Jordan Caroline, una dosi d’energia per revolucionar el BAXI Manresa
El BAXI Manresa continua amb la seva revolució de la plantilla per intentar canviar la mala dinàmica de la temporada a l’ACB, on ocupa l’última posició. Després de l’espantada de Layman, el club ha apostat per Jordan Caroline (26 anys; 1,98 m), un 4 que ve per fer parella amb Tyson Pérez i que va iniciar aquest curs amb el Melbourne United australià, amb qui s’ha fet un intercanvi de cromos amb Marcus Lee.
Per conèixer millor al nou fitxatge, parlem amb el periodista italià Cesare Milanti, que el va seguir el curs passat quan Caroline va militar al Trento.
Fill i nét de llegendes
Caroline va néixer a Champaign, una ciutat de l’estat d’Illinois amb una densitat de població similar a la de Manresa. I des de ben petit va tenir clar que el seu futur estaria lligat al món de l’esport, quelcom pràcticament inevitable si mirem qui van ser els seus predecessors. El seu pare, Simeon Rice, va ser un dels millors jugadors de la NFL durant la dècada dels 90, sent escollit en la tercera posició del Draft i inclòs quatre vegades en l’Equip Ideal de la temporada. I el seu avi matern, J.C. Caroline, és tot un Hall of Fame del College Football. En Jordan, però, va preferir el bàsquet al futbol americà. I sembla que va ser una decisió encertada.
Els seus inicis basquetbolístics van ser al Champaign Central, una escola de la ciutat, però abans d’iniciar l’etapa universitària va fitxar per la Montverde Academy de Florida, on va compartir equip amb dues superestrelles de l’NBA com Ben Simmons i D’Angelo Russell. Va tornar a casa pel seu primer any universitària, a les files de la Southern Illinois, on va tenir un bon rendiment (9,2 punts i 6,2 rebots per partit). Però com a bon cul inquiet, va decidir tornar a fer les maletes i marxar a la universitat de Nevada. En aquestes situacions, la NCAA no permet al jugador competir el curs següent, de manera que es va passar un any en blanc. No el va afectar, com demostra que en les tres temporades següents va acabar amb una mitjana de 16,6 punts i 9,1 rebots per partit, sent escollit en dues ocasions al millor quintet de la Mountain West Conference.
Aquest bon rendiment no li va servir per ser escollit en el Draft de l’NBA de 2019. Sí que va aconseguir una oportunitat per jugar la Summer League amb Los Ángeles Lakers, amb qui va disputar set partits i va aconseguir 14,6 punts i 4 rebots. Semblava que la porta de l’NBA, tancada un mes abans, es tornava a obrir per Caroline. Però una lesió al cinquè metatarsià esquerre el va fer passar per quiròfan, deixant-lo fora de combat durant tres mesos. Els Lakers el van enviar al seu filial de la GLeague, els South Bay Lakers, i Caroline va tornar a respondre positivament: 11,7 punts i 8,1 rebots en 15 partits. Quan s’apropava el final de temporada, el d’Illinois va decidir donar un tomb a la seva incipient carrera i va fer les maletes. El destí, Europa.
Caroline va acabar al curs a les files de l’Hapoel Eliat israelià, i en la seva estrena al Vell Continent va tenir un impacte immediat: 15,3 punts i 9,9 rebots en 7 partits. I la sensació que el seu físic podia ser dominant a Europa. Aquest breu però intens debut va despertar l’interès del Trento, un habitual dels playoffs de la lliga italiana i participant a l’Eurocup. Això va ser el curs passat, i tot i no mantenir el nivell dominant que va mostrar a Israel, el seu desenvolupament va ser positiu, especialment a l’Eurocup, on va acabar amb 14,2 punts i 7,2 rebots en 14 partits.
A l’estiu, com que no va trobar ofertes que s’adaptessin a les seves peticions econòmiques, i com ja havia fet uns anys abans, va decidir fer un nou canvi d’aires. La nova destinació, Austràlia. I aquí és on, per primer cop en la seva carrera, les seves prestacions han estat allunyades del que s’esperava d’ell. Han sigut només sis partits, però els números no criden l’atenció: 5,5 punts i 6,2 rebots en gairebé 22 minuts de joc, i el seu Melbourne United amb només dues victòries en sis jornades.
Una força de la naturalesa
«Crec que si a l’estiu el BAXI Manresa hagués tingut l’oportunitat de fitxar-lo, no ho haurien fet; però en el context actual de l’equip i dins la revolució de la plantilla que estan fent, crec que és un bon fitxatge». Així és com veu Milanti l’arribada de Caroline a la capital del Bages. El periodista italià el va seguir el curs passat en la seva estada a Trento, de la qual explica que «hi havia moltes expectatives al seu voltant, i s’esperava que tingués un gran impacte per la seva potència física. Al final la seva temporada va ser bona, però no prou bona», i afegeix que «això ho demostra el fet que va acabar a Austràlia i no a un equip mitjà de l’Eurocup o a un punter de la BCL, on per talent podria jugar». En aquest sentit, Milanti dóna valor al context per entendre aquest moviment: «a Itàlia és molt habitual que els equips canviïn cada any pràcticament tota la plantilla. Caroline va anar a Austràlia perquè li pagaven millor, però crec que si haguessin pogut, a Trento se l’haurien quedat».
Però com juga Caroline? Milanti exposa quines són les virtuts d’aquest 4 d’1,98 m, que arriba a Manresa per ajudar a revertir la delicada situació esportiva del club: «tot i la seva alçada, és un jugador amb un instint especial pel rebot, d’aquells que et dóna la sensació que sap cap on anirà la pilota abans que toqui la cistella. I això li permet capturar molts rebots, tant ofensius com defensius. Té molta presència a la pintura i en atac té un bon joc de peus a prop de l’anella». I destaca com el joc del Trento ajudava a potenciar les seves virtuts: «era un equip que jugava amb transicions molt ràpides, i Caroline és un jugador que corre molt bé la pista».
I arribem a un aspecte clau del seu joc, i que pot ser decisiu per l’èxit que pugui tenir amb els manresans: «és molt atlètic i físic, fa mal als rivals quan va cap a la cistella i té un joc molt vertical. També pot dominar jugant per sobre de la cistella… Però la clau és la seva energia i intensitat. És un jugador amb una actitud molt bona, que no es reserva res i es buida quan salta a la pista. Pot canviar partits amb la seva energia». És probable que llegint això a l’aficionat manresà li vingui un nom al cap, i encara més després del que afegeix Milanti: «quan els partits arriben als moments decisius i el públic pressiona, ell es creix. Sap aprofitar l’energia que transmet el públic per enfortir el seu joc i fer un pas endavant, i amb l’ambient i l’afició que teniu a Manresa, crec que connectarà des del primer moment». Sí, el nom que ens ve a tots al cap és el de Chima Moneke, i al periodista italià li passa el mateix: «per físic, caràcter i estil de joc recorda a ell, però tècnicament és inferior i la seva dimensió, en aquest moment, no és la mateixa».
Pel que fa als seus punts dèbils, Milanti és clar: «té problemes amb el llançament exterior i amb la creació d’aquests. A la lliga italiana va acabar amb un 29% d’encert des del triple, i el que és pitjor: un 58% des del tir lliure. I això facilitava les coses a les defenses rivals, que li deixaven espai perquè tirés des de fora. Alhora, quan atacava la cistella treia moltes faltes, però això acabava sent un problema pel seu baix encert des del tir lliure. Els rivals no tenien dubtes en enviar-lo a la línia, al contrari».
Veurem com s’adapta al sistema de joc de Pedro Martínez i si aquest pot maximitzar les seves virtuts i minimitzar els seus defectes.