Premis ACB (I)

Aquest contingut va ser enviat el 24 d’abril als mecenes, fes-te’n aquí.

MVP

És el premi que sempre genera més controvèrsia, exceptuant alguna temporada on el guanyador és molt evident. Per tal de seleccionar-lo, em baso en dos aspectes: productivitat individual rendiment col·lectiu. Aquest segon punt, des d’una òptica relativament subjectiva, ja que si mirem purament les victòries de l’equip, el premi seria gairebé sempre per jugadors del Barça o el Madrid. Així, intentem mirar si ha ajudat l’equip a aconseguir els seus objectius i millorar els resultats previstos.

I, amb aquests criteris, tenim un jugador del BAXI Manresa entre els cinc candidats finals: Devin Robinson.

El nord-americà ha sigut l’estrella d’un equip que, independentment de com acabi el curs, ha rendit per sobre de l’esperat, classificant-se per la Copa del Rei i lluitant pels Play-offs fins al final. Tot, amb un pressupost inferior a equips que han quedat (o van) per darrere. I en l’àmbit individual ha demostrat estar entre els millors de l’ACB: 14,4 punts (9e), 5,5 rebots (11e) i 15,8 de valoració (14e). No és suficient per guanyar el premi a MVP, però el situem en la cuarta posició d’aquesta categoria.

Just per sota d’ell, en la cinquena posició, ficaríem a Chima Moneke. És el jugador més valorat de l’ACB i els seus números tornen a ser espectaculars: 15,2 punts (3r), 6,6 rebots (3r) i 20,4 valoració (1r). En contra seva juga el fet que la temporada del Baskonia a l’ACB ha sigut dolenta, quedant-se sense participar en la Copa i veurem si també dels Play-offs. Ni que s’acabin classificant, fer-ho com a vuitens i patint fins al final és un mal curs pels vitorians. Un últim punt en contra: no és el principal referent del seu equip (Howard).

En tercera posició situem a Marcelinho Huertas. L’etern base brasiler està vivint una de les seves millors temporades individuals als 40 anys, una edat que ens fa explotar el cervell. Lidera la classificació d’assistències i s’ha convertit en el màxim assistent de la història de l’ACB, i ho ha fet anotant més que mai (segona temporada amb més punts per partit de les 17 que porta). Ha sigut clau per portar el Tenerife a la Copa i tenir-lo lluitant pel factor camp en els Play-offs. Els seus espectaculars números (13,9 punts, 6,6 assistències i 15,8 de valoració) estan per sota dels del seu company Shermadini, però la seva importància és superior.

En segon lloc, queda Jean Montero. La salvació de l’Andorra no s’entén sense la seva figura. Amb només 20 anys (!) s’ha convertit en el referent absolut de l’equip, mostrant-se imparable pels rivals durant moltes fases de la temporada. Els números parlen per si sols: segon més valorat (19,8), quart màxim anotador (15,1), sisè en assistències (5,1), líder en pilotes recuperades (2)… És probablement el jugador que més trobaria a faltar un equip si no hi fos. I parlem d’un Andorra que era un dels candidats a baixar.

I el MVP de la temporada és per Dylan Osetkowski. Sí, no està entre els més destacats estadísticament de l’ACB. Però parlem del millor jugador del millor equip de la temporada. El californià està en 12,6 punts (56,4% en tirs de dos i 41,7% en triples), 4,1 rebots i 13,4 de valoració… en menys de 19:50 minuts de joc. I és que l’Unicaja és l’equip més coral de la lliga, amb cap jugador superant els 20 minuts per partit. I això, repercuteix en les estadístiques individuals. Els malaguenys han rendit per sobre de l’esperat, competint fins al final amb el Madrid pel primer lloc de l’ACB, i passant per sobre de rivals amb pressupostos superiors com Barça, València o Baskonia. I Osetkowski ha sigut el millor quatre de l’ACB, una amenaça constant des del triple, poden anotar des de diferents posicions i sent molt sòlid en defensa.

Classificació final premi MVP:
1.- Osetkowski
2.- Montero
3.- Huertas
4.- Robinson
5.- Moneke

Pot sorprendre no veure cap jugador de Barça i Madrid, però els primers han decebut en l’àmbit col·lectiu (lluny dels dos primers i amb problemes per assegurar el factor camp a favor tant a la Copa com als Play-offs); i els segons, amb la millor plantilla amb diferència, no han aconseguit assegurar el primer lloc, i les seves principals estrelles no han acabat de rendir al seu màxim potencial (pensem en Campazzo o Tavares) de forma regular.


Vols ajudar a fer sostenible aquest projecte? Fes-te mecenes!

Millor Jove i Quintet Jove

L’ACB ha seleccionat fins a 16 candidats per aquest premi. El criteri és haver nascut l’any 2002 o posterior, haver disputat com a mínim la meitat dels partits del seu equip o presentar una mitjana de mínim 10 minuts de joc per partit). Entre els seleccionats, Musa Sagnia.

La seva temporada està sent espectacular, tirant la porta a terra i fent-se un lloc al primer equip com a aler titular. Tanmateix, no té cap opció de guanyar el premi, i és que parlem d’una de les categories on el guanyador és més clar i no genera cap debat: Jean Montero. Parlem del segon jugador més valorat de l’ACB i el quart màxim anotador. Està per ser candidat a MVP general.

Les opcions de Musa passen doncs per acabar en el podi final, tot i que tampoc ho tindrà fàcil. Els seus grans rivals seran Juan Fernández (8,6 punts i 4,2 rebots amb el Breogán, en 19 minuts de joc) i Thijs De Ridder (6,3 punts i 4,1 rebots amb el Bilbao, en 17 minuts). Quan escric això, Musa està en 5,2 punts i 4 rebots en 20 minuts.

Tot i que estadísticament el seu rendiment és lleugerament inferior al dels seus rivals, els números no ho són tot i Musa s’ha convertit en una peça important i amb protagonisme en un equip que ha anat a la Copa i està lluitant pels Play-offs. I en una plantilla de més nivell, on els minuts van més cars. Si hagués de votar jo, aquest seria el podi:

1.- Montero
2.- Musa
3.- Fernández

Lligat a aquest premi l’ACB també defineix el Millor Quintet Jove, i aquest hauria de ser:

Montero-Kraag-Musa-De Ridder-Fernández

No hem de descartar que acabi entrant algun jugador del Madrid com Ndiaye, quelcom totalment injust, però que ja no ens hauria de sorprendre.

Major Progressió

O jugador més millorat. Aquest premi s’entrega a l’NBA al jugador que més ha incrementat el seu rendiment i impacte respecte a l’any anterior. I aquí hi ha un jugador del BAXI Manresa com a candidat: Brancou Badio.

El senegalès ha passat de secundari a referent exterior, un salt que ha coincidit amb la millora de l’equip respecte al curs passat: de lluitar per la permanència a fer-ho per estar entre els millors de l’ACB. I el canvi en el seu rendiment individual és espectacular, millorant en totes les facetes:

2022/23: 7,4 punts / 1,5 rebots / 1,3 assistències / 6,6 valoració / 16 minuts
2023/24: 14,3 punts / 2,8 rebots / 2,6 assistències / 12,9 valoració / 25 minuts

Números a banda, Badio s’ha convertit en un dels exteriors més difícils de defensar de tota l’ACB, ha liderat l’equip en victòries èpiques (la cistella final a Girona o els últims minuts al WiZink en són algunes mostres) i ha demostrat ser un jugador complet que rendeix tant en atac com en defensa. Encaixa perfectament en la definició d’aquest premi.

Hi ha dos candidats més al premi: Andrés Feliz i Simon Birgander. Repassem els seus números:

Feliz
2022/23: 11 punts / 3 rebots / 3,3 assistències / 11,8 valoració / 22 minuts
2023/24: 15,1 punts / 4,3 rebots / 4,4 assistències / 17,1 valoració / 27 minuts

Birgander
2022/23: 6,3 punts / 4,0 rebots / 9 valoració / 17 minuts
2023/24: 12,3 punts / 7,8 rebots / 17,9 valoració / 23 minuts

El canvi és impressionant en els dos casos, especialment el segon, però ambdós quedarien per darrere de Badio. Feliz, perquè ja era un dels jugadors més importants del Joventut el curs passat, segurament el segon darrere de Tomic, i enguany s’ha convertit en el principal referent, però el canvi no és tan gran en aquest sentit. Birgander, que era el guanyador del premi fins a la meitat del curs, té el gran asterisc que s’ha perdut fins a 14 jornades per lesió, i que al tornar el seu rendiment ha disminuït.

El podi hauria de ser:
1.- Badio
2.- Birgander
3.- Feliz

Millor entrenador

Un premi que sempre va dirigit a l’entrenador de l’equip amb més victòries, quelcom injust perquè s’obvia el fet que hi ha equips amb més pressupost i possibilitats que d’altres. De fet, el criteri és horrible. Posem un exemple extrem, però que es podria produir: l’Obradoiro acaba la fase regular com a tercer classificat i el Madrid com a primer. Què té més mèrit? Evident, oi? Doncs bé, el premi seria per Chus Mateo.

Com que aquí fem la nostra pròpia valoració, ens centrem en aquells entrenadors que han tret un rendiment del seu equip superior a l’esperat.

Així, el millor entrenador de la temporada ha sigut Ibon Navarro. El tècnic vitorià ha portat l’Unicaja al següent nivell, i refent-se d’un inici dolent ha acabat portant als malaguenys a la lluita per la primera posició. Independentment de si al final acabant líders o segons darrere el Madrid, el premi ha de ser per ell. Ha convertit l’Unicaja en una màquina perfectament lubricada i treballadíssima tàcticament, amb protagonisme per tots els jugadors (cap supera els 20 minuts de joc) i un rendiment espectacular tant en atac com en defensa, sent durant molts moments (ara mateix) l’equip que més punts anota i el que menys en rep.

El segon lloc és per Sito Alonso. Personalment, és un entrenador que no m’agrada, especialment pel seu comportament dins i fora la pista (sala de premsa). Però el que ha fet aquest curs amb l’UCAM Múrcia és espectacular. No només els ha portat a la Copa i als Play-offs, sinó que ho ha fet lluitant pel factor camp a favor fins al final en ambdues competicions. I combinant-ho amb la BCL, on s’han classificat per a la Final Four.

I el podi el completa Pedro Martínez. Després del difícil curs anterior, ha tornat a crear un BAXI Manresa d’autor, reconeixible i amb un estil de joc admirat per tota la lliga. Amb pocs recursos ha tornat a desplegar un joc espectacular i efectiu a la vegada, creant un equip extremadament competitiu. Es va entrar a la Copa i es va posar contra les cordes al Barça a Màlaga, s’ha guanyat a les pistes dels blaugrana i el Madrid, i s’ha destapat com un dels millors equips de tota l’ACB com a visitant. I ens podríem extendre més, parlant per exemple de com està portant a un altre nivell a jugadors com Badio, Steinbergs, Musa o Dani Garcia.

Classificació final:

1.- Ibon Navarro
2.- Sito Alonso
3.- Pedro Martínez


Vols ajudar a fer sostenible aquest projecte? Fes-te mecenes!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *