Salva Camps i l’aposta fallida

El 21 de juny de l’any passat el Bàsquet Girona anunciava el fitxatge de Salva Camps com a primer entrenador, una decisió que va sorprendre tant els aficionats del club gironí com als del BAXI Manresa. La sorpresa venia pel fet de tractar-se d’un moviment poc habitual: el camí d’un assistent cap a la cadira de primer entrenador s’acostumava a veure amb el curs iniciat, quan el club acomiadava al primer i ficava al segon (de forma temporal o permanent). En aquest cas, però, el club apostava per l’assistent d’un altre equip per donar-li les regnes abans de començar un nou curs.

Aquest moviment semblava causar tendència, ja que una setmana després el Palència anunciava el fitxatge de Marco Justo, assistent de Vidorreta al Tenerife, com a primer entrenador.

Marc Estany, assistent de Pedro Martínez juntament amb Camps, explicava que era una bona notícia que s’obrissin noves vies per accedir a l’habitualment tancada roda d’entrenadors de l’ACB. El que podia ser un canvi de paradigma ha acabat com un experiment fallit: el 10 de desembre el Palència destituïa a Justo després de 13 jornades; un mes després, i amb 19 partits jugats, el Girona feia el mateix amb Camps. En el primer cas, Justo deixava l’equip amb un balanç d’una victòria i dotze derrotes; en el del badaloní, el Girona estava amb 7 victòries i 12 derrotes.

Aposta arriscada…pels dos?

L’elecció de Camps com a nou entrenador va ser una aposta valenta per part del Girona, pel que hem comentat anteriorment i pel fet de venir a substituir una llegenda com Aíto. D’un dels entrenadors més reputats de la història a un sense experiència com a primer entrenador a l’elit. També ho era per Camps.

Sí, és evident que estava davant d’una oportunitat única, l’opció de fer el salt d’assistent a primer entrenador és quelcom que es presenta poques vegades a la vida, i menys si es produeix en un altre club. Però també tenia risc: si la cosa no funcionava, les probabilitats de tornar a seure en una banqueta ACB com a primer entrenador serien molt escasses. Sí, sent assistent tampoc eren altes, però es tractava d’una espècie d’all-in (recordem el cas pròxim de Borja Comenge a Manresa, o el de Pere Romero). Que estigués obligat a acceptar-la no impedeix que fos una decisió arriscada, lluny de la «comoditat» de continuar com a assistent d’un dels millors entrenadors de la història en un club que fa anys que treballa bé i treu bons resultats.

La valentia va ser mútua, tant del club com del tècnic, i per això sap greu que no funciones.

De la Copa al descens

El 18 de novembre el Girona guanyava al Breogán a Fontajau i se situava amb un balanç de 6 victòries i 4 derrotes. Els gironins ocupaven la setena posició quan faltaven set jornades pel tall de la Copa. Ser a Màlaga era una opció real i passava a ser un dels objectius del club, més encara quan el descens es trobava ja a quatre partits de distància.

El nou Girona de Salva Camps es va convertir en l’equip de moda a l’inici de l’ACB, gràcies a guanyar els tres primers partits: victòries a la pista d’un Eurolliga com València i del Granada anotant 102 punts, i pallissa a Fontajau al Gran Canària (88-64), campió de l’Eurocup. En aquestes primeres 10 jornades també van derrotar a l’UCAM, l’altra revelació, i les derrotes van arribar, exceptuant la del camp de l’Obradoiro, contra alguns dels equips més potents de la lliga (Madrid, Tenerife i Unicaja).

En una dinàmica tan positiva, costa d’entendre com l’equip es va trencar. Problemes de lesions i fitxatges que no van funcionar, sí; però també hi havien sigut abans. És impossible de saber què va passar sense estar a dins, però la qüestió és que hi va haver un canvi cap a negatiu. Després de derrotar el Breogán, l’equip va encaixar més de 100 punts en els tres partits següents (115 del Barça, 104 de l’Andorra i 101 del BAXI Manresa), cosa que no havia succeït en les 10 jornades anteriors. D’aquells tres partits, van guanyar el de l’Andorra.


Vols llegir els continguts en exclusiva i abans que ningú? Fes-te mecenes!


Des d’aquest triomf, una ratxa de 7 derrotes consecutives fins a la destitució de Camps. L’última, precisament davant el Breogán i de forma contundent (93-75). El Girona queia fins a la 14a posició, a un sol partit del descens. I és que les tres últimes derrotes van ser contra rivals de la zona baixa: Saragossa, Palència i Breogán. I a la següent esperava el Granada, amb una victòria menys que els gironins. Una nova final la qual la directiva va decidir afrontar sense Camps.

Katsikaris i el nou coixí

El Girona va apostar per Fotis Katsikaris per substituir Camps. D’un nouvingut a un entrenador amb 13 temporades d’experiència a l’ACB, un rodamon molt cotitzat fa unes temporades. D’una aposta a una assegurança, això sembla que es va pensar des de la direcció del club. I, de moment, la decisió sembla encertada.

El tècnic grec va debutar amb nota, superant la final contra el Granada amb solvència (80-61). També han guanyat els altres dos partits disputats a Fontajau, davant l’Obradoiro (en una nova final) i el València. A fora, compten els partits per derrotes (Madrid, Andorra i Múrcia). En total, un balanç de 3 victòries i 3 derrotes, que els han tornat a allunyar del descens, situant-se quatre partits per sobre de l’Obradoiro (amb qui tenen l’average perdut).

Quan es va decidir canviar d’entrenador no es va obviar que la plantilla necessitava retocs, i així s’expliquen els recents fitxatges de Birch (9 punts i 2,3 rebots en els 3 partits que ha disputat), Chery (14 punts i 9/16 triples en 3 partits) i Caicedo (paper testimonial en els dos partits que ha jugat). Això ens porta a l’eterna pregunta en aquests casos: no es podrien haver fet els fitxatges abans, amb Camps com a entrenador, i veure si es revertia la situació? Al cap i a la fi, amb aquestes incorporacions dones a entendre que la plantilla necessitava reforços. Veient com s’ha desenvolupat tot, s’ajunten les dues casuístiques: sí, l’equip necessitava cares noves; i sí, també un canvi a la banqueta.

En els 6 partits amb Katsikaris, es pot veure un canvi clar en l’estil de joc de l’equip, jugant a menys possessions i de forma més pausada. I una millora important en defensa. En els 19 partits dirigits per Camps, el Girona anotava 81,8 punts per partit i en rebia 86,7, mentre que amb el grec n’anoten 78 i n’encaixen 82. Un altre canvi a destacar és la utilització de les rotacions: Katsikaris en fa menys, donant més minuts al nucli fort de l’equip.

Ho podem veure en el darrer partit d’ambdós entrenadors al capdavant del Girona: en el de Camps a Lugo, cap jugador va arribar als 30 minuts de joc i només tres van arribar o superar els 25; en el de Katsikaris, tres jugadors van jugar més de 30 minuts (Iroegbu, Birch i Martínez), als quals s’hi van sumar Marcos i Pons amb gairebé 25.

Tot sembla indicar que, a curt i mitjà termini, el canvi ha sigut positiu pel Girona i asseguraran la permanència (guanyant un o dos partits dels nou restants en tindran suficient). En el cas de Camps, esperarem a conèixer el seu pròxim destí. Serà com a primer o tornarà a fer d’assistent en una banqueta ACB?


Vols ajudar a fer sostenible La Barra del Nou Congost? Fes-te mecenes!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *