Prèvia de la Copa del Rei: A qui s’ha d’animar?

Aquesta és una pregunta que es fan molts aficionats del BAXI Manresa des que, en el llunyà mes d’octubre, es va veure clar que l’equip no hi participaria. Una absència que, a diferència d’anys anteriors, suposa un alleujament: no estem per distreure’ns en lluites monàrquiques supèrflues, i encara menys per enviar als nostres a territori hostil durant quatre dies. La Copa va perdre tot component de festivitat quan es va apostar per Badalona com a seu.

Dit això, com a aficionats al bàsquet, és impossible apartar la mirada d’aquesta competició; i com a éssers socials, necessitem identificar-nos amb un col·lectiu. Així doncs, sense el BAXI Manresa ni clubs de bàsquet catalans, a qui hem d’animar?

Intentem donar resposta a aquesta complexa pregunta metafísica analitzant els diferents participants i aplicant el principi de la navalla d’Occam. I, per evitar malentesos, us els presentem per ordre.

1) BASKONIA

Joan Peñarroya. I aquí podria acabar l’explicació sobre per què el Baskonia és l’equip que hem d’animar tots els manresans en aquesta Copa del Rei. Però no serem tan simplistes. A banda del millor entrenador de la competició i etern referent per a la parròquia manresana, els vitorians compten amb la millor afició i estaran sempre agermanats amb nosaltres. Van ser els teloners de l’èxit més gran de la història del Bàsquet Manresa; i ficant la vista en el present, tenen el jugador més divertit de l’ACB (Marcus Howard). Els volem veure aixecant el trofeu, però si aconsegueixen derrotar el feixisme en la primera ronda, ja ens donarem per satisfets.

2) UNICAJA

Sorpresos de veure’ls aquí? Us entenc, m’han tremolat els dits en escriure-ho. Però tal és el nivell d’aquesta Copa, que un club eminentment antipàtic com el malagueny hauria de ser el segon que més animéssim. Sí, hi ha el tema ètic de la banca i el recent -i salvatge- atracament que van perpetrar al Nou Congost, però no hi ha més alternatives. Hi ha coses positives (no som del tot masoquistes), dues per ser exactes: la presència a la banqueta d’Ibon Navarro, un dels nostres que es va empassar anys de sang, suor i llàgrimes dirigint el Bàsquet Manresa, amb unes plantilles que fan que tot el bo que li pugui passar sigui poc; i la de Yankuba Sima, a qui sempre veurem amb estima sigui on sigui, per com el vam veure créixer i volar (precipitadament). I encara en podríem trobar dues més, de menys valor, però gens menyspreables: hi ha David Kravish, un home nascut a Illinois i amb passaport búlgar (admirable que amb aquesta combinació hagi acabat jugant a bàsquet i no enrolat en alguna milícia criminal) que va deixar bon record a Manresa; i l’Unicaja és un club que ens ha donat moltíssimes alegries en les darreres temporades, especialment l’última, quan es van rendir a la nostra superioritat regalant-nos un bitllet per Bilbao.

3) GRAN CANÀRIA

Un dels pocs clubs dirigit per una persona honesta i amb principis, quelcom totalment anòmal en el món de l’esport professional. L’arribada de Sitapha Savané a la presidència els ha fet guanyar punts de simpatia, i fa poc li van retre un bonic homenatge a Pedro Martínez. A la banqueta, Lakovic és una persona que no cau malament, amb aquesta eterna cara d’adolescent format en una escola privada; i a la pista compten amb dos catalans, un parell de joves gegants amb noms impactants (Khalifa Diop i Olek Balcerowski), i Brussino, el més semblant a Messi que hi ha a l’ACB, per allò de ser un argentí amb un talent ofensiu il·limitat i una expressió facial de no saber mai on és ni com es diu. No són grans arguments, però suficients per pujar al podi.

4) VALÈNCIA

Fa uns anys haurien aparegut en les primeres posicions, però allò ara és un territori postapocalíptic. Ni rastre de Rafa Martínez, Ponsarnau, Pedro o Peñarroya, els fonaments que ens van fer creure que a terres valencianes hi podia haver un equip mínimament civilitzat. Sense ells, s’han entregat a la barbàrie: fitxant jugadors d’equips més petits durant la temporada (i sense oblidar el fitxatge de Radebaugh del Tenerife a l’estiu, quin mestre el director esportiu) i reforçant-se amb gent de Fuenlabrada i Múrcia. I sense oblidar-nos de la cirereta del pastís, Don Álex Mumbrú. Format a Badalona (quina sorpresa!), té el gran mèrit de ser igual d’odiable com a entrenador que com a jugador. Un dia obrirem el debat de si es mereix un lloc entre els cinc personatges més odiosos d’aquest segle a l’ACB.

5) TENERIFE

Txus Vidorreta i Fran Guerra. Mira que tenen una afició com Déu mana, que són un exemple de gestió de recursos i de capacitat per allargar un projecte guanyador durant anys, que tenen a la parella Huertas-Shermadini fent clínics setmanals, que veure a Salin tirar és una delícia visual… Són tantes les coses bones que en podríem extreure, que estaríem disposats a oblidar que ens van deixar sense títol a Bilbao. Però Vidorreta-Guerra. Txus és tan bon entrenador com insuportable, amb tics del pitjor (!!!) Mourinho; i Guerra és una persona especial, que justifica l’existència i utilització dels insults. No podem ser equidistants davant d’aquests dos personatges. I ja em sap greu.

6) JOVENTUT

Em podria remetre a aquest magnífic article, escrit fa més de dos anys i que es manté intacte com un bon vi. O, per no allunyar-me, compartir les imatges del seu últim partit d’Eurocup, quan una aficionada es va dedicar a exhibir el seu racisme davant dels seus fills i la gent que l’envoltava. Però em sembla tot massa redundant. A aquestes altures, qualsevol aficionat manresà hauria de saber que no s’ha d’animar mai a la Penya. Per principis. Per dignitat. Per coherència ètica i moral.

• Però escolta, si juguen contra el Madrid què? A qui animo?
• A ningú. Per la teva salut, física i mental, no hauries ni de mirar el partit.
• Però si a l’inici de l’article deies que en una competició així sempre s’ha d’anar amb algun equip.
• Com deia Bernard Werber, la contradicció és el motor del pensament.
• Però així vols dir que…
• QUE CALLIS!

I un problema menys. Només ens podria arribar a produir un bri de satisfacció, una minúscula partícula d’alegria, veure a Tomic eliminar al Barça. Res més.

7) MADRID

Semblava difícil superar a Pablo Laso, però amb Chus Mateo han aconseguit tenir una persona amb encara menys pinta d’entrenador de bàsquet. Aquí els hi reconeixem el mèrit, no sempre és fàcil portar una aposta com aquesta a un nivell superior. Tenint sempre present que representen El Mal, històricament van deixant pinzellades perquè la nostra animadversió cap a ells no sigui absoluta: les semifinals de l’any de la lliga, el miracle de la salvació a Madrid… I una constant presència d’ex manresans en plantilla. Ara, Llull i Hanga. A banda, s’ha de valorar el fet de deixar espai a persones amb problemes de pes (Yabusele), gegantisme (Tavares), edat (Chacho) o gestió de les emocions (Hezonja). Tot un exemple d’inclusivitat. I dirigits per Chus Mateo, Paco Redondo, Lolo Calín i Guillermo Frutos, que semblen noms inventats per una intel·ligència artificial a qui li preguntes pels millors jugadors de mus. Però no ens deixem aixecar la camisa: són el Madrid i representen tots els mals d’Espanya, i per si això no fos suficient, tenen a quatre francesos en nòmina. I a Rudy com a cirereta del pastís. Dit això, des d’aquí recomanem activar les notificacions dels tuits de la dona de Tavares, que ens pot regalar els millors moments de la Copa.

8) BARÇA

El Madrid de Catalunya. I com passa sempre a la nostra terra, implica els mateixos mals però més d’estar per casa. D’aquí deu venir part de l’odi que es processen, donant lloc a una situació surrealista per la resta, com si Franco hagués odiat a Hitler per fer les coses millor que ell. Si abans parlàvem de les petites llampades del Madrid per tal que no ens provoques una repulsió absoluta, al Palau s’ha fet sempre tot el contrari. Algú pot sortir amb allò del més que un club (sí, com amb El Procès, encara hi ha gent que es creu aquestes coses a 2023) o que són aficionats de l’equip de futbol, però aquí parlem de bàsquet i sempre en clau manresana. Tenen un egòlatra cridaner a la banqueta i un director esportiu que, entre cigarreta i cigarreta, es dedica a fitxar cada any els millors jugadors d’Europa per guanyar l’EurolliRES. En el seu afany per ser l’equip més odiat de l’ACB (un altre lluita que tenen amb els de la capital), han redoblat l’aposta prohibint l’entrada al Palau a qui no vesteix els seus colors. Entenem que són aquestes coses les que et fan ser més que un club. Com a única nota positiva, el magnífic bigoti de Laprovittola.

La Copa ideal

Per tal de resumir tot l’exposat anteriorment, aquest seria el quadre somiat per a qualsevol aficionat al BAXI Manresa:

Madrid-València
Unicaja-Barça
Gran Canària-Tenerife
Joventut-Baskonia

Unicaja-València
Gran Canària-Baskonia

Unicaja-Baskonia