Dietari del BAXI Manresa (VIII)

14/11/2022. El nostre BAXI Manresa torna al mode competició. No podem dir que l’espera s’ha fet llarga, ja que entre rumors i notícies d’arribades i sortides, hem estat ben distrets. Al final de la setmana ens espera el Baskonia, un dels clubs més estimats per la parròquia manresana que té dos dits de front i un de memòria. I enguany més que mai, gràcies a l’arribada de Joan Peñarroya. Al Joan, el nostre Joan, sempre li desitgem el millor. I és d’agrair que ara puguem sentir aquesta devoció sense que se’ns remogui l’estómac, que era el que passava quan entrenava a Burgos o València. Digueu-me utòpic, però continuï pensant que el tornarem a veure dirigint al nostre equip.

Aprofitant la tornada de l’ACB m’ha donat per repassar el calendari. És dels malparits, dels que et fan agafar vertigen i una mica de cagarrines. Tant si arriba el pivot titular com si no, veig difícil rascar alguna victòria en els quatre pròxims partits. Baskonia i Joventut a casa, Gran Canària i Madrid a fora. El més lògic seria plantar-nos amb un 1-10. La part positiva, possibilitats de donar la sorpresa a banda, és que els dos nostres grans rivals ara mateix, Betis i Saragossa, no crec que sumin massa victòries. S’enfronten entre ells aquest cap de setmana a Sevilla, i després els andalusos jugaran amb el Madrid a casa i Granada i Múrcia a fora; mentre que els aragonesos rebran a Bilbao i Granada a casa i visitaran l’Unicaja. Resumint: tot i el terrorífic que és veure’t amb un balanç d’1-10 a la classificació, continuarem vius en la lluita per a la salvació.

15/11/2022. El meu avi, quan s’emprenyava (quelcom que passava sovint), feia baixar tots els sants en forma de renecs. Avui l’he recordat en veure’m a mi mateix cagant-me -pràcticament de forma literal- en tot després de llegir la notícia de Layman. És increïble, i en cert sentit fascinant, la mala sort que estem tenint aquesta temporada. Perquè sí, ni mala planificació ni hòsties, el que està passant és mala astrugància. I si sou d’aquell tipus de gent que diu que la sort i l’atzar no existeixen, que un obté el que es treballa, bla, bla, bla i altres martingales, que sapigueu que estic disposat a anar a la presó per acabar amb vosaltres. Primer un que si la dona, que si no està bé i no sé quines històries més per deixar-nos tirats a la primera de canvi; i ara l’altra que de cop li fot mal l’esquena i es vol operar. Odi etern als rics.

Que a la vida es reben més clatellades que abraçades ho sabem tots. I no ens queixem, intentem gaudir de les coses quan surten bé i no atabalar-nos massa quan venen mal dades. Però el que estem vivint amb el BAXI Manresa en els últims, que sé jo, 18 mesos, és d’una crueltat atroç. En un temps rècord hem passat de la glòria, de viure en un paradís etern de bons moments, d’alegries, somriures i rauxa; a una concatenació de desgràcies que ni el més pervers dels nostres enemics (un feixista de Badalona, valgui la redundància) hauria pogut idear. Si alguna cosa pot sortir malament, surt pitjor.

Aquest últim cop és d’aquells que justifiquen el desànim i t’arrosseguen cap a la rendició. Hi ha tants motius per ser pessimista, que el més sensat és mantenir-se ferm i esperançat. Continuem tenint a Pedro i Pujol lluitant amb totes les forces per revertir la situació. Potser de manera quixotesca, sí. Però mentre ells hi creguin, mentre continuïn fent tot el possible per tirar endavant, nosaltres estem obligats a mantenir l’espasa alçada i combatre al seu costat. Perquè a Manresa, quan més intensa és la foscor, més ràpid acabem trobant la llum.

16/11/2022. Lee ja no està entre nosaltres. Cap sorpresa, però la confirmació de la seva sortida mereix un parell de comentaris. Com s’ha de fer sempre, comencem per la part negativa: la comunicació del club. Per molt que tots sabéssim que Lee marxaria, com va explicar Pujol en la roda de premsa de la setmana passada, és de poc grat que aparegui abans la notícia d’un club australià anunciant el seu fitxatge que la del BAXI Manresa comunicant la seva sortida. Són foteses, petits detalls, però que s’han de tenir en compte perquè ajuden a definir la imatge d’una entitat. Per passar a l’aspecte positiu, ens centrem en la figura del jugador. Ovació i reverència per a la seva professionalitat. L’estada de Lee a Manresa no ha sigut fàcil, ans al contrari: des de les duríssimes -i poc habituals- declaracions de Pedro Martínez durant la pretemporada, fins a jugar les últimes setmanes sabent que estava sentenciat. Qualsevol altre jugador, per no dir la gran majoria, s’hauria esborrat en veure que el club no el volia. Molts haurien anat a no prendre mal mentre esperaven conèixer el seu nou destí. No va ser el cas de Lee. Va continuar entrenant com si res, intentant ajudar l’equip i lluitant a cada partit. Les coses no li han sortit bé, no ha pogut aportar el que se li demanava i, de forma terriblement injusta, es va convertir en el cap de turc del mal inici de temporada manresà. Ha pagat els plats trencats per la indigna fuga de Hamilton, la lesió de Tunde i el mal estat físic i mental de Tyson. I, amb tot, ho ha continuat intentat fins al final. Personalment, sempre en guardaré un bon rècord.

17/11/2022. Ja tenim aquí al substitut de Jake Layman, i pel que fa a naming sortim guanyant clarament. Pocs noms millors que Jordan Caroline per a un jugador de bàsquet. Ja em puc imaginar el Nou Congost dempeus entonant a l’uníson el Sweet Caroline de Neil Diamond. Pell de gallina.

La pregunta que ens fem tots és qui és Caroline? Sé el mateix que vosaltres, però vull aprofitar aquest espai que em dono a mi mateix per explicar-vos la meva forma de procedir quan s’anuncia el fitxatge d’un jugador que desconec (quelcom habitual al nostre club).

1.- Busco estadístiques de les seves últimes temporades. Per fer-ho ràpid, recomano la web Proballers.

2.- Entro a YouTube per mirar vídeos de com juga. Avui en dia pots trobar partits sencers amb facilitat, però tampoc ens dediquem a això, de manera que és més còmode afegir després del nom del jugador la paraula highlights. Així pots veure resums de 3-4 minuts i només amb les seves millors jugades, que és una cosa que sempre s’agraeix quan et vols il·lusionar.

Amb aquests dos punts em creo una imatge pròpia del jugador, molt superficial i frívola, però suficient per poder fer un tuit sense massa risc a ficar la pota i passar vergonya.

3.- Parlo amb experts, persones que en saben molt més que jo de bàsquet (no és difícil) i que controlen lligues secundàries i poc mediàtiques. Els hi faig algunes preguntes sobre com juga el nou fitxatge, quins són els seus punts forts i dèbils, com creuen que es pot adaptar al club i a la lliga… Això em permet confirmar o desmentir la idea que m’havia creat sobre el jugador.

4.- Completats aquests tres passos, en faig un article per la web (no us ho recomano) si soc capaç de derrotar la mandra que sempre m’acompanya, o bé publico quatre línies a Twitter.

És un procés relativament laboriós, especialment la part de molestar a les persones que en saben i que tenen la seva pròpia vida. És molt més fàcil i recomanable estalviar-se tots aquests passos i escriure directament un tuit al cap de pocs minuts de veure la notícia, optant per una de les dues opcions més utilitzades:

A) Criticar el fitxatge, el jugador i aprofitar l’ocasió per tirar merda sobre el club o alguna de les persones que l’integren.

B) Lloar el fitxatge, dir que el jugador és boníssim, que serà dominant i que el seu impacte en l’equip i la lliga serà espectacular.

Personalment, les dues em semblen porqueria, però a Twitter som vinguts a vomitar les nostres filies i fòbies, a treure tota la merda que portem dins per poder dormir d’una tirada de forma plàcida. I per això no volem que el Musk ens deixi sense la nostra droga.

P.D.: Se m’ha oblidat comentar el més important: algunes de les persones que més en saben de l’univers basquetbolístic de Twitter, com Erick Moleiro, Sergio Vegas o Iván Fernández, doneu el vistiplau a l’arribada de Caroline i creuen que pot aportar i ser un jugador important. Així que disparem l’il·lusiometre.

18/11/2022. Ara sembla que marxa Bortolani. Si arribo a saber que la freqüència de notícies importants seria aquesta, no hauria obert el dietari. La sortida de l’italià, confirmada per Pedro Martínez en roda de premsa, ha sorprès propis i estranys. És cert que el seu rendiment estava per sota de l’esperat, especialment en defensa, però no deixava de ser el segon millor anotador de l’equip. El seu exercici defensiu deixava molt a desitjar, és cert; com també que quan ets la pitjor defensa de la lliga, no és cosa d’un sol jugador. Les decisions com aquesta segur que són fàcils d’entendre pels que estan a dins, convivint en el dia a dia, però des de fora ens falta tanta informació que és difícil emetre un judici de valor. Crec que tots vam dipositar moltes esperances en Bortolani, profundament influenciats per les exhibicions ofensives que va fer contra nosaltres fa un any i perquè aquests jugadors amb una estètica de joc tan bella entren pels ulls amb molta facilitat. Les expectatives eren altes i sembla que no les ha complert. El talent no ho és tot, i menys en aquests nivells. Ara ens tirem els cabells, però qui sap si d’aquí a uns anys l’italià no ens acaba recordant a Marc Garcia. No tinc suficients coneixements basquetbolístics per saber si el seu cas és similar al del manresà (sí que té més temps per revertir-ho), però si ho és, explicaria per què no li ha encaixat a Pedro.

La bomba, però, porta el nom de Valtonen. El mateix mitjà italià que ha anunciat la sortida de Bortolani, deixava entreveure que el finès podria seguir el mateix camí. I Pedro, en la mateixa compareixença pública, ni ho ha confirmat ni ho ha desmentit. Al joc exterior hi ha massa gent ara que sembla que torna Jou i que Musa s’ha consolidat en el primer equip. Per les seves paraules, sembla que Waczyński podria acabar la temporada amb nosaltres. Això seria una notícia magnífica. Il·lusionant. A mi, però, em doldria veure marxar a Valtonen. El seu impacte el curs passat va ser tan gran com inesperat, una aparició fugaç que et fa creure que els miracles són possibles. Un jove de Finlàndia procedent de la segona divisió alemanya. El més optimista el veia cedit; el més pessimista, tallat al mes d’octubre. I ens va robar al cor. A mi Valtonen em portava reminiscències dels Grigonis, Lundberg, Hanga… No per similituds en el joc, sinó pel context i el futur que li visualitzava: jugadors joves, desconeguts pel gran públic, que es fan a Manresa i acaben fent carrera a l’elit europea. Espero que aquest acabi sent el cas de l’Elias, que es pugui recuperar mentalment, idealment al nostre costat. I sinó, el continuarem animant i admirant on sigui.

19/11/2022. Dia de calma abans de la tempesta. Demà ens visita el millor atac de l’ACB i de l’Eurolliga. Som la pitjor defensa i ens hi presentarem sense joc interior. La perspectiva és tan negativa, terrorífica en cert sentit, que un està temptat de signar que no aconsegueixin l’anotació més alta de la història en un partit i que no ens triturin amb diferències pròximes als 50 punts. Espero que l’equip no comparteixi la meva dèbil i lamentable mentalitat, i que, passi el que passi, puguem sortir del Nou Congost amb el cap ben alt i un bri d’esperança als ulls.

20/11/2022. L’estat en el qual em trobo ara mateix és similar al que deu experimentar una persona que va a l’enterrament d’un familiar proper fins al cul de cocaïna. Èxtasi i emoció a parts iguals. La victòria d’avui és històrica: tant pel rival, com especialment pel context i la situació de l’equip. Et presentes davant d’un dels millors equips d’Europa amb un joc interior format per Steinbergs, Tyson i un noi de 16 anys. I guanyes. Superant el sot inicial, controlant l’avantatge quan el tens i clavant la daga al final amb una exhibició de coratge, lluita i entrega. Estàvem tan enfonsats en el pou, a tanta profunditat sota terra, que vés per on enmig de la foscor hi hem trobat la nostra essència. I ens hi hem abraçat amb aquella força i intensitat que tens quan et retrobes amb algú que donaves per perdut.

Han passat tantes coses que la crònica del partit podria tenir l’extensió d’una novel·la russa. Per tant, és probable que em deixi moltíssimes coses per comentar. És per això que començarem pels dos fets que millor ajuden a explicar aquest renaixement manresà, i que tenen nom propi: Jou i Ferrari. Sé de la injustícia que significa centrar-se en dos jugadors en una fita com aquesta, però sense ells no es pot entendre el que ha passat. Jou és el Bàsquet Manresa. Si agafessis els valors principals del club i intentessis crear un jugador que els complís tots, et sortiria en Guillem. La seva importància dins l’equip és de tal dimensió que fa que les estadístiques perdin tot el sentit. No sé quants punts ha fet. Ni els rebots que ha agafat. I no m’importa. Perquè el que ha aportat el retorn de Jou no es pot mesurar en números, més enllà dels del marcador final. Ell sol ha canviat tota l’estructura defensiva: als conceptes tàctics, que segur que s’han perfeccionat en aquestes dues setmanes de pausa, hi afegeix un desig i intensitat que es contagien a la resta com si fossin un virus, esdevenint en un entramat defensiu de primer ordre. És el dia que hem encaixat menys punts a l’ACB aquesta temporada, i ho hem fet davant l’equip que més n’anota. Amb tants moviments, rumors i comentaris sobre fitxatges, ens havíem oblidat que la millor incorporació possible era la tornada del capità. Que bé li van anar els dos últims anys al costat del Rafa. Ha agafat el relleu, i amb ell de comandant jo me’n vaig a qualsevol guerra.

I Ferrari què? Em comentava un amic sopant el divendres, mig de broma (el comentari, no el sopar; som gent d’ordre), que l’únic al·licient per anar diumenge al Nou Congost era veure a Ferrari fer el seu millor partit de la temporada. Ni a la tercera copa s’hauria imaginat una actuació així. Les estrenes de Ferrari amb la samarreta del BAXI Manresa són continguts eròtic. Al límit de ser considerat pornografia. Ens ha regalat una obra d’art que em sorprendria molt que demà no vingui l’Imperi Britànic a robar-la per exposar-la al British Museum. Veure’l moure’s així per la pista, controlant tot el que passa al seu voltant, portant el ritme del partit amb una suavitat i tendresa digne d’un assassí en sèrie que t’esquartera mentre el mires bocabadat. Els dies que està així, són una experiència sensorial embriagadora. Té moments de Nash. De Curry. I saber que som els únics afortunats que en podem gaudir, que ens entrega tota la seva màgia només a nosaltres, fa que et sentis més orgullós que mai de ser manresà.

Seria injust no parlar de Tyson, a qui sembla que el tractament li ha anat bé i ens recorda a qui creiem que pot ser; de Musa, que ho té tot per ser un jugador generacional; de Waczyński, quin luxe si ens el podem quedar; i dels Danis, el Badio, el Marcis o en Juampi, que no s’han rendit mai; o de Harding, que farà punts fins al dia del judici final; de Coulibaly, que en sentirem a parlar si manté aquesta energia i converteix a Musa en el seu profeta. Però sobretot seria injust no parlar de Pedro Martínez i el seu cos tècnic. No han perdut la fe, quelcom gens fàcil després d’aquests tenebrosos mesos. Han aconseguit que l’equip torni a ser aquell que ens va enamorar, i ho han fet amb les peces que disposaven. Treballar amb el que tens, no amb el que voldries tenir, és una lliçó que serveix per a tot en la vida. Entre l’staff tècnic hi incloc també a Pujol, immers en la titànica tasca de recórrer el mercat buscant les millors peces amb les monedes que hi ha la caixa. Ni una més, ni una menys. Remoure l’equip, amb aquesta revolució inesperada fa uns mesos, ha servit per netejar les ments i renovar els ànims. El llenguatge dels jugadors avui a la pista era un altre. I és el que necessitem.

Queda molta temporada i continuem a la zona de sota. Encara hi estarem moltes setmanes. Potser tot l’any. Qui sap si acabarem baixant. Però si és jugant així cada partit, benvinguda LEB.

Phil Jackson va dir una vegada que quan permets que la ment es relaxi, acostuma a arribar la inspiració. Benvinguda sigui també.

A continuar divertint-nos.