L’enèsima reinvenció del Bàsquet Manresa

El BAXI Manresa ha fet bona aquella dita que diu que l’important és com acabes i no com comences. La temporada més caòtica de l’últim lustre ha acabat amb final feliç. Ho sabíem abans del darrer duel, que ha servit per ficar la cirereta al pastís de la salvació i regalar a l’afició una victòria màgica contra l’actual campió de l’Eurocup.

S’ho mereixien els aficionats, fidels i entregats durant tot el curs, els jugadors (tant els que hi han sigut des del principi com els que s’han anat sumant a la causa) i la gent del club, que han treballat i patit com mai des de l’ombra. Una temporada, dèiem, que es pot explicar amb dos partits disputats en el mateix escenari amb gairebé sis mesos de diferència: de l’indigne derrota per 70-106 amb el Breogán a la fantàstica victòria per 105-75 davant el Gran Canària.

Un final salvatge

La segona volta de la temporada ha sigut un cruel exemple de que les previsions, en el món de l’esport professional, serveixen de poc. A finals de gener finalitzava la primera volta, i ho feia amb el BAXI Manresa empatat a tres victòries amb Betis i Fuenlabrada. Una més en tenia el Saragossa, dues el Granada. El Girona, amb set, quedava fora de la lluita per la permanència. Això en la teoria, que ens va fer projectar a tots la salvació més barata dels últims anys. Tenint en compte que amb 17 partits disputats hi havia tres equips que només n’havien guanyat tres, tot feia indicar que amb 8 o 9 n’hi hauria prou per salvar-se. Al final, n’han fet falta 11. Dels implicats en la lluita en aquell moment, el Saragossa es va escapar ràpidament i va poder respirar amb tranquil·litat els últims mesos. Tot el contrari pel Girona, a qui la temporada se li ha fet llarga i va acabar patint de valent. Els gironins han sigut el segon equip que menys partits ha guanyat en la segona volta, només superats pel Fuenlabrada.

Els madrilenys, tot i començar el curs amb tres victòries en les set primeres jornades, han acabat deixant una imatge lamentable, tant a pista com en l’àmbit extraesportiu: impagaments durant tot l’any, fins a 24 jugadors disputant algun partit, tres entrenadors diferents… i 4 victòries en tota la temporada, amb una ratxa de 19 derrotes seguides. Amb el Fuenlabrada condemnat, només quedava una posició a evitar. I el BAXI Manresa, recolzat en un Nou Congost inexpugnable (7 victòries seguides), ho va tenir més difícil del previst. L’equip es va anar transformant a mesura que arribaven jugadors i s’agafaven automatismes, fins al punt d’acabar amb una plantilla sòlida que ha tancat la segona volta amb balanç positiu (9-8). Tornant a la part teòrica, amb 9 victòries a la segona part del curs t’hauries de salvar de forma folgada, inclús després d’una primera d’horrible. Tanmateix, la realitat va tornar a trencar tota previsió i fins a la penúltima jornada no es va assolir la permanència.

Una forma de saber quin és el teu nivell és analitzar el dels teus rivals. I tant el Betis com el Granada han acabat amb un nivell altíssim de joc i resultats. Honor als caiguts, uns sevillans que van estar a punt d’emular el Miracle de Madrid i es van quedar amb la mel als llavis. Un dels grans mèrits dels manresans és aquest, haver aconseguit acabar per sobre de dos equips que han competit de meravella fins al final. Qui ens hauria dit que acabaríem en la 14a posició.

Personalment, celebro la salvació del Granada, els preferia al Betis. Per fílies personals (la ciutat i la seva gent) i per sentiment manresà: Renfroe, Costa, TomàsMaye i Thomasson han acabat defensant els colors vermells. Un club que ha sabut créixer a poc a poc, sense estirar mai el braç més que la màniga, confiant en un entrenador de la casa que va agafar l’equip a EBA i l’ha aconseguit consolidar a l’ACB en 10 anys. Un viatge admirable, humil i meravellós. Van començar com un coet (recordo trobar-me a la Copa del Rei a dos aficionats granadins que van comprar els abonaments després del 5-2 inicial, i que es van quedar sense veure el seu equip degut a una ratxa de 10 derrotes seguides) i les lesions els van matar, així com certa lentitud a l’hora de reforçar la plantilla. Els fitxatges van arribar al límit però a temps per guanyar els tres últims partits, tots a vida o mort.

El Betis es va moure abans, obligat en part per la sortida d’Evans, i va donar amb la tecla amb els fitxatges de Tyson Pérez (el canvi que ha fet en unes setmanes, de no aportar res a tenir números de MVP, s’estudiarà a les universitats) i Montero. Fa anys que coquetejaven amb el descens, sempre salvant-se en els darrers sospirs, i semblava que repetirien la fórmula: una espectacular ratxa (5 victòries en 7 jornades) culminada amb una remuntada espectacular a Girona, els va deixar tot de cara. Però com passa sovint en la vida, com més a prop sembla que tens l’èxit, més lluny n’estàs. Derrota a casa amb el Granada i ensopegada a Madrid amb un parcial de 9-0 en contra en els darrers dos minuts. Allò que si jugues amb foc al final t’acabes cremant. Sap greu per CasimiroCvetkovic i Báez; no tant per Pérez, que encadena el seu segon descens consecutiu.

Com dèiem, el bon rendiment final dels dos clubs remarca la gesta de la salvació manresana.

La percepció del temps i el futur

Deia Francisco Cabezas, en el seu magnífic llibre Perder, que «quan un vola massa alt oblida que el terra no es mourà d’on és. I allà sempre hi tornes». Això semblarà una obvietat pels més veterans de la parròquia manresana, però és una lliçó important per totes aquelles persones que s’han aficionat al club en les darreres temporades. Especialment pels que es van enganxar el curs passat.

Durant molts mesos vaig pensar que, aquest article de final de temporada, el podria titular amb el clàssic del cel a l’infern. Per sort la salvació ha permès treure una dosi de dramatisme a tot plegat, però no podem oblidar com vam passar de viure el període més brillant d’aquest segle a un dels més agònics, amb moments totalment indignes. Tot en pocs mesos de diferència, en una clatellada de realitat de les que es recorden durant anys. L’ACB és salvatge, cruel i sovint injusta. I el més rellevant: no perdona a ningú. Tenim els casos recents de Burgos i Andorra, i en fons i forma (que no final) el nostre. Pots fer les coses bé i tocar el cel, que com et despistis i encadenis una sèrie de decisions errònies (sigui per A o per B), et pots estampar contra el terra i fer-hi un forat que et porti de cap a la LEB. Així és l’esport de l’elit, i d’aquí el gran mèrit del Bàsquet Manresa de mantenir-se any rere any. El curs vinent en celebrarem 50 anys entre els millors. Un luxe i, encara més, un orgull.

Fa més de 20 anys que segueixo el Bàsquet Manresa, i no recordo una temporada amb dues parts tan diferenciades. Els primers mesos es van fer eterns, convertits en un malson que no acabava mai. Molts assistíem al Nou Congost amb el capcot i la mirada perduda, més per inèrcia i sentiment que per il·lusió. Una espècie d’obligació moral que no et permetia abandonar a qui, feia escassos mesos, t’havia fet tan feliç. El contrast entre el que havíem gaudit i el que ens tocava patir ara era duríssim, un impacte tal que ens feia deambular com zombis. Tanmateix, els aficionats van demostrar perquè (nosaltres sí) som més que un club, i es va estar sempre al costat de l’equip. La connexió de l’entitat amb la ciutat, la recuperació i floració d’una massa social fidel i entregada, que és l’obra magna de l’era Josep Sáez, es va mantenir. I aquest és, per mi, el gran triomf d’enguany.

Per contra, la segona part del curs m’ha passat volant. El buit que vaig sentir al final del darrer partit, el fet de pensar en la de mesos que queden per poder tornar a gaudir de bàsquet al Nou Congost, no em va permetre gaudir del tot de l’espectacle final. Ara que ens tornàvem a divertir, que competíem bé tant a l’ACB com a Europa, va i s’acaba. De les eternes setmanes entre derrota i derrota, amb l’entorn impregnant-se de pensaments tòxics (vaig arribar a llegir, en diverses ocasions, seguidors demanant el cap de Pedro Martínez i Xevi Pujol; no, no farem llenya de l’arbre caigut, el resultat final és la seva penitència i hauran de viure amb ella), a veure com les jornades volaven davant nostre, sense temps per gaudir de la barreja de tensió i alegria en què s’han convertit els últims mesos. Vam arribar a somiar (i tenir a tocar) amb una nova presència a una Final Four europea.

Repassar tota la temporada al detall, recordar errors i encerts, faria d’aquest escrit quelcom (encara més) soporífer. Em quedo amb que es va fallar a l’estiu, en algunes coses controlables i en d’altres que no depenen de tu, però que es va saber reaccionar a temps. La plantilla amb la qual començàvem el curs, a la majoria, ens semblava més que correcte, inclús il·lusionant. No va ser ni una cosa ni l’altre. Amb la que hem acabat la temporada, sí. Si això hagués durat 10 jornades més, hauríem lluitat per entrar als play-off. Cap de les dues, emperò, es poden canviar. Així que el més important és continuar sumant aprenentatges pel futur, que ja ens toca planificar la següent aventura.

I no serà fàcil, perquè del contrari no estaríem parlant del BAXI Manresa. L’època recent més gloriosa se sustentava en tres grans pals de paler, la coneguda Triple P: Pepe Sáez, Pedro Martínez i Xevi Pujol. Dels despatxos a la pista, tot en harmonia i amb una filosofia compartida que es va transformar en un èxit sostingut en el temps. L’estiu passat vam perdre una P i qui sap si en aquest ens quedarem sense una altra. Hi haurà canvis a la plantilla, sempre hi són. Si aconseguim mantenir als pilars del vestidor (Pérez, Jou…) i algunes peces més, em donaré per satisfet, però això ho deixarem per més endavant.

Ara toca el de sempre: reinventar-se mantenint l’essència, construir sobre la base de l’ADN Manresa.

Mai tindrem els diners ni els títols d’altres, però si podem mantenir l’orgull de ser del Bàsquet Manresa, no necessitem res més.


Vols ajudar a fer sostenible La Barra del Nou Congost? Fes-te subscriptor!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *