L’ambició es demostra amb fets
Parlar d’objectius ambiciosos, com de tantes altres coses, és fàcil. El complicat és demostrar-ho. Tenim centenars d’exemples cada dia, especialment en l’àmbit polític (potser us sona un projecte de remodelació del Nou Congost) i també en l’esportiu. Amb el fitxatge d’Armel Traoré, el BAXI Manresa demostra ambició. Tal com va la temporada, podrien haver optat per seguir com estaven i veure fins on es podia arribar. Ningú els hi hauria retret i, veient com va el curs, el més probable és que la temporada hagués acabat amb bona nota. Però amb aquest fitxatge, el club envia un missatge clar: no ens conformem, en volem més. No ens conformem amb lluitar per entrar als play-offs, volem fer-ho en la millor posició. No ens conformem amb intentar passar de grup a la BCL, volem ser a la Final Four i guanyar-la. Després el fitxatge sortirà bé o malament i els resultats acompanyaran o no, però si les coses es fan així, res a dir. Bé, sí: que l’aficionat està orgullós de veure el seu club allunyant-se del conformisme que, durant molts anys, el va acompanyar.
I darrere de tot això hi ha un punt clau: Xevi Pujol sempre ha deixat clar que vol seguir a Manresa sempre que el projecte sigui ambiciós i competitiu. Pujol és el valor més gran que té el club, i si moviments com aquest ajuden a retenir-lo, estem obligats a fer-lo. Perquè l’aportació de Traoré pot ser clau dins la pista, però també als despatxos.
Retorn a la idea inicial
La idea de plantilla amb la qual es va començar la temporada presentava un joc interior amb Alston Jr. i Ohams al 4, Massa i Cate al 5, i Steinbergs com a comodí per a les dues posicions. Entre lesions i canvis, aquesta estructura s’havia canviat, i amb el fitxatge de Traoré es recupera aquesta idea: el francès farà parella amb Alston al 4, i Steinbergs tornarà a ser el comodí, amb més minuts al 4 o al 5 en funció del rival i el rendiment de cada jugador. Per perfil, Traoré és el que es buscava amb Ohams, però amb més qualitat i capacitats. Un jugador impossible de fitxar a l’estiu, però que ara s’ha convertit en una oportunitat única de mercat.
Traoré, segons informava Encestando (aquí ja cadascú li dóna la fiabilitat que vulgui), va despertar l’interès del Madrid i altres equips d’Eurolliga, així com conjunts de l’ACB (es parlava de Lleida). Per què Manresa? Per una banda, jugarà competició europea, i això implica més exposició (l’Eurolliga és una competició europea, sí; però les opcions de gaudir de minuts en un Madrid són inferiors a les d’un Manresa); i per l’altra, sap que ara mateix no hi ha millor escenari per fer un salt en la seva carrera. Hi ha infinitat d’exemples en els darrers anys. Si això li sumes que l’estil de joc és ideal per potenciar les seves virtuts i que al ritme que es juga sempre hi ha minuts per a tots, la resposta és clara. I com a cirereta del pastís, tindrà a en Massa al millor guia per adaptar-se al club i la ciutat (atents al final de temporada de Massa, esteu avisats).
Un perfil conegut
Traoré necessitarà temps per adaptar-se a la idea de joc del BAXI Manresa i a l’ACB, especialment després d’uns mesos a la G-League, on es juga un bàsquet tan diferent que es podria arribar a considerar un altre esport. Si això li sumem la seva joventut (22 anys), ens trobem un jugador en desenvolupament. I no hi ha millor lloc que el Nou Congost per a desenvolupar-se, ja que el de Traoré és un perfil similar al de molts jugadors que han arribat al club en els darrers anys: gran capacitat de treball, acostumat a patir per aconseguir els seus objectius i amb una mentalitat competitiva molt elevada. S’hauria pogut quedar al filial de Los Ángeles Lakers, compartint vestidor amb Bronny James i amb aparicions puntuals al primer equip, al costat de LeBron James o Luka Doncic. Fa 20 dies, sense anar més lluny, va saltar a la pista en el derbi de la ciutat entre els Clippers i els Lakers. Però ha preferit anar a una lliga més competitiva i exigent, per acabar-se de formar i aprendre per tornar, d’aquí a un temps, a l’NBA amb un rol més important. No volia ser un figurant més ni «tirar a la brossa» anys de formació, com han fet altres joves que després tornen a Europa sent pitjors jugadors del que projectaven en marxar.
I, tot i la seva joventut, és un jugador amb experiència i que pot tenir un impacte elevat a l’equip, especialment en la parcel·la defensiva. Fa dues temporades va arribar a la final de la lliga francesa amb el Boulougne-Levallois, sent un suplent important (6,1 punts i 3,4 rebots en 14 minuts de joc als play-offs); i el curs passat es va confirmar com una realitat amb el Blois de la màxima divisió francesa, sent el més valorat de l’equip (10,8 punts, 7,3 rebots i 14,8 de valoració en 25,5 minuts). Considerat un dels joves més prometedors del bàsquet francès (es diu ràpid), va decidir fer el salt a l’NBA tot i no haver estat seleccionat en el Draft.
Ara torna a Europa amb l’objectiu de sentir-se important i competir al màxim nivell mentre continua desenvolupant el seu joc. I ho farà al millor escenari possible.