Premis ACB (II)

Continuem amb l’entrega dels Premis ACB de La Barra del Nou Congost, amb alguns dels més complicats de determinar. Podeu veure els primers (MVP, Millor Entrenador, Major Progressió i Millor Jove), aquí.

Millor defensor

O Premi Tavares, qui ha guanyat el premi en les tres anteriors edicions. Enguany, però, es mereix que el deixem fora del podi. Aquest premi s’acostuma a donar a jugadors interiors, perquè hi ha la creença errònia que col·locar taps equival a defensar bé, i és una acció que visualment entra sense esforç. No volem treure mèrit ni importància a aquesta acció, però no hem d’oblidar que sovint són una rectificació a una mala defensa.

El premi a Millor defensor de la temporada és per Travante Williams. Un cop superats els problemes d’adaptació inicials a l’ACB (és a dir, entendre el criteri arbitral per no carregar-se de faltes en pocs minuts), Travante s’ha destapat com un defensor de primer nivell, podent defensar per dimensions i cames a qualsevol jugador exterior, ocupi la posició que ocupi. Un huracà d’energia que ha fet la vida impossible a molts rivals, i que ha tingut la capacitat de canviar partits des de la defensa. Travante és d’aquells jugadors que gaudeix defensant, que sap transformar en repte qualsevol situació.

En segona posició trobem a Kameron Taylor, peça clau per convertir l’Unicaja en la millor defensa de la lliga. És un dels exteriors més complets de l’ACB, ja que a banda de ser un pilar defensiu té el talent i recursos per ser important en atac. Aquí en destaquem la parcel·la defensiva, on la suma del seu físic i intel·ligència el converteixen en un jugador ideal per aturar els referents ofensius rivals.

El podi el completa Justin Anderson, que va disputar vuit partits amb el Breogán i després va fitxar pel València. És un perfil molt similar al de Travante, amb un físic encara més potent, que li permet no només defensar a qualsevol exterior, sinó també a 4’s. Això permet al seu equip fer canvis en defensa sense patir perquè es debiliti l’estructura defensiva. D’aquells jugadors que es motiva com més bo és el rival al qual ha d’aturar.

Classificació
1.- Travante Williams
2.- Kameron Taylor
3.- Justin Anderson

Jugador revelació

Una de les categories més igualades, amb molts jugadors fent mèrits per entrar en el podi final. La decisió no ha sigut fàcil i, perquè negar-ho, ens hem deixat influenciar (lleugerament) pels nostres colors. Al cap i a la fi, és un dels premis més subjectius, ja que es basa en les expectatives creades abans de l’inici de temporada.

El jugador revelació de la temporada és Keye Van der Vuurst. Debutar amb només 21 anys a l’ACB no és fàcil, i menys si vens de la lliga belga i aterres a un equip que acaba de pujar i que és un dels grans candidats al descens. L’holandès arribava per fer de segon base, per darrere de Brandon Brown, però el baix rendiment d’aquest i li va obrir una oportunitat que no ha desaprofitat. Van der Vuurst ha demostrat tenir capacitat anotadora, bona visió de joc i estar preparat per moure l’equip en la parcel·la ofensiva, sense restar en defensa. Atrevit i amb caràcter, quan escrivim això Van der Vuurst no ha pogut evitar el descens del Palència, però ha fet tot el possible amb 11,1 punts (36,3% en triples i 52,8% en tirs de dos) i 5,5 assistències en 23 minuts de joc. Futur jugador d’Eurolliga.

I d’un jove a un jugador més consagrat. El segon lloc és per Lluís Costa, qui ha explotat definitivament aquesta temporada. El curs passat va demostrar estar capacitat per ser un bon segon base ACB, fent de relleu de Renfroe, i enguany ha aprofitat el baix rendiment de Ziv per fer-se amb la posició de base titular del Granada. Costa ha mostrat un nivell de joc elevadíssim, especialment en el primer tram de temporada (abans de lesionar-se). Que era un bon director de joc, fantasiós en la passada, era quelcom conegut, però aquest curs ha mostrat una capacitat anotadora inesperada. Ha superat la vintena de punts en quatre ocasions, i ara mateix presenta un full estadístic molt complet: 11,5 punts (34,8% en triples), 5 assistències i 13,8 de valoració en gairebé 27 minuts de joc. Hi va haver un tram de la temporada on va ser el millor base de l’ACB.

El podi el completa Marcis Steinbergs. El letó anava millorant any rere any, fent petits passos endavant, però aquest curs ha tirat la porta a terra de forma definitiva. Ha sabut aprofitar la seva versatilitat i velocitat per córrer la pista per convertir-se en una peça important en els esquemes de Pedro Martínez, amb un rol rellevant en un dels millors equips de l’ACB. I s’ha destapat com un clutch player de luxe, resolent diferents partits amb triples en el darrer segon. Precisament des d’aquesta distància és on més ha explotat, convertint-se en una autèntica amenaça: 40% d’encert amb gairebé tres intents per partit.

Classificació
1.- Van der Vuurst
2.- Lluís Costa
3.- Marcis Steinbergs

Quintets ideals

Tanquem l’entrega de premis amb els millors quintets de la temporada, destacant-ne tres com fan a l’NBA. Per tal de no convertir això en una novel·la infumable de Murakami (valgui la redundància), exposarem directament els quintets sense argumentar cada selecció. Això sí, remarcar que hem intentat mantenir al màxim un criteri lògic de posicions: un base, dos exteriors i dos interiors. I idealment, que compleixin les posicions d’1-2-3-4-5.

Primer quintet
Marcelinho Huertas
Jean Montero
Nico Brussino
Dylan Osetkowski
Brandon Davies

Segon quintet
Andrés Feliz
Dylan Ennis
Kameron Taylor
Chima Moneke
Gio Shermadini

Tercer quintet
Facu Campazzo
Marcus Howard
Brancou Badio
Devin Robinson
Ethan Happ

Alguns jugadors que s’han quedat fora, però tenien opcions d’entrar: Chris Jones, Trae Bell-Haynes, Thomas Scrubb, Dzanan Musa, Semi Ojeleye, Ike Iroegbu, Simon Birgander, Willy Hernangómez, Vincent Poirier, Artem Pustovyi, Anzejs Pasecniks i Sacha Killeya-Jones.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *