Jones, intel·ligència i talent pel Kids&Us Manresa
El Kids&Us Manresa ha anunciat el fitxatge de Colby Jones (24 anys; 1,98 m), que arriba per ser el referent exterior de l’equip. Format a la Universitat de Xavier, s’estrenarà al bàsquet europeu després de passar les últimes temporades entre l’NBA i la G-League. Escollit en el número 34 del Draft de l’any 2023, Jones ha disputat 70 partits a l’NBA, repartits amb els Sacramento Kings, els Washington Wizards i els Detroit Pistons.
Jones té un físic imponent per jugar a Europa, on podrà ocupar les posicions de 2 i 3. Abans d’analitzar el seu joc i el possible encaixa en l’equip d’Ocampo, coneixem la seva història i com ha arribat fins al Nou Congost.
Influència familiar
Jones va néixer a Birmingham, la tercera ciutat més poblada de l’estat d’Alabama i un dels principals escenaris de la lluita contra la segregació racial als Estats Units durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat. Aquesta ciutat va ser un dels motors industrials més importants del país gràcies a la producció d’acer, i té l’estàtua de ferro colat més gran del món, dedicada al déu romà del foc i la metal·lúrgia.
Jones va créixer en una família de classe mitjana, amb el pare dedicant-se a la construcció i la mare treballant com a infermera. Ells, juntament amb els seus germans i altres membres d’una família molt unida, van ser claus en el seu desenvolupament com a jugador de bàsquet. El pare va ser un jugador destacat de la UAB (University of Alabama at Birmingham), i el seu germà gran va jugar a la Middle Tennessee State University i ha competit com a professional a Luxemburg, Països Baixos, Panamà i Azerbaidjan. L’altre germà també va passar per la UAB, però no ha continuat amb el bàsquet.
«Tot i treballar moltes hores, la meva mare ve a tots els meus partits, tant els d’institut com els de l’Amateur Athletic Union (AAU). Els meus avis viatgen per tot el país amb mi, i el meu pare em va ensenyar el joc quan era ben petit», recordava amb una entrevista a Pro Insight de l’any 2020. Seguint aquest fil, explicava que la seva mare ha sigut la persona més influent en la seva vida perquè «ha fet molts sacrificis per mi i m’ha convertit en la persona que soc avui dia»; i que el seu pare li va donar el millor consell que ha rebut mai: «posa a Déu per davant i no deixis de resar. Passen tantes coses al món que et demostren com és de fràgil la vida. Posa Déu per davant de tot, això és el més important».
Formació exitosa
El pas de Jones per l’institut va ser un èxit tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu. Amb el centre educatiu de Mountain Brook acabar en el TOP 25 del rànquing nacional en dues ocasions, i van guanyar diferents tornejos estatals. «Guanyar el campionat estatal en el meu penúltim any és el millor record que m’emporto. Sempre n’havia volgut guanyar un i va ser molt emotiu quan ho vam aconseguir. Una gran experiència», recordava un cop acabat aquest periple formatiu. I aquí cal destacar una figura clau en la seva formació basquetbolística: Bucky McMillan.
«L’entrenador McMillan m’ha preparat molt més del que em pensava per al següent nivell. Ha estat genial. Amb ell, si no jugues fort, no jugues. Així que m’he hagut de posar les piles com mai i m’ha ajudat moltíssim», explicava a Pro Insight; i destacava la importància d’haver tingut diferents entrenadors, el que li va permetre «aprendre d’estils d’entrenament diferents, el que m’ha ajudat a ser un jugador més complet». De McMillan són llegendaris els seus programes de condicionament físic durant la pretemporada, un fet que Jones corroborava: «El primer any va ser molt dur. Era una bogeria, mai havia vist res semblant. És duríssim, però prepara mentalment per a la temporada. Quan estàs en un partit i et sents cansat, ja saps com superar-ho».
En aquesta època, també va competir a la Nike Elite Youth Basketball League durant tres temporades, un circuit estatal per a menors de 17 anys. A les files de l’Alabama Fusion, va estar sota les ordres de Robert Shannon, que havia jugat amb el seu pare a la UAB. «El meu any a l’equip sots-15 va ser el primer al circuit i sento que em vaig defensar bé, però no vaig destacar. A sots-16, al final d’aquell any, va ser quan vaig començar a progressar. A sots-17, venint de guanyar el campionat estatal, tenia molta confiança i vaig fer un bon any. M’encantava jugar amb aquest equip».
En aquesta etapa formativa, Jones es va enfrontar a alguns jugadors que han acabat sent estrelles de l’NBA. Com ell mateix explicava, dos dels jugadors que més li va costar defensar van ser «Cam Thomas i Cade Cunningham». Pel que fa al jugador amb el qual s’emmirallava en aquella època, explicava que era Devin Booker, que va passar pel mateix equip i entrenador en la seva etapa a l’institut.
Una decisió important i casual
Un cop finalitzada aquesta etapa, Jones havia de decidir en quina universitat continuava els seus estudis i la seva formació basquetbolística. No és una decisió fàcil, ja que hi intervenen moltes variables, i encara menys si ets un dels millors jugadors de la teva edat del país. «Buscava una universitat que demostrés que realment em volia, que fos una bona institució acadèmica i que tingués un cos tècnic amb qui pogués construir una relació de confiança», recordava Jones, que en poc temps va rebre ofertes de beques d’universitats com Harvard, Iowa State, Yale o Western Kentucky, entre d’altres.
McMillan, el seu entrenador a l’institut, tenia clar que Jones «és un gran jugador d’institut i serà un gran jugador universitari. És un escorta que pot anotar de 3, tirar des de mitjana distància i jugar al pal baix. I és un defensor excepcional: sigui qui sigui el millor exterior de l’altre equip, l’hi posem a Jones a sobre per la seva llargada de braços i la seva rapidesa»; i afegia al mitjà Over The Mountain Journal que «no és gens egoista. Podria anotar 25 punts per partit, però fa el que necessitem que faci per tenir èxit. És el somni de qualsevol entrenador».
En aquest procés de selecció va ser clau la figura de la seva mare, que tal com explicava el periodista Christopher Rodriguez a The NEXT, va gaudir formant part del procediment i se sentia reconfortada coneixent la gent amb qui el seu fill podria passar els següents quatre anys. I, seguint el desig de Jones, qui més va lluitar per reclutar-lo va ser Travis Steele, entrenador de la Universitat de Xavier: «Sempre estava molt pendent de mi. Em trucava a totes hores. Tots els assistents m’enviaven missatges constantment. Realment sentia que eren els que més em volien a mi per qui sóc».
I això que el van descobrir de casualitat, com explicava un temps després Steele al Cincinnati Enquirer: «Ben Johnson, un dels meus ajudants, estava a Atlanta veient partits de la Nike EYBL i es va topar amb Jones per accident. Estava mirant un partit i observava un altre jove de l’equip contra el qual jugava en Colby, i va pensar que era bastant bo». L’endemà Steele va volar des de Dallas fins a Atlanta per veure els partits que tenia previstos, però Johnson el va convèncer per trobar un forat i mirar aquell noi d’Alabama. «Estava jugant contra un noi situat entre els 35 millors del país i, sincerament, no hauries pogut saber quin dels dos era el jugador del top 35», recorda el tècnic, que afegia que «em va recordar a Malcolm Brogdon. Gran alçada, sap com jugar, fort, es pot moure lateralment. La seva presa de decisions era extremadament bona; la seva defensa era extremadament bona. Vaig pensar que era únic i que encaixava amb la nostra manera de jugar».
En acabar el partit van intercanviar missatges, i una setmana després Steele i Johnson volaven fins a Birmingham amb l’objectiu de reclutar a Jones. Més endavant el jugador va visitar les instal·lacions de Xavier i es va acabar de convèncer. «Jones volia trobar el millor de tots dos mons, l’acadèmic i l’esportiu», va dir Steele, que afegia que al jugador «li va agradar el nostre bagatge acadèmic i li va encantar la part del bàsquet, que encaixava amb el que buscava. Hauria pogut anar a Harvard, Yale, Stanford… Tenia molt bones oportunitats. Però en Johnson i jo parlàvem amb ell cada dia d’ençà que el vam veure jugar a Atlanta. Vam ser incansables».
Elecció encertada
La Universitat de Xavier, ubicada a Cincinnati (Ohio), és privada i catòlica. Forma part de l’Associació d’Universitats Jesuïtes (AJCU), en la que s’integren les 28 universitats que la Companyia de Jesús dirigeix als Estats Units. Com a curiositat, hi ha un programa obligatori de tres dies de duració pels nous estudiants que es diu Manresa, per la importància de la ciutat en la vida de Sant Ignasi de Loiola. Així que Jones sap on aterra.
L’equip de bàsquet del centre és conegut com a Musketeers i competeix a la Big East Conference de la Divisió I de la NCAA. Allà es van formar dos jugadors amb passat al Bàsquet Manresa com Bob Fullerton i Justin Doellman, i també altres que han tingut bones carreres a l’NBA com Tyrone Hill, Brian Grant, James Posey, David West, Jordan Crawford o Naji Marshall; i d’altres que han competit per Europa com Romain Sato, Jalen Reynolds, Zach Hankins o Tyrique Jones.
L’inici de la carrera universitària de Jones no va ser fàcil, ja que es va veure obligat a veure els cinc primers partits del seu nou equip des de la televisió de la seva habitació a la residència. «Em va agafar una mica per sorpresa. M’estava preparant per al primer partit i, el dia abans, rebo una trucada del metge dient-me: «T’has de posar en quarantena«», recordava Jones, víctima dels positius de COVID-19 dels familiars dels seus companys d’habitació, i afirmava que «veure el nostre equip jugant a la pista estava bé… veure com feien el seu joc, però alhora era trist i frustrant; vols ser allà fora amb els teus companys».
Per sort per a ell i els seus companys, les autoritats d’Ohio van reduir les mesures restrictives i van poder veure la seva quarantena reduïda. I Jones va aprofitar l’oportunitat des de l’inici, guanyant protagonisme amb el pas de les setmanes i arribant a ser titular en el seu primer any. El perquè, l’explicava el tècnic Steele: «Té una gran intel·ligència en els dos costats de la pista. Juga com un veterà, i per això confio tant en ell. Mai es posa nerviós. És molt savi per a la seva edat». Aquella primera temporada, Jones va acabar amb una línia estadística molt completa: 7,7 punts, 4,8 rebots i 2,9 assistències en 28 minuts de joc. Com a premi, va ser escollit al millor equip de debutants de la conferència Big East (al segon millor equip absolut hi havia David Duke Jr.).
En aquest primer curs, Jones va viure un dels moments més durs i emotius de la seva carrera. En un duel contra la Universitat de Providence, un triple seu al darrer segon va donar la victòria a Xavier (74-73). Després d’anotar, va alçar les mans i va mirar al cel, mentre els seus companys corrien a abraçar-lo. Visiblement emocionat, va explicar que el seu avi «va morir fa dos dies, així que haver anotat aquest llançament per a ell ha significat molt per a mi. Volia jugar. Sabia que ell hauria volgut que jugués. No s’ha perdut cap partit des que devia començar a jugar a bàsquet. Volia jugar aquest partit i fer que se sentís orgullós».
Confirmació i somni complert
El segon curs va confirmar la tendència ascendent de Jones dins dels Musketeers, amb una relació pròxima i especial amb Steele. Va ser el jugador més utilitzat pel tècnic (33,5 minuts), una confiança a la qual va respondre amb lideratge i sumant en totes les facetes: tercer màxim anotador de l’equip (11,6 punts), segon en rebots (7,3) i segon en assistències (3,2).
En la temporada 2022/23, Jones va explotar definitivament i va liderar Xavier fins a un balanç de 25 victòries i 9 derrotes en la fase regular, acabant tercers a la classificació de la Midwest Regional. Malauradament, van acabar perdent a les semifinals del torneig regional (part del March Madness) contra els Texas Longhorns de Sir’Jabari Rice (a l’Andorra el curs passat) i Marcus Carr (acaba de fitxar per la Virtus d’Eurolliga). Jones va ser el millor dels seus amb 15 punts, 7 rebots i 6 assistències. El nou jugador del Kids&Us Manresa va acabar el curs amb la seva millor mitjana d’anotació (15 punts), als quals va afegir 5,7 rebots i 4,4 assistències. I tot això, sent un estudiant excepcional (treia notable o excel·lent en la majoria d’assignatures).
Entre el segon i el tercer curs, Jones es va plantejar presentar-se al Draft de l’NBA, en gran part per una decisió que havia pres la direcció esportiva de la universitat: Steele posava fi a la seva etapa al capdavant de l’equip i al seu lloc arribava Sean Miller, que ja havia dirigit els Musketeers a principis de segle. El nou entrenador, només arribar al campus, es va proposar mantenir a Jones. «Vam tenir diferents converses. Em va dir el que necessitava sentir, el que feia falta que millorés i li vaig agafar molt de respecte per això», recordava el jugador a The Enquirer, que afegia que «estava pensant a passar pel procés del Draft aquell any i ell bàsicament em deia que necessitava un any més. Vaig confiar en ell». I, veient els resultats d’aquella última temporada, va fer bé.
Aquell mateix estiu Jones es va declarar elegible pel Draft de l’NBA. El somni s’estava a punt de complir, però es va fer esperar. Va llogar una pista de bitlles a Birmingham per fer una festa per seguir el Draft, amb amics i familiars. «El meu agent em va anar trucant, moltes vegades, però sempre amb un «no»», recorda un Jones que veia a la televisió el seu nom liderant la llista de «Millor disponible» mentre els equips anaven anunciant les seves eleccions. «Vaig passar molts nervis. Va ser tot molt surrealista, semblava un somni. Sempre recordaré aquella nit». Va haver d’esperar fins a la posició 34, a la segona ronda, per veure el seu nom: els Charlotte Hornets l’havien escollit. Uns minuts després, el traspassaven als Boston Celtics (a canvi de James Nnaji, al Barça en aquell moment). I aquests, l’enviaven als Sacramento Kings. D’aquí el surrealisme.
Quan tot es va calmar, va ser el primer jugador de la història de l’NBA signat sota l’excepció de segona ronda. Aquesta nova excepció es va afegir per tal que els equips poguessin pagar als seus debutants seleccionats a la segona ronda més que els mínims per a rookies o signar per més de dos anys sense haver d’utilitzar espai salarial o l’excepció de nivell mitjà. Així, Jones signava un contracte de 8 milions de dòlars per 4 anys.
Durant el període del Draft, tant abans com després, surten diferents scoutings dels jugadors que tenen més números de ser seleccionats. Era el cas de Jones. Elias Eldridge, de Sports Business Classroom, el veia com un futur «Gary Trent Jr: Cap dels dos és increïblement versàtil, però ajuden com a jugadors ofensius orientats al perímetre i defensors concentrats», i creia que si era capaç d’aportar la mateixa energia que a la universitat, «podrà fer-se un lloc a l’NBA relativament de pressa». Abans de la celebració, el portal NBADraft.net en feia un extens perfil, en el que concloïa assegurant que «no té el sostre més alt, però arriba impulsat per una bona onada d’expectatives amb opcions de primera ronda en diversos portals del Draft, especialment a l’inici de la temporada. Té un joc molt madur i ha cridat l’atenció per la seva versatilitat, el seu encert de 3 punts i una capacitat innata per aportar accions guanyadores en ambdós costats de la pista».
La roda dolenta
Jones va aterrar a uns Sacramento Kings que venien de fer unes de les seves millors temporades d’aquest segle, acabant tercers de la Conferència Oest amb un balanç de 48 victòries i 34 derrotes, quedant eliminats a primera ronda dels Play-offs per 3-4 contra els Golden State Warriors. Aquesta primera temporada la va passar a cavall entre els de Sacramento i els Stockton Kings, l’equip vinculat de la G-League. A l’NBA va tenir molt poc protagonisme, amb 6 minuts de mitjana en els 30 partits que va disputar. A la G-League, emperò, va ser un dels més destacats de l’equip amb 18,4 punts (34,2% en triples), 6,6 rebots i 4,7 assistències per partit.
La temporada següent les coses no van millorar, quelcom previsible després que la franquícia aconseguís els serveis de dos exteriors com Zach Lavine i DeMar DeRozan. Aquest cop van ser 5,5 minuts de mitjana en 24 partits, mentre continuava destacant a la G-League: 19,7 punts (38,5% en triples), 5,3 rebots i 3,5 assistències. Era evident que el tècnic dels Sacramento, Mike Brown (que aquest any ha guanyat l’NBA amb els New York Knicks), no confiava en ell.
Això va fer que al mes de febrer Jones fes les maletes i acabes als Washington Wizards, en un traspàs entre aquests, els Kings i els Memphis Grizzlies, que va implicar entre d’altres a Marcus Smart, Alex Len i Marvin Bagley III. Jones va començar jugant amb el vinculat de la G-League, els Capital City Go-Go (9,9 punts i 4,6 rebots), però va tenir l’oportunitat de jugar els 15 últims partits del curs amb els Wizards, aprofitant que l’equip era un dels pitjors de l’NBA i volia provar a tots els joves. Jones va respondre amb 8,7 punts (47,8% en triples), 4,3 rebots i 2,5 assistències. Però ja havia entrat en la «roda dolenta» de l’NBA, aquella en la qual un jugador es converteix en matèria de canvi per quadrar traspassos o límits salarials.
Així va ser com aquell estiu els Oklahoma City Thunder es feien amb els seus serveis amb un traspàs en el qual enviaven a Dillon Jones i una segona ronda del draft als Wizards. Tan bon punt es va aprovar el traspàs, els Thunder tallaven a Jones. Un dia després, els Detroit Pistons anunciaven el seu fitxatge. Allà es retrobava amb Cade Cunningham, amb qui s’havia enfrontat a l’institut i que ara era un dels candidats a MVP de l’NBA. Però Jones només va arribar a jugar un partit amb els Pistons, que acabarien com a primers de la conferència est en una temporada històrica (60 victòries i 22 derrotes). El nou fitxatge del Kids&Us Manresa acabaria la temporada amb els Memphis Hustle de la G-League, amb 13,8 punts, 4,1 rebots i 3,6 assistències.
Aquest estiu, Jones va esperar fins fa uns dies per si li sortia una nova oferta de l’NBA, una porta que per ara sembla totalment tancada. Tot i ser una elecció relativament alta del Draft, mai ha tingut la confiança suficient de cap franquícia per establir-se a la lliga. Ara, arriba a Europa per demostrar tot el seu potencial i, qui sap, poder-se guanyar un bitllet de tornada.
Si vols ajudar a fer sostenible aquest projecte, fes-te mecenes aquí.