Steinbergs, l’estrany element

La clau és tenir confiança. Molta gent vol ficar aquests llançaments i el problema que tenen és pensar massa, donar massa voltes a les coses. Quan tu t’aixeques al matí fas les coses de manera mecànica, ho fas cada dia i és natural. Això és el mateix. Por de llançar aquest tir? No, mai, no pots tenir por, no t’ha d’importar, si el fiques és fantàstic i si falles tindràs una altra oportunitat en un altre partit. No et pots posar gaire pressió a tu mateix. A mi m’encantava jugar a bàsquet, m’encantava intentar guanyar i m’encantaven aquells moments decisius.

Robert Horry

Marcis Steinbergs deu ser un dels jugadors més infravalorats pels aficionats manresans en els darrers anys. És com si, des de la seva arribada, tothom hagués passat per alt la seva edat (va aterrar a Manresa amb 19 anys) i s’hagués centrat en el seu aspecte inexpressiu i els (obvis) defectes del seu joc. A diferència d’altres casos, no es veien com punts de millora sinó com aspectes concloents d’un jugador en procés de formació. Era una espècie de mem, un jugador per fer humor.

Enguany, tot just en la seva tercera temporada al BAXI Manresa, Steinbergs s’ha guanyat el respecte de l’afició. I ha anat un pas més enllà, convertint-se en un heroi per la parròquia manresana gràcies a la seva punteria en els instants decisius. Des del cos tècnic sempre s’ha confiat en el letó i s’ha treballat per polir una peça cada cop més preuada. Però com passa sovint, des de fora ens falta informació per valorar com correspon un jugador.

Steinbergs ha anat fent la seva, treballant incansablement per guanyar-se minuts en el seu primer any (en un joc interior on cada segon anava caríssim, amb Moneke, Maye, Bako i Sima), i aprofitant després les oportunitats que se li presentaven en forma de lesions o sortides de companys de posició. I ha sabut aprendre, entendre el joc i reconvertir-se: va arribar com un 4 i s’ha acabat destapant com a 5. És un jugador clau perquè l’equip pugui desenvolupar l’estil de joc ideat per Pedro Martínez, sent el 5 més ràpid de tota la lliga corrent la pista i consolidant un tir de tres punts de primer nivell (està en un 40,9% amb 2,8 intents per partit).

Un dels aspectes que més destaquen i que l’han fet passar de mem irònic a mem d’orgull és el seu desenvolupament en els instants que decideixen els partits. Si aquest estiu ens arriben a dir que, en aquest punt, el BAXI Manresa hauria sumat dues victòries gràcies a un triple de Steinbergs, hauríem demanat a l’interlocutor quina droga consumia (i a quin preu). Una arma secreta i infravalorada. També pels rivals. Només cal veure la defensa de Busquets en la jugada decisiva del partit de Badalona: salta a puntejar el tir de Taylor abandonant a Steinbergs, perquè inconscientment no el considerava una amenaça (i mira que venia avisat pel triple guanyador d’un mes abans a Granada). I això és el millor que li pot passar a un assassí: que els seus enemics no el considerin un perill.

A Badalona, Steinbergs era una alternativa a la pissarra de Pedro. Una variant per si el pla A no sortia. I aquest dret Marcis se’l va guanyar a Granada. Perquè allà l’atzar va fer que la pilota acabes a les seves mans en un moment on la majoria dels jugadors (i parlo de tots els equips) prefereixen que la pilota estigui en mans d’un altre. Steinbergs no va pensar i va executar el tir. Va fer la seva feina amb la tranquil·litat de l’oficinista que omple un Excel per enèsima vegada.

I això el fa diferencial. Aquests tirs no es poden practicar, no es poden reproduir en els entrenaments. No hi ha manera de preparar-te psicològicament pel que implica un moment així. El pavelló dempeus, els nervis a flor de pell. La por a perdre. A Marcis tot això no l’afecta. Com no afectava a Robert Horry, conegut amb el sobrenom de Big Shot Rob o The Key Man. Horry va ser un jugador secundari que va guanyar l’NBA en 7 ocasions i amb 3 equips diferents, sent decisiu quan la pilota més cremava. És considerat un dels 10 millors jugadors de la història en el Clutch Time (aquí en podeu veure alguns exemples, amb diversos rivals fent un «Busquets»).

Els focus eren pels Olajuwon, O’Neal, Bryant, Duncan i companyia, però quan arribava l’hora de matar, tots sabien que el millor estava esperant obert. Relaxat i preparat per executar al rival.

Com Steinbergs, el nostre estrany element.


Vols ajudar a fer sostenible La Barra del Nou Congost? Fes-te mecenes!


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *