La setmana de la salut mental
La salut mental té cada cop més protagonisme en el món de l’esport, i ja és quelcom habitual trobar la figura de psicòlegs en els equips professionals. Però, i els aficionats? Qui vetlla per la nostra salut mental? Al cap i a la fi, som persones (la gran majoria) i formem part de l’espectacle. Espero que els clubs reflexionin i trobin una solució per aquesta necessitat.
Això ve perquè l’última setmana del BAXI Manresa és per a tancar-nos a tots en un psiquiàtric. Quin desgavell emocional. Quina muntanya russa de sentiments. Vam començar la setmana volant, en un estat d’eufòria permanent, difícil d’assolir sense substàncies psicotròpiques. Vam arribar al dilluns carregats d’energia, fins al punt d’arribar a ser relativament productius a la feina. Un dilluns! I no era per menys: victòria aclaparadora al Palau Blaugrana, contra una secció convertida en una autèntica banda (sap greu pel Joan, però les coses com són), que va semblar un ninot trencat a les nostres mans. Vist des de fora, semblava que el club amb 40 milions de pressupost era el BAXI Manresa. Quina manera de dominar el partit, d’imposar-se física i tàcticament a un rival superat, impotent davant la superioritat manresana.
I amb aquesta trempera ens plantàvem a mitjans de setmana, on ens esperava la visita de la nostra kriptonita. I hi arribàvem convençudíssims que, ara sí, els faríem agenollar i demanar clemència. Que fins aquí havíem arribat, que tants anys de maltractament tindrien la seva resposta en forma de victòria.
Però res, la **** mateixa història de sempre. De l’eufòria i la felicitat a la frustració i la impotència. Perquè no és que acabis jugant el seu partit, al seu ritme i estil, és que a sobre has d’aguantar faltes de respecte constants d’una sèrie de jugadors profundament maleducats i irrespectuosos. I així arribes a casa emprenyat, carregat d’odi i amb la mirada perduda pensant que en unes hores has d’anar a l’oficina a produir.
Merda de capitalisme i fàstic de Tenerife. Estic convençudíssim que abans de fitxar un jugador li fan passar un psicotècnic, i com més perillós és el perfil, més ganes tenen d’incorporar-lo. Si fins i tot Lluís Costa, que semblava un bon jan quan va passar per aquí, es va dedicar a fer gestos a la graderia. Dels Guerra, Doornekamp, Huertas o Vidorreta ja no ens sorprèn res, fins i tot del tal Kramer, que ja sabem com se les gasten els alemanys quan surten de casa. Però en Lluís? Bona feina, Txus.
L’estabilitat emocional és clau per a la salut mental, i és difícil equilibrar-se quan passes de fer 103 punts, clavar 14 triples amb un 41% d’encert o repartir 27 assistències davant d’un equip d’Eurolliga, a domicili, a quedar-te en 73 punts, amb 4 triples anotats amb un 26,7% (i perquè dos van arribar a l’últim minut i mig) i repartint 16 assistències contra la teva bèstia negra. I al Nou Congost.
Com a aficionat, jugar contra el Tenerife et provoca un malestar físic i psicològic que t’enfonsa, i no em vull imaginar el que ha de ser enfrontar-t’hi com a jugador. Jo, com Shermadini, ja estic millor: m’he pogut desfogar. I he recuperat l’alegria. Com? Pensant en el dia que, per fi, els tornarem tot el mal que ens han fet.
Aquest dia arribarà. Ho tinc tan clar que, si acabem arribant a la final de la Copa o a la de la BCL, vull el Tenerife com a rival.
Seguim.