deixaria ben encarrilada la classificació pels play-offs de quarts de final, mentre que una derrota obligaria els manresans a guanyar el partit del Nou Congost superant la diferència de punts (sempre que es compleixin els resultats previsibles en la resta de jornades). Per conèixer millor aquest rival, parlem amb el periodista italià Cesare Milanti.
Ciutat de bàsquet i nord-americans
La Pallacanestro Reggiana és un club de bàsquet que es va fundar per un grup d’amics el 1974 a la Reggio de l’Emília. Aquesta ciutat, de poc més de 170.000 habitants, és la capital de la província que porta el mateix nom, i des de l’any 1982 està agermanada amb Girona.
El club va aconseguir el seu primer ascens a la Serie A als inicis de la dècada dels 80, quan el bàsquet es va convertir en el principal esport de la ciutat gràcies a l’arribada de diversos jugadors nord-americans. Entre ells, Joe Bryant (pare de Kobe Bryant) o Bob Morse, que en la dècada anterior havia guanyat tres Copes d’Europa amb el Pallacanestro Varese. El gran boom va arribar de la mà de Mike Mitchell, que després de 10 temporades a l’NBA (All-Star un any, diverses temporades entre els màxims anotadors de la lliga…) va aterrar a Itàlia, i va jugar vuit temporades amb el Reggiana fins a l’any 1999, quan es va retirar amb 43 anys. Una dada per entendre el seu impacte: en el seu últim curs va fer 18,5 punts per partit.
La glòria, a tocar
En la seva història (el curs passat van celebrar el seu cinquantè aniversari) ha estat pràcticament el mateix temps a la primera que a la segona divisió. Fa poc més d’una dècada va ser quan van viure els seus millors anys, encadenant dos subcampionats seguits de la Serie A. En la temporada 2014-15, liderats pels veterans Drake Diener, Rimantas Kaukenas i Darjus Lavrinovic, més els joves Achille Polonara i Amedeo Della Valle, van caure a la final contra el Dinamo Sassari. L’any abans, s’havien proclamat campions de l’EuroChallenge (la tercera competició europea per darrere d’Eurolliga i Eurocup) derrotant al Triumph Lyubertsy rus a la final.
En la 2015-16, van guanyar la Supercopa d’Itàlia i es van tornar a plantar a la gran final de la Serie A, perdent aquest cop contra el Milano. Ho van fer mantenint part del nucli dur (Kaukenas, Lavrinovic, Polonara…) i afegint peces noves i importants com Veremeenko o Aradori. Dos anys després, en la 2017-18, van arribar a les semifinals de l’Eurocup, caient davant el Lokomotiv Kuban. En aquella Reggiana hi jugava un clàssic de l’ACB com Pedro Llompart.
La Reggiana té l’honor (?) de ser l’equip que més temporades ha estat a la Serie A sense guanyar-la, amb un total de 26. S’ha caracteritzat per treballar bé el planter, ja que de les seves categories inferiors han sortit jugadors de la talla de Gianluca Basile, Angelo Gigli o Nicolò Melli.
Una estrella emergent i amenaces experimentades
El BAXI Manresa visitarà el Palazzo dello sport «Giulio Bigi», més conegut com a PalaBigi, un pavelló amb capacitat per a 4.500 persones. La Reggiana presenta un balanç de 6 victòries i 4 derrotes com a local a la Lega, i arriba en un bon moment de forma, amb quatre victòries consecutives que l’han situat sisè amb un 13-7. «La temporada està sent bona«, explica Milanti, «estan complint amb les expectatives, combinant bé la competició domèstica amb la BCL, que disputen per primera vegada en la seva història. És un projecte interessant, en una ciutat petita però amb molta afició pel bàsquet«. Fa poques setmanes van disputar la Copa italiana, perdent a quarts de final contra el Trento (85-80), equip que acabaria aixecant el trofeu.
Si parlem de la Reggiana, hem de parlar de Mouhamed Faye, un pivot de 2,09 m que el 5 de febrer va fer els 20 anys. Segons explicava el periodista Sergio Llebrés a Solobasket, diversos equips d’Eurolliga s’han interessat per la seva situació i diferents analistes el situen en la segona ronda del Draft de l’NBA d’aquest estiu. D’origen senegalès, està disputant el seu segon any com a professional a la Reggiana, i s’està mostrant més sòlid a la Lega que a la BCL: 10,2 punts, 7,9 rebots i 1,4 taps en la primera; 7,4 punts, 4,6 rebots i 1,2 taps en la segona. «La Reggiana ha construït l’equip al voltant de Faye, amb l’objectiu de potenciar-lo. L’han rodejat de jugadors experimentats i amb capacitat de lideratge, i està funcionant«, relata Milanti.
Entre aquests jugadors, destaca el fitxatge «d’una estrella com Kenneth Faried, que està deixant molt bones sensacions i és la peça que els hi faltava«. Conegut com a Manimal (meitat home, meitat animal), va tenir una bona carrera a l’NBA, especialment en les seves set primeres temporades amb els Denver Nuggets, aconseguint l’any 2014 la medalla d’or en el Mundial amb els Estats Units. El canvi d’estil de joc de la lliga el va agafar a contrapeu, i després de passar pels Brooklyn Nets i els Houston Rockets, el 2019 va abandonar l’NBA i va començar a donar tombs sense massa èxit, que el van portar a passar per la Xina, Puerto Rico, Rússia, Mèxic i Veneçuela.
Va arribar a Itàlia amb la temporada començada i pocs confiaven en el seu rendiment, però des de l’inici ha demostrat implicació i s’ha convertit en una peça important. A la BCL ha disputat cinc partits, amb 9,2 punts i 7,8 rebots. Manté la potència física i la nul·la amenaça exterior, i és un jugador que pot canviar un partit amb la seva energia.
La gran referència ofensiva dels italians és el menut Cassius Winston (1,85m), que en la seva tercera temporada a Europa -va passar primer pel Bayern a Eurolliga i després pel Tofas Bursa a l’Eurolliga- ha explotat del tot: 16,9 punts i 6,3 assistències a la BCL en 27,8 minuts de joc. «Té la capacitat de canviar el ritme del partit, i a banda d’anotar, està brillant en el joc de pick&roll«, assegura Milanti. Després de brillar en el Play-in davant el Bonn (21 punts i 6 assistències, i 23 punts i 10 assistències), no ha començat bé el TOP 16: 5 punts contra el Tenerife i 11 contra el Petkim.
Una de les altres amenaces és un vell conegut de l’ACB: Kwan Cheatham. El curs passat va estar a les files del Granada i abans havia estat dues temporades amb el Fuenlabrada. «És una amenaça constant des del triple i permet obrir la pista a l’equip«, assegura Milanti, sobre un jugador que està llançant 6,4 triples per partit amb un 35,9% d’encert. L’any passat al Nou Congost es va quedar amb 7 punts i un 1/8 en triples, mentre que a Granada en va fer 21 amb un 2/8.
Un altre perill és Jaylen Barford, «un jugador inconstant i difícil de controlar, que si té el dia pot guanyar un partit ell sol«. Com a exemple, Milanti ens recorda l’eliminatòria de Play-in contra el Bonn: «A Alemanya, en un ambient hostil, va anotar 34 punts amb un 7/7 en triples. Va ser imparable i va guiar l’equip a la victòria. En el segon partit, a Itàlia, es va quedar en 2 punts amb un 1/8 en tirs de camp«. Després de tres temporades al Lokomotiv Kuban, Barford és el segon màxim anotador de la Reggiana a la BCL.
El tercer millor anotador, amb 10,5 punts, és el veterà Jamar Smith (37 anys). «És clau sortint de sisè home, aporta experiència i explosions anotadores en períodes curts de temps«, explica Milanti. Smith té una llarga carrera a Europa, amb tres anys a l’Eurolliga (un d’ells amb l’Unicaja), i a la BCL està en un 45,2% d’encert des del triple amb quatre intents per partit.
El talentós però irregular Michele Vitali i el portent físic Stephane Gombauld són els altres jugadors de la Reggiana a tenir en compte.
Domini del ritme
Pel que fa a l’estil de joc de la Reggiana, periodista italià ens explica que «els agrada tenir el control del partit i deixar que sigui Winston qui el dictamini. Juguen a un ritme més baix que el BAXI Manresa, especialment a casa, on ben segur intentaran portar el partit a un ritme lent«. Els italians anoten 77,1 punts en aquesta BCL, una de les xifres més baixes de la competició, i que contrasta amb els 94 dels manresans (la segona més alta).
«És un equip molt físic, sobretot a prop de la cistella. Acostumen a dominar el rebot i a intimidar molt als rivals«, analitza Milanti. La Reggiana col·loca 3,8 taps per partit, gairebé un més que els manresans. I conclou explicant que «si el Manresa aconsegueix pujar el ritme i donar velocitat al joc, la Reggiana patirà molt. Els costa molt jugar a un ritme alt«.