L’odi a la Penya

Gaudeixo el meu odi més del que he gaudit mai l’amor. L’amor és temperamental. Cansat. Exigent. T’utilitza i canvia d’opinió. Però ah, l’odi el pots utilitzar, esculpir, brandar. És dur o suau, segons el que necessitis. L’amor t’humilia, però l’odi et bressola.

White Oleander, Janet Fitch

Ara deu fer un any, uns dies abans del partit que el BAXI Manresa havia de disputar a Badalona contra el Joventut, un il·lustre membre de la Grada d’Animació em comentava que havia intentat organitzar un dinar de germanor entre aficionats manresans i badalonins pel mateix dia de partit. Dic que ho va intentar organitzar, però realment no va arribar aquest punt: segons m’explicava, la idea no va rebre el suport necessari per tirar-ho endavant. Per a molts seguidors manresans, la Penya és l’enemic i amb l’enemic no s’ha de compartir taula. Al cap i a la fi, de Jesús només n’hi va haver un. Això va frustrar al meu company, que deia no entendre aquest odi cap als verd-i-negres ni perquè no hi podia haver un apropament entre les aficions. La seva opinió, compartida per molts habituals del Nou Congost, és totalment legítima. Com també la contrària, que servidor defensa aferrissadament.

El tema de l’odi ha generat grans debats al llarg de la història, però deixem aquest tema per filòsofs i teòrics varis. L’odi s’acostuma a veure, i més en la nostra societat, com a quelcom negatiu (curiós, quan fa anys que en l’àmbit polític tot es mou per aquest sentiment, en una direcció i l’altra), però tot depèn del prisma i de com ens afecti. Odiar les injustícies és dolent? I als pedòfils? Casos així ens poden arribar a semblar legítims. Aleshores, què es pot odiar i què no? Aquesta és fàcil: es pot odiar a la Penya. De fet, s’ha d’odiar a la Penya.

I això no ha de tenir cap connotació negativa: tinc molts bons amics que són socis i seguidors de tota la vida de la Penya, i el meu odi cap a aquest club no ha afectat mai la nostra relació, excepte les 24 hores posteriors a una victòria seva contra el Bàsquet Manresa. I només cal veure les Copes del Rei, on es reuneixen milers d’aficionats que odien a molts dels clubs allà presents, i passen dient convivint meravellosament amb aficionats d’aquest club. Que per sort, amics, tenim la sort de què ens agrada el bàsquet i no el futbol. I és important odiar, perquè com deia Chuck Palahniuk «quan no sabem a qui odiar, ens odiem a nosaltres mateixos«; i la Penya ens ho posa fàcil.

There’s no time to discriminate / Hate every motherfucker that’s in your way (No hi ha temps per a discriminar / Odia a tot cabró que s’interposi en el teu camí)

The Beautiful People, Marilyn Manson

Els qui ja odieu a la Penya, no us servirà de res el text que continua. Com a molt, per reforçar el vostre odi en moments de debilitat, que tots en tenim. Però el podeu compartir amb tots aquells qui us discuteixin aquest odi o que us parlin de conceptes com fraternitat.
I sense més preàmbuls, 8 motius per odiar la Penya.

• Perquè és natural. L’odi neix, en moltes ocasions, d’una gran rivalitat. I és lògic que hi hagi una forta animadversió entre els dos únics clubs de bàsquet catalans que hi ha a l’ACB. Com deia Herman Hesse, «si odies a una persona, odies quelcom d’ella que és part de tu. El que no forma part de nosaltres mateixos no ens molesta«.
• És la fàbrica més gran de jugadors odiables. Disposen d’un laboratori de menors on han creat gent com Rudy Fernández, Àlex Mumbrú o Nacho Llovet. Són perillosos i se’ls ha de combatre amb bel·ligerància. L’odi es va inventar per a jugadors com aquests.
• El tema dels menors. Tota la historieta aquesta del bressol del bàsquet i demés propaganda per tapar que estan obsessionats amb els jugadors menors d’edat. Planter, n’hi diuen. Ja.
• Són els més beneficiats per la pandèmia de la COVID-19. Una ciutat amb més de 200.000 habitants, i amb la gent que va al camp no ompliries ni mig Nou Congost. Un pavelló olímpic, per això. Això els va bé ara, com demostren els resultats, i és que estan acostumats a jugar partits sense públic.
• Perjudicant la salut de tots nosaltres. És ben sabut que des de fa uns anys, quan estaven a punt de complir el seu destí i desaparèixer, van vendre la seva ànima a una farmacèutica (des d’aquí recomanem aferrissadament el visionament de documentals de conspiracions relacionats amb les farmacèutiques). D’aquesta manera, cada any hi ha milions d’euros que es podria destinar a crear nous medicaments per curar persones, que es malgasten en un club que no aporta cap benefici a la societat.
• Comparteixen sentiments d’odi amb l’Espanyol, club amb el qual imagino que deuen estar agermanats. Ambdues aficions odien el Barça i tot el relacionat amb el club blaugrana, i tots sabem que del Barça només es pot odiar La Secció.
• És l’equip de Xavier García Albiol i Toni Soler, dues cares de la mateixa moneda que, per si soles, serien motiu suficient per odiar als badalonins. Aficionats il·lustres. Algú us dirà que Pedro Martínez és d’allà, és cert, com que és l’excepció que confirma la regla.
• Els badalonins són especialistes en odiar, com demostra el fet que tenen, han tingut i tindran a Albiol com a alcalde, un segurata que ha arribat fins aquí a força d’escampar missatges d’odi. I a l’enemic, se’l combat amb les seves armes.