Ofici, somriures i ambició
omriures i ambició
Parlem de Cate, Ocampo i un calendari tenebrós.
ene 31, 2025
Tots els qui, amb més o menys dignitat, ens hem mogut per les catacumbes del bàsquet federat català, hem conegut un Emanuel Cate. El gaudies si el tenies com a company d’equip i el paties si te’l trobaves vestit amb l’equipació rival. Parlem del clàssic pivot quadrat, no massa alt i molt ample, sense coll però amb una esquena capaç d’aguantar l’envestida d’un búfal embogit. Un perfil de jugador trampa, que t’enganyava visualment. Enemistat amb el talent i amb unes limitacions tècniques evidents, era dels que veies a la roda d’escalfament i pensaves que podries agafar-te’l en defensa per no haver de patir. Fins que començava el partit i allò es convertia en un malson. No sabies com, però en cinc minuts aquell jugador amb cara de despistat havia agafat sis rebots i anotat vuit punts sota l’anella. Tot, sense arribar a enlairar del tot els peus del terra. El veies córrer per la pista i semblava que estava llimant el parquet. Un jugador amb ofici.
Ara deixo un copet de colze per aquí, ara t’envio a fora de la pista a cops de cul. Quan agafava la posició dins la zona, era inamovible. Tot el que queia en el seu espai vital, acabava a les seves mans. Bloquejos insuperables, una assegurança al rebot i cert tacte per introduir la pilota dins la cistella de formes poc ortodoxes. L’eficiència per sobre de l’estètica. Un amant de la feina bruta que permetia brillar als companys. Acabava el partit, miraves l’estadística i t’atacava la sorpresa: com ha pogut fer tantes coses? I això, insistim, sense parlar de les que no es veien. Com a company, tenies la garantia que, amb ell al costat, no havies de tenir por de res. Com a rival, intentaves desesperadament estar el menys temps possible al seu costat. Cada contacte, un recordatori que la vida no és fàcil.
Un jugador, en resum, que no vendrà samarretes ni generarà cues de nens esperant per fer-se una selfie amb ell. Però d’aquells indispensables en un equip. Dels que et permeten competir i pujar el nivell col·lectiu. Amb Cate, anem tranquils a qualsevol guerra. Poseu un Cate a la vostra vida.
***
L’estrena amb victòria al TOP16 de la BCL ens va deixar un moment per a la història: la reacció de Diego Ocampo a les provacions de Burak Gören. Una meravella i un mem amb possibilitats infinites. En els darrers anys s’està desenvolupant un corrent gurusista entre alguns entrenadors. Com a bons gurus, es caracteritzen per fer espectacles grandiloqüents, amb molta gesticulació i teatre per a, bàsicament, enganyar a la gent fent veure que fan moltes coses. Un tema d’ego i afany de protagonisme. Com passa amb un kebab, si treus tota la parafernàlia i vas a l’essència, et trobes quelcom insípid i buit. Aquest moviment conductual es coneix, en l’àmbit acadèmic, com l’Escola Vidorreta. El que no saben els seus membres és que en Diego, com a bon gallec, domina el llenguatge com ningú. Està acostumat a sentir frases rimbombants que no diuen res. Diego se centra en competir i guanyar. La resta, la part que atrau els focus i les mirades, li bufa. Ha vingut a Manresa amb un Pla, i no descansarà fins a complir-lo.
A les provocacions de Gören, Diego va respondre amb un somriure. El de qui sap on és i què vol. Un somriure que sap que la millor resposta es dóna a la pista. De qui és conscient que els títols no es guanyen al gener. De qui vol que es parli del seu treball i no de les seves actuacions teatrals. Ocampo, el nostre cavaller contra els venedors de fum. A rañala!, que es diu a la seva terra.
***
El calendari d’aquest inici d’any és duríssim, tant per la quantitat de partits com per la dificultat d’aquests. Després de la seqüència València-Petkim, abans de la Copa del Rei (i la posterior aturada per allò que fan les seleccions) al BAXI Manresa li queda visitar el Palau Blaugrana i rebre al Nou Congost a Tenerife i Bilbao, tot en un marge de sis dies. Una brutalitat. Ens podríem conformar en demanar que no hi hagi lesions i que l’equip competeixi els tres partits. Seria lògic. Però aquest BAXI Manresa ens demana ser ambiciosos. Competir ho dono per fet. Vull guanyar. Els tres partits. El cansament, físic i mental, és terrorífic en setmanes així. Tanmateix, aquest equip ha demostrat estar més que capacitat per afrontar aquests reptes. Créixer guanyant, que ha dit Ocampo des de l’inici de curs. I tres victòries ens donarien la moral necessària per afrontar el gran desafiament de Gran Canària. Arribem-hi amb confiança i sembrant el terror en els nostres rivals.