Col·lapsar per tornar a volar

De totes les derrotes del BAXI Manresa en l’últim mes, que no han sigut poques, l’última davant el Lleida és la que menys dolor m’ha produït. Per una banda, perquè el lleidatà és un club germà: els vam salvar de caure al pou de la LEB Plata fa uns anys (amb una derrota beneficiosa pels dos i que va permetre al manresà Miquel Feliu tancar la seva carrera per la porta gran), els vam donar la primera victòria en el seu retorn a l’ACB i ara els hem ajudat a certificar la permanència, afavorint també a un altre semimanresà com Pierre Oriola. Per l’altra, perquè a diferència del que va succeir en altres ensopegades recents, en aquesta el rival va ser netament superior durant tot el partit, el que no va generar una sensació d’impotència. Sí de frustració. I per acabar, perquè crec que l’equip necessitava acabar de col·lapsar del tot per poder fer foc nou i vida nova.

***

El més dolorós de la derrota, de fet, no va ser el que vam viure a la pista, sinó el que va succeir a la graderia. Però això mereix una reflexió més profunda i, per tant, un article propi.

***

El mes de març ha sigut tenebrós pel BAXI Manresa. Una muntanya russa d’emocions que ha esgotat l’equip física i mentalment. Una sensació que s’anava intuint partit rere partit i que es va fer del tot palesa contra el Lleida: les cames no funcionaven i els cervells eren incapaços de gestionar la frustració. Amb tot en contra i amb els lleidatans jugant el millor bàsquet de la temporada, el BAXI Manresa va tenir opcions reals d’emportar-se la victòria. A això és el que ens hem d’agafar. La qualitat hi és. Les idees també. Ara toca fer un reset, ordenar-se i afrontar el tram final del curs amb la màxima il·lusió i motivació. Quelcom fàcil de dir i de fer quan es va en dinàmica positiva, però difícil quan les coses no surten. El calendari no ha ajudat: nou partits en un mes, sis dels quals lluny del Nou Congost. Per sort, ara arriba una setmana neta, necessària per recarregar les piles, unir-se i fer front comú per assolir l’últim objectiu del curs: classificar-se pels Play-offs. Gràcies al gran treball de la primera volta, encara podem fer-ho.

***

És temptador cremar-ho tot. El balanç des de la Copa del Rei (i la posterior aturada de seleccions) és de 2 victòries i 7 derrotes. Això ens ha costat l’eliminació de la BCL i perdre la xarxa de seguretat que teníem en la lluita pels Play-offs. Però, ai las, aquests són els mateixos jugadors que ens van regalar una de les millors primeres voltes de la història del club, amb la classificació per a la Copa del Rei i partits memorables com la remuntada al Derthona, les pallisses a Unicaja i Chemnitz, la victòria al Palau i en el derbi contra la Penya, o l’èpic triomf a Saragossa. Un equip que va arribar a la cita de Gran Canària havent guanyat sis dels set últims partits de l’ACB, on presentava un balanç de 13 victòries i 8 derrotes, al qual se li havia de sumar el 6-2 a Europa. En total, 19 victòries en 29 partits, un espectacular 65,5%. Ni ells s’han oblidat de jugar, ni Ocampo i els seus d’entrenar. Ara queden nou finals, cinc al Nou Congost. És hora de recordar com hem arribat fins aquí, fer autocrítica i recuperar l’essència que tan feliços ens va fer a tots.

***

«La nostra frustració és més gran quan tenim molt i volem més que quan no tenim res i volem una cosa. Estem menys insatisfets quan ens falten moltes coses que quan sembla que només ens en falta una«. Aquesta reflexió del filòsof nord-americà Eric Hoffer crec que ajuda a explicar la situació que hem viscut aficionats i equip en les darreres setmanes. Des del partit de la Copa (sí, era el Madrid, però tots confiàvem en competir millor del que ho vam fer), fins a l’eliminació a Tenerife davant un equip que va reservar els seus millors jugadors, passant per la impotència de guanyar sense recuperar l’average a la Reggiana, o les derrotes a Gran Canària i Vitòria, partits clau on tot i ser superior durant molts minuts, vas acabar perdent. Tot va sumant, i el poc temps entre partit i partit no deixa temps digerir les ensopegades, que s’acaben acumulant en una motxilla que finalment es converteix en una llosa física i mental que et bloqueja. Tots hem passat males èpoques, moments en els quals sembla que tot et va en contra i no et surt res. I no és fàcil de gestionar. Tornant a la reflexió de Hoffer, estàvem tan bé i ens havíem ficat unes metes tan altes, que quan tot s’ha torçat no hem sabut reconduir-ho. Ara, per fi, hi ha temps per fer-ho.

***

A tot l’anterior, hi hem de sumar factors externs que et poden acabar enfonsant. Parlo dels àrbitres. Em va semblar significativa la frustració de Steinbergs a Tenerife amb la tripleta arbitral. Calmat com és el letó, la seva ràbia simbolitzava la d’un equip maltractat massa sovint per l’estament arbitral. Ocampo va haver d’aixecar la veu perquè hi ha coses que emprenyen. I sí, és com tot: quan guanyes és més fàcil oblidar aquestes coses i continuar mirant endavant, però si perds, s’afegeix una nova capa de decepció. És incomprensible la falta de respecte que ens tenen. Sí, sé que el món sempre afavoreix als rics i poderosos, però en principi en l’esport s’hauria d’impartir justifica de forma parcial. Almenys que ens quedi un petit oasi d’esperança. I aquí estaria bé que el club, a banda de publicar comunicats fora de lloc per renyar els seus socis (sé que es fa de cara a la galeria per no fer enfadar l’ACB, però com sempre en aquest àmbit hi ha maneres i maneres de fer les coses, i semblem abonats a escollir la pitjor), alcés la veu per defensar els interessos del club. I ja que hi som, per assenyalar actituds reprovables de rivals com Heurtel o Faried, que sense justificar algunes reaccions des de la grada, són «comportaments inapropiats«, per fer servir les mateixes paraules que en l’últim comunicat.

***

Sense les lesions d’Obasohan i Massa, ens hauríem classificat pels quarts de final de la BCL. Això és fer bàsquet-ficció? Sí, però n’estic convençudíssim. I aquest punt, el de les lesions, em frustra. També la d’un Traoré il·lusionant i la d’un Hunt que estava en el seu millor moment del curs i era un assassí silenciós. És un altre aspecte que no pots controlar, i ha sigut una galleda d’aigua freda en ple hivern (de quan a l’hivern feia fred). És un parlar per parlar, i es podria fer l’exercici invers dient que si Obasohan no s’inventa el miracle de Saragossa, no hauríem anat a la Copa. Els partits són vasos comunicants i ajuden a explicar tendències. Ara toca revertir l’actual, i per això serà bàsic recuperar tots els efectius. Amb tots sans, som equip de Play-off. I no en la vuitena posició.

***

Depenem de nosaltres mateixos. Aprofitem-ho.