Copa del Rei: Full de ruta del BAXI Manresa
Des del Departament d’I+D+I+O+T+A (Investigació, Desenvolupament, Innovació, Operacions, Transport i Avorriment) de La Barra del Nou Congost hem fracassat en l’objectiu d’accedir al Pla de Diego Ocampo i Parera per guanyar la Copa del Rei. Davant l’impossibilitat de desxifrar els arxius secrets del tècnic gallec, vam optar per contractar els serveis d’Esmeralda Llados, una reconeguda vident i tarotista manresana d’origen colombià. A través de la seva web vam contractar el pack Futur Blanc, que incloïa una hora de tarotisme per endevinar el futur i un petit paquet de mig gram de pes, que Llados ens ha promès que ens entregarà un repartidor de Glovo a l’entrada del Gran Canària Arena. Seixanta minuts i 150 € després (podeu fer-vos mecenes aquí per ajudar a finançar la investigació), us podem avançar amb coneixement de causa el que succeirà a la Copa del Rei.
Prèvia accidentada
Els primers 30 minuts de la sessió de tarotisme els vam dedicar a fer-li entendre a l’Esmeralda què era el BAXI Manresa i la Copa del Rei (es va emocionar molt a l’inici en pensar que era un torneig del Sandro), però un cop va assimilar tots els conceptes, ens va delectar amb un sòlid relat construït a còpia de tirar cartes sobre la taula. Com a excel·lent professional i amant de la ciència, Llados va anar a l’origen per explicar-nos que el viatge del BAXI Manresa a Gran Canària seria accidentat. Els problemes van començar a l’Aeroport Josep Tarradellas Barcelona-El Prat, quan els cossos de seguretat van impedir passar el primer control a Emanuel Cate. Per a sorpresa de tots els presents, la bossa de mà del romanès pesava 250 kg, quelcom increïble veient la tranquil·litat amb la qual la transportava. La inspecció va ser ràpida: a l’interior hi havia un joc de sis manuelles de diferents pesos, i estava prohibit pujar-les a l’avió. Cate es va negar en rotund a abandonar-les, explicant que no s’havia separat d’elles d’ençà que el seu avi li va regalar quan tenia dos anys (ell, no l’avi). Incapaç d’arribar un acord, la resta de l’expedició manresana va continuar amb el pla previst i va agafar el vol, però Cate es va quedar a terra, acompanyat de Sixto.
Finalment, van decidir facturar la bossa i agafar el següent vol, la qual cosa va obligar el gerent del club a ingerir cinc trankimazins d’una tirada per controlar l’atac d’ansietat que li va agafar en calcular l’increment en el cost del viatge que havia suposat el caprici de Cate, i que l’obligaria a no realitzar cap àpat durant l’estança a l’illa per tal de no desquadrar el pressupost.
Jornada històrica i primera semifinal definida
El primer dia de competició va ser relaxat pels membres del BAXI Manresa, amb l’única excepció del Llumet, a qui van haver d’ingressar a l’Hospital La Paloma a causa d’un fort cop de calor, produït pel fet d’haver d’anar corrent disfressat per tota la ciutat, en la que era la primera decisió important de Mar Poyato, nova directora de comunicació del club, per tal de promocionar la marca Bàsquet Manresa per nous territoris. La resta de la comitiva va gaudir d’un dia de relax fins a l’hora dels partits, quan es van traslladar al pavelló. Tots excepte Cate, que va demanar un permís especial a Ocampo per poder-se quedar al gimnàs de l’hotel aixecant ferro, i Sorolla, l’inseparable ajudant del romanès en tasques de musculació.
El primer partit es va resoldre a favor de la Penya, que es va aprofitar de l’atac d’amnèsia transitòria que va patir Ibon Navarro, incapaç de recordar El Plan del que tothom li parlava. El segon duel va ser més intens, i es va guanyar un lloc en la memòria històrica del basquetbol europeu. El partit va començar amb dues hores de retard. El salt inicial l’havien de fer Guerra i Hernangómez, però sense que encara ningú sàpiga explicar el perquè, en el moment de saltar per la pilota, xocaven de cap. La seqüència es va repetir fins en cinc ocasions, quan després del cinquè impacte cranial es van desplomar desmaiats. El que va començar com una situació còmica, va acabar sent tràgica, tot i que els metges que els van atendre a Urgències van assegurar que era impossible que tinguessin seqüeles psíquiques, ja que per això s’hauria de tenir psique.
Després d’uns minuts d’incredulitat, Shermadini i Fall van realitzar el salt inicial. Abans del minut 5 tots dos van ser expulsats: encara no se sap ben bé com, es van embolicar en una baralla a cops de puny, tot i que l’objectiu del francès era Satoransky i el del georgià l’àrbitre. Aquesta situació va afavorir al Barça, que va poder jugar sense pivots, i va perjudicar Marcelinho Huertas, que sense pivots amb qui jugar el bloqueig directe es va passar les possessions fent voltes com una baldufa. Hores després, Netflix va anunciar en exclusiva una sèrie sobre la roda de premsa de Vidorreta al final del partit, dues hores d’una magnífica interpretació dramàtica, traient a la llum teories de conspiració mai abans inventades i acabant amb cinc minuts de plors ininterromputs.
La primera semifinal, «catalana».
Un Pla, dues sorpreses
El dia de partit Ocampo convoca els jugadors a les 12:00 h a una sala especial de l’hotel. Després de fer fora Pau Ribas, qui tornant de festa s’havia quedat adormit a un sofà, i assegurar-se que només hi eren els que hi havien de ser, Ocampo engega el projector, apaga les llums i prem el play. Després d’uns minuts de silenci incòmode, Estany s’apropa a Ocampo per dir-li que a la pantalla no hi apareix res.
–¡Eso es! – crida Ocampo amb to xamanista.
Els jugadors, incrèduls, intercanvien mirades. Sense temps de reacció, Ocampo s’amaga uns segons darrere una cortina i torna a aparèixer. Va vestit de Gladiator, una imatge impactant i difícil de definir.
–¿Qué véis? – crida als jugadors.
–Una pantalla en blanco – respon (massa) ràpid Musa, amb el somriure de qui creu haver encertat la resposta.
Instantàniament Ocampo es treu el casc de centurió romà i el llança contra Musa. El salva la mà de Massa, que intercepta l’objecte el vol i el reté amb una sola mà. Més sorpreses. Què està passant?
–¡¿Qué véis?! – insisteix Ocampo, visiblement enfadat.
–Ná, ¿no? – respon un valent Saint-Supery.
–¡Eso es! – exclama Ocampo- ¡Nada! Porque esto es en lo que vamos a convertir al Madrid. Nada. La nada más absoluta. ¡Vamos a borrar el mal de la faz de la tierra! ¡A rañala!
La proclama deixa a tothom embadalit. Un instant després, Ocampo s’amaga de nou darrere la cortina i surt vestit de carrer.
–Marcho que teño que marchar.
I surt per la porta. Estany reparteix aleshores un petit full a cada jugador, amb una hora i lloc concret per cadascú.
-En Diego parlarà un a un amb vosaltres, i us explicarà El Pla.
Aquí l’Esmeralda fa un incís per explicar-nos que, tot i el poder màgic i celestial de les cartes, és incapaç de veure en què consistia El Pla per a cada jugador, però en podem intuir alguns detalls per com es desenvolupen els fets.
Una hora abans del partit Véscovi abandona el vestidor del BAXI Manresa i es dirigeix a la porta del Madrid. Quan els blancs surten a fer el primer escalfament, s’enganxa a Campazzo. No diu res. No respon a les preguntes de l’argentí. Es limita a seguir-lo a un pam de distància. Això provoca els primers problemes entre els dos equips. El Madrid denuncia a l’ACB que això és inadmissible i il·legal, però el becari de l’organització assegura que no hi ha cap normativa que prohibeixi explícitament a un jugador seguir a un altre dins les instal·lacions esportives. Els àrbitres intenten consolar un Campazzo que, a poc a poc, va perdent els nervis.
Contra tot pronòstic, a l’inici del partit Véscovi seu a la banqueta i és Obasohan qui s’encarrega de Campazzo. L’argentí explota quan, després d’impactar contra el pit del belga, surt disparat contra el terra i els àrbitres no assenyalen res. Des de la banda, Ocampo es dedica a deixar anar frases rajoyesques als àrbitres, aparentment sense cap mena de sentit, el que descol·loca totalment als col·legiats, que es dediquen a arbitrar de forma equànime. Això fa embogir als blancs, incapaços d’entendre per què no els estan afavorit. Histórico Llull intenta rescatar la nau blanca, totalment a la deriva, i estableix el rècord de triples intentats en un partit, deixant la xifra en 25.
Entre el caos, el BAXI Manresa vola. Ofega en defensa i castiga en atac. Reyes anota cada triple que Llull falla, Massa humilia a Tavares fent-li el gest de too small, al que la dóna del capverdià respon acusant el francès de racista a Twitter. Tot flueix i la diferència és de 20 punts a favor dels manresans al descans.
L’alegria de la pista es trasllada a la llotja, on Sixto està fent el negoci del segle. Abans de l’inici aconsegueix asseure’s al costat del President d’Espanya Florentino Pérez, i li proposa un joc mentre li ensenya dues petaques que porta amagades a l’americana. Cada cop que un jugador del Madrid protesti als àrbitres, faran un xarrup de whisky. Al minut dos de partit, Don Florentino Pérez va ben calent d’orelles, i és aleshores quan Sixto li proposa el negocio del siglo: reprendre el projecte Eurovegas al Bingo de Manresa. Pérez, que fa estona que no entén res, no veu cap fissura al pla i li firma un xec de 10 milions d’euros. Des d’aquell moment, en els cercles íntims, a Sixto se’l passarà a conèixer com el Madoff manresà.
A la represa el partit s’atura quan, davant la impotència del Madrid, Rudy salta a la pista vestit de carrer per increpar als àrbitres. Aquests entren en una espècie de déjà-vu que no els permet expulsar-lo, i això fa que el joc estigui parat durant mitja hora, fins que Sorolla salta a pista i el retira educadament, això és carregant-lo a l’esquena com un sac de patates, ignorant les rebequeries de Rudy.
El marcador final és històric: 120-77. És la primera vegada que un estament català aconsegueix derrotar a l’Estat espanyol, i el diari l’Esportiu titula «Final Feliz» la seva portada de l’endemà. El mateix dia en el qual el Reial Madrid Club de Futbol anuncia que, davant les injustícies viscudes, tanquen la secció de bàsquet. El comunicat, història de la literatura, aconsegueix reunir en un mateix text a Negreira, Puigdemont, con Franco se vivía mejor i Perro Sánchez, entre d’altres.
La bogeria viscuda en el primer partit es repeteix en el segon del dia, quan el Gran Canària elimina al València. L’illa es confirma com un territori maleït per valencians i Pedro Martínez, i Roig decideix solucionar-ho tancant tots els Mercadona del territori.
Caràcter contra l’adversitat i finals repetides
Els jugadors manresans es desperten frescos i descansats, sense la ressaca que tothom preveia que portarien a sobre (si guanyes no pots gaudir de la nit copera, és un dels handicaps de la competició). Ocampo torna a reunir a tota la plantilla, mateixa sala i hora. A diferència del dia anterior, no té preparada cap performance, el que (tot i que no ho reconeixeran públicament) decep a alguns jugadors, que havien fet una juguesca sobre quina seria la disfressa d’avui. En Diego és clar.
– Hoy no hay Plan – comença, i amb un to coelhià s’explica – Porque hoy no tenemos que luchar contra factores externos. No debemos defender una identidad, una nación. Hoy, chicos, qué digo chicos: amigos; qué digo amigos: hermanos; hoy, decía, debemos ser nosotros mismos. Somos superiores. Sólo debemos demostrarlo.
Musa somriu en veure que ha acabat sense tirar-li res, i la resta de la plantilla compra el missatge del gallec. Poden guanyar i han de fer-ho. Després de la xerrada fan, amb l’excepció de Steinbergs (per temes de protecció solar) i Cate-Sorolla (ja sabeu per què), una plàcida passejada per la ciutat. I allà veuen el que els espera: un ambient hostil. Juguen contra els locals i tothom vol veure al Gran Canària a la final. Hunt té una erecció pensant en l’ambient que els espera.
Minuts abans de l’inici, Savané truca a la porta del vestidor del BAXI Manresa i demana permís per entrar. Extremadament educat, i abans que ningú pugui preguntar-li què hi fot allà, s’arrenca un discurs sobre la bondat de l’ésser humà, la necessitat de recuperar la solidaritat entre pobles, eliminar fronteres i… s’interromp quan veu que Cate s’aixeca amb mala cara (massa estona sense aixecar ferro) i decideix abandonar l’estança malhumorat, sense haver pogut cumplir la seva missió d’intentar amansar la bèstia manresana. Ans al contrari.
El BAXI Manresa silencia el Gran Canària Arena en els primers minuts, i quan diem el BAXI volem dir Alston Jr., que anota els seus primers 25 punts sense fallar cap llançament. El general guia i els escuders el segueixen, en una memorable actuació col·lectiva que arriba al moment àlgid amb un triple de Jou a dos segons pel final.
Manresa serà a la final – confirma l’Esmeralda.
Ho farà sense el Llumet, qui va agafar la baixa després de rebre un SMS de Poyato: Preparat, demà és el teu gran dia. Tu ets Manresa.
El rival, com es va saber unes hores abans, serà el Barça. El Pla de Peñarroya (defensar com sempre i atacar com mai) funciona, i la Penya és incapaç d’aguantar el ritme dels blaugrana. Tomic anuncia la retirada després del brutal esforç físic del partit, i Ribas diu que ell també, tot i que ningú li havia preguntat.
L’obra mestra
Tot i l’estranyesa d’alguns davant el fet de despertar-se un diumenge sense ressaca, la motivació de l’expedició manresana és extrema. Ocampo torna a convocar a tothom a la mateixa sala i hora. Empieza el espectáculo, es diu internament.
Aquest cop sí que fa servir el projector, per mostrar als jugadors el menyspreu que els mitjans catalans han donat a l’equip: com se’ls ignora parlant només del Barça i com, quan es parla d’ells, es fa des de la condescendència. Des del centralisme barceloní que els mou. No tots els jugadors entenen el missatge, aliens a la premsa catalana i la seva forma de fer. Veient la necessitat de reaccionar, Ocampo mira a Estany.
–Activa el Plan B – li diu abans de guinyar-li l’ullet.
Estany surt de la sala i torna amb tot de fulls plens de gargots. Els mostra als jugadors.
– Sabeu què és? – pregunta visiblement tens.
Dani Pérez li fica la mà a la cama a Musa i li xiuxiueja que calli, que és una pregunta retòrica.
– És el Pla que Peñarroya va dient que té per nosaltres – prem el play del comandament i al projector apareixen unes imatges de Peñarroya, just la nit abans, dient que té un pla per derrotar el BAXI Manresa -, i sabeu què farem del seu pla? Ho sabeu?
Els llums es tornen a apagar i hi ha uns minuts de silenci. Ningú es mou i l’únic que se sent són uns petits gemecs des de la tarima, impossible de distingir si són de dolor o de plaer.
–¡Dale Diego! – crida Estany.
S’obren els llums i, a sobre de tots els papers, s’aprecia una cagarada espectacular. La femada, sorprenentment inodora, sembla una obra d’art abstracte.
– Ens cagarem en el seu Pla – crida Estany, ara ja alliberat de la pressió de la tasca.
Els jugadors s’aixequen i aplaudeixen, criden proclames inintel·ligibles fins que Ocampo s’apropa a Estany, l’abraça i, mirant als jugadors, s’abaixa els pantalons.
– ¡Los vamos a cagar! – exclama amb els ulls plorosos.
Un per un, tots els jugadors passen per la zona i dipositen la seva tifa sobre els Pla de Peñarroya.
A la mateixa hora, a uns doscents metres de distància, Peñarroya i Navarro discuteixen a una pista de pàdel. El primer li recrimina al segon les constants aturades per fumar, «así no hay manera de pillar el ritmo, Juanki«, i Navarro li torna a explicar que a Gran Canària el tabac és més barat i que són els millors dies de la seva vida. I afegeix que ho té tot pagat per la festa de celebració del títol d’aquesta nit.
Cansada de tant parlar de bàsquet, l’Esmeralda accelera el relat i no entra en cap detall, ni tècnic ni tàctic, sobre el partit. Ens avisa que arriba l’última carta, i quan la deixa sobre la taula entra en un estat catatònic. Comença a recitar, amb espuma a la boca, paraules inintel·ligibles, entre les quals només arribem a rescatar Pròrroga, Múrcia i Triple. Truquem al 112 i sortim de pressa de la consulta.
L’Esme (ja hi ha confiança) ens ha deixat tirats quan més la necessitàvem, com una Llados qualsevol. Com acaba la història? Què passa a la final?
Sumits en un mar de desesperació, amb la mirada perduda per no poder donar resposta a les preguntes més importants, veiem la llum. Una il·luminació. El rider de Glovo! L’Esme havia complert la seva paraula, i el repartidor ens va entregar el petit sobre de mig gram de pes que vam abandonar a l’hotel, sense donar-li importància. El recuperem a temps per obrir-lo. Una substància màgica que ens transporta al futur.
El partit es resumeix en un intercanvi de cops constant, dos equips volant sobre la pista que acaben deixant el 90-90 en el marcador final. Pròrroga. Maldonado riu des del sofà de casa. La pròrroga és dramàtica, sense encert per part dels dos equips: Brizuela anota dos llirs lliures pel Barça i Hunt només un pel Manresa. Tot això en els primers quatre minuts i cinquanta-un segons del temps extra.
La pilota és pels manresans i Ocampo demana un temps mort. Es treu el mòbil de la butxaca, obre l’aplicació de YouTube i escriu Chichi Creus Triple Ganador Copa del Rey. Clica al primer vídeo, pitja el play i l’ensenya als jugadors. Es limita a indicar qui és qui.
– Dani, lo sabes. Eres Chichi.
I així és com la pilota acaba a les mans de Dani Pérez, qui des de la cantonada anota el triple final. 94-92.
Bogeria al pavelló. Llàgrimes d’eufòria. Navarro s’ha d’emportar a Peñarroya a fora (no per fumar, que també), mentre aquest es dirigeix foll cap a Ocampo a crits de copión!. En Diego somriu i es manté ferm. Mira el meu Pla, es diu internament mentre s’acaricia el paquet.
La celebració només es veu interrompuda per dos moments relativament incòmodes:
1) Quan Sixto comunica a la plantilla que no es pot canviar el vol de l’endemà a les vuit del matí, que no va agafar tarifa flexible.
2) Quan Damià Badia, després d’anys de patiment i angoixa, explota contra Jordi Robirosa, qui li pren el trofeu a Jou i es situa al mig de l’equip per fer-se una foto amb ell de protagonista. Badia li clava un cop de puny que el tomba, i posteriorment s’estripa la camisa tot pensant que la seva nova cap estarà contenta, ja que ha ajudat a situar el Bàsquet Manresa en el centre de totes les notícies.
La festa es trasllada de la pista a l’hotel.
La falta d’informació de l’Esme (D.E.P.) i l’assessorament legal dels nostres advocats no ens permet explicar com va ser la festa de celebració a l’hotel. Només podem dir que, d’aquella nit, en naixeran llegendes que passaran d’avis a nets.