Allen, superació i potencial pel Kids&Us Manresa

El Kids&Us Manresa ha tancat la plantilla per a la temporada 2026/27 amb el fitxatge de Timothy «Timmy» Allen (26 anys; 1,98 m), un ala-pivot que va acabar el curs passat al PAOK de Salònica. Format a les universitats de Utah i Texas, iniciarà la seva tercera temporada a Europa al Nou Congost, on haurà de ser el referent ofensiu del joc interior.

Es tracta d’un jugador físic i versàtil, amb capacitat per generar-se els seus propis punts. Limitat per la seva alçada, té una intel·ligència basquetbolística que li permet superar a rivals més físics en atac i contenir-los en defensa. Coneixem la seva història i com ha arribat fins a Manresa.

Habilitats esportives

Allen va néixer a Mesa, la tercera ciutat més poblada de l’estat d’Arizona, amb més de mig milió d’habitants. Va créixer sent el petit de tres germans, criats a soles per la seva mare, la figura més important de la seva vida. «La meva infantesa va ser divertida», recordava en un reportatge de Brayden Ramsay al The Daily Utah Chronicle; «créixer amb germans va ser… divertit. Hi havia molta eufòria a casa. Però la meva mare era, sens dubte, la meva heroïna. Era la meva millor amiga i, senzillament, la millor persona amb qui es podia estar».

Allen va demostrar tenir grans habilitats pels esports des de ben petit, i va arribar a combinar bàsquet, beisbol i futbol americà. «Era pur esport. Era igual quin fos. Beisbol, futbol americà, bàsquet… de fet, vaig jugar a futbol americà abans que a bàsquet. Feia qualsevol activitat física», recordava anys després, quan ja havia fet l’elecció definitiva. En el seu creixement com a esportista van ser importants els seus germans, especialment pel fet de ser el més petit: «Normalment, jo era el petit a qui fustigaven per anar amb els meus germans grans. Cap dels meus amics tenia la meva edat, eren els amics del meu germà gran, així que em donaven empentes per tot arreu. Ara, però, me n’alegro, perquè m’ha ajudat a ser més dur i mentalment més fort que molta gent de la meva edat».

Va començar a jugar a bàsquet a l’institut Desert Ridge de la seva ciutat natal, on va destacar des de l’inici i es va convertir en un dels millors jugadors de la seva edat d’Arizona. La seva potència física era tal, que Jeremy Hathcock, l’entrenador de l’equip de futbol americà, va intentar reclutar-lo en diverses ocasions. El veia com un tight end, una de les posicions més completes i versàtils d’aquest esport. Però Allen sabia que el seu futur estava en el bàsquet, en part perquè havia despertat l’interès d’universitats de la Divisió I de la NCAA quan encara li quedaven dos anys per acabar l’institut. «Està gestionant l’atenció amb humilitat. No sembla que li hagi pujat al cap i ho utilitza més aviat com una raó per continuar millorant», li explicava el seu entrenador, Greg Ream, a Richard Obert de l’AzCentral Sports. I al final d’aquell segon curs, afegia que «jugar al nivell més alt en el circuit de clubs l’ha ajudat realment a veure on ha de millorar, i ha estat treballant de valent en les seves febleses. El seu lideratge també ha millorat molt. Ve cada dia preparat per donar-ho tot i espera que els seus companys facin el mateix». Una idea que compartia el mateix jugador: «El meu objectiu per a la resta de l’estiu és simplement millorar com a jugador en tots els aspectes i créixer com a líder a la pista».

Aquell segon any, Allen va acabar amb unes mitjanes de 21,3 punts i 9,4 rebots per partit.

Lluita compartida i un cop dur

Aquell estiu va decidir canviar d’institut i incorporar-se al Red Mountain. La decisió no tenia res a veure ni amb el bàsquet ni amb l’educació. El motiu era més important: uns anys abans li havien detectat un càncer de mama a la seva mare, i el centre on es tractava era a només cinc minuts del nou institut. No que els trajectes d’un lloc a l’altre li tragués més temps per estar amb ella mentre el càncer avançava. «Ella està lluitant. Vull estar més a prop d’ella mentre fa els tractaments», confessava a AzCentral Sports.

El canvi va venir acompanyat de problemes burocràtics, i és que l’Associació Interescolar d’Arizona (AIA) havia endurit les regles de transferència i el va sancionar 9 partits sense jugar. Allen va aprofitar aquest temps per ajudar al seu nou entrenador, Todd Fazio, i als seus companys més joves, com Andre Harris, un estudiant de segon any que explicava que Allen «m’ha ensenyat el que s’ha de fer i el que no quan jugues al primer equip de l’institut. Jugar contra ell als entrenaments ha fet que el meu joc millori».

La situació no era fàcil: després de superar el càncer en dues ocasions, aquest havia tornat a aparèixer i ara la seva mare es trobava en cures pal·liatives. El bàsquet l’ajudava a gestionar la situació. Allen explicava que la lluita de la mare li servia d’inspiració: «Em motiva a continuar treballant encara més. Sempre em deia que jugués amb totes les meves forces. Senzillament, et fa veure la vida des d’una perspectiva diferent. Sempre que pot, hi és. El bàsquet és una manera d’evadir-me d’aquesta situació».

«Ho està gestionant tan bé com pot», explicava Fazio, que afegia que «és un noi molt madur. És dur per a ell i la seva família». En l’àmbit purament basquetbolístic, el tècnic s’havia enfrontat a Allen la temporada interior, però no va ser conscient de la seva dimensió com a jugador: «Una cosa és jugar contra un noi i una altra molt diferent és entrenar-lo. No tenia ni idea del nivell competitiu amb què juga. La seva intuïció. La seva intel·ligència de joc. És un jugador realment llest. Des que ha arribat, es nota en la manera de jugar dels nostres nois».

El desembre d’aquell mateix any, els pitjors presagis es van complir i la seva mare va morir. Allen va recordar-la de forma emotiva: «No es pot dir prou d’ella. Si l’haguessis conegut, sabries com n’era d’especial. Et feia venir ganes de tirar endavant, tenia un somriure radiant, un riure contagiós, era divertida, graciosa, afectuosa, i no podia evitar encomanar la seva felicitat a tothom que la rodejava. Si estaves al seu voltant, tenies sort de ser-hi».

Pas endavant i impacte immediat

Sense la mare, Allen es va focalitzar encara més en el bàsquet, progressant durant el darrer any d’institut, en el qual va acabar amb 19,8 punts, 7,9 rebots i 3,3 assistències, i va ser escollit en el millor equip de la regió i també en el millor quintet defensiu. Era considerat un dels millors jugadors de la seva edat dels Estats Units, i el portal 247Sports el va destacar com el millor jugador de tot l’estat d’Arizona de la seva generació. Això va despertar l’interès de moltíssimes grans universitats, rebent ofertes d’Iowa State, Texas Tech, San Diego State o UCLA, entre moltes d’altres. Finalment, va optar per la Universitat de Utah, on els Utes, l’equip de bàsquet, competeix a la conferència BIG-12 de la Divisió I de la NCAA. Allà es van desenvolupar jugadors amb bones carreres a l’NBA com Keith Van Horn, Andre Miller, Andrew Bogut, Kyle Kuzma o Jakob Pöltl.

Allen va escollir aquesta universitat pel cos tècnic i els jugadors, amb els qui creia que podria encaixar bé, i perquè alguns dels seus excompanys li havien recomanat. I la decisió va ser encertada, ja que des del primer any va tenir un gran protagonisme, quelcom poc habitual en els equips universitaris, on els rols van molt lligats als anys a l’equip. En aquest primer curs va deixar unes mitjanes de 12,2 punts, 5,1 rebots i 2,4 assistències en 29 minuts de joc, la qual cosa implicava ser el segon màxim anotador de l’equip, el tercer en rebots i el segon en assistències. I li va arribar el lògic reconeixement, sent el segon jugador de la història dels Utes en ser escollit pel Pac-12 All-Freshman Team.

El curs següent, va arribar encara més ben preparat per portar el seu joc a un altre nivell. «Tot va començar pel meu cos. La temporada passada no estava on volia estar, així que de cara a aquesta volia treure’m un bon grapat de quilos del damunt. I això és el que vaig fer, i m’ha ajudat a millorar i a desenvolupar un joc més propi d’un exterior», va dir Allen. «Hi ha molta feina que ningú veu i de la qual no parlo gaire. Molta gent diu que treballa fort, però sento que algunes de les coses que faig estan a un altre nivell. Especialment pel que fa a les hores, la nutrició i el compromís per buscar l’excel·lència. He recorregut un llarg camí, però encara em queda molt per recórrer», va afegir.

I aquest treball es va fer notar des de l’inici, sent el segon jugador de la història dels Utes (després de Kuzma) en aconseguir un doble-doble en el partit inaugural de la temporada. En un equip al qual s’havien incorporat Alfonso Plummer i Mikael Jantunen (nou fitxatge del Reial Madrid), Allen es va enfilar fins als 17,3 punts, 7,3 rebots i 3 assistències per partit, liderant l’equip en les dues primeres categories. Aquella temporada va ser escollit a l’All-Pac-12 Second Team, juntament amb Eugene Omoruyi, mentre que en el primer hi havia jugadors de la talla d’Evan Mobley, Oscar Da Silva, Chris Duarte o McKinley Wright IV.

Allen va estar valorant la possibilitat d’apuntar-se al Draft de l’NBA aquell estiu de l’any 2020, però finalment va optar per continuar un any més amb els Utes. En l’àmbit individual va rendir a un nivell similar a l’anterior, amb 17,2 punts, 6,4 rebots i 3,9 assistències, però els resultats de l’equip no van ser bons, caient eliminats a la primera ronda del torneig final de la PAC-12 contra els USC Trojans, en un espectacular duel entre Allen (20 punts i 13 rebots) i Evan Mobley (26-9). Aquella derrota va venir acompanyada de l’acomiadament de Larry Krystkowiak, entrenador de l’equip durant les 10 temporades anteriors.

Canvi pensant en el futur

L’adeu de Krystkowiak, amb qui Allen tenia molt bona relació, va ser un dels motius que el van empènyer a canviar d’universitat i incorporar-se als Texas Longhorns, de la mateixa conferència. En la decisió també va ser important la figura de Chris Beard, que s’estrenava com a tècnic de l’equip i que quan va reclutar a Allen explicava que el jugador «ha superat moltes adversitats per ser avui aquí a aquest nivell»; com també la idea de competir per guanyar un títol nacional i acabar-se de formar pel pas al bàsquet professional. I era una bona universitat per aquest últim punt, ja que d’allà han sortit superestrelles com Kevin Durant i jugadors amb bones carreres a l’NBA com TJ Ford, Myles Turner, PJ Tucker, Tristan Thompson, Cory Joseph, Avery Bradley, Jarrett Allen o LaMarcus Aldridge.

«És un noi humil, però és un dels millors jugadors del bàsquet universitari», explicava Beard el dia de la presentació d’Allen, i afegia que «pot fer moltes coses diferents i pot impactar en el joc de moltes maneres diverses. És tot allò en què es basa i es basarà el nostre programa. Té un caràcter dur i una generositat notable». Des del primer moment Allen va respondre i es va convertir en el referent de l’equip juntament amb Marcus Carr, un exterior que acaba de fitxar per la Virtus per jugar l’Eurolliga. Allen va ser el líder de l’equip en punts (12,1) i rebots (6,4), sent també segon en assistències (2,1).

En aquella presentació, Allen tenia un record per la seva mare: «Ella té a veure amb absolutament tot, el motiu pel qual soc aquí, el que faig i com ho faig. És el cor del meu cor. Jo soc ella. Ella viu a través meu. Així que això és una mica el que intento transmetre i encomanar a aquest equip». I aquestes forces que li donava, les va necessitar en el seu darrer curs universitari. L’equip acumulava moltes victòries i era un dels candidats a arribar lluny en el torneig final de la NCAA, però al gener es van destapar uns càrrecs de violència domèstica de Beard, que va ser acomiadat instantàniament. El seu lloc el va ocupar el segon entrenador, Rodney Terry, que va saber aïllar als jugadors de tota la polèmica i va mantenir el bon rendiment col·lectiu. Els Longhorns van arribar fins a l’Elite Eight per primer cop en 15 anys, però van acabar cedint contra els Miami Hurricanes.

En l’àmbit individual, Allen va perdre protagonisme pel creixement de Carr i l’arribada de jugadors amb molt pes ofensiu com Sir’Jabari Rice o Tyrese Hunter, però va acabar amb 10,5 punts (tercer millor), 5,6 rebots (líder de l’equip) i 3,5 assistències (segon). Així acabava la seva etapa universitària, i tocava fer el següent pas cap al bàsquet professional.

Somni complert

Allen es va declarar elegible pel Draft de l’NBA de l’any 2023, el de Victor Wembanyama com a número 1, però cap franquícia el va seleccionar. Tot i el seu excel·lent rendiment a la NCAA, el seu perfil generava dubtes sobre com podia adaptar-se a la competició. Li faltava físic per jugar de 4 i amenaça exterior per fer de 3. Tot i no ser seleccionat, els Memphis Grizzlies li van signar un contracte Exhibit 10, que s’utilitza principalment perquè l’equip pugui aconseguir els drets del jugador per a la seva franquícia de la G League.

Així, Allen va passar la major part de la temporada amb els Memphis Hustle, amb els quals va jugar 44 partits a la G-League, aportant 9,7 punts, 4,8 rebots i 2,6 assistències. I a principis d’abril li va arribar l’oportunitat somiada: els Grizzlies l’incorporaven al primer equip mitjançant una exempció per motius de força major (hardship exception), a causa de l’acumulació de lesions a la plantilla al tram final de la temporada regular. Allen va poder disputar 5 partits a l’NBA, amb una mitjana de 24,8 minuts i uns discrets 2,6 punts i 3,4 rebots. L’experiència va ser enriquidora, i també li va servir per veure que, per ara, el seu lloc no estava a la millor lliga del món.

El salt a Europa

A diferència d’altres jugadors, que passen anys a la G-League buscant una oportunitat per fer-se un lloc a l’NBA (que mai arriba) abans de fer el salt a Europa, Allen només va esperar un any. La primera parada va a ser a Bèlgica, concretament al Filou Oostende. Es tracta del gran dominador del bàsquet belga dels últims 15 anys, i que des de la temporada 2021/22 competeix a la BNXT League, una fusió de les lligues belga i holandesa. I si el seu perfil generava dubtes per l’NBA, immediatament va demostrar que era ideal pel joc del Vell Continent.

Allen no va necessitar cap període d’adaptació i es va mostrar com un jugador dominant des del primer dia. Va ser, juntament amb Chase Audige (fitxat pel Burgos aquest estiu), el gran referent de l’equip. Va ser escollit MVP de la temporada regular de la BNXT després d’acabar amb 20,2 punts i 4,2 rebots per partit, i va conduir a l’Oostende al títol de lliga, sent escollit MVP de les finals gràcies als seus 21 punts i 4,5 rebots durant els play-offs.

Amb els belgues també va disputar la Basketball Champions League, on van acabar eliminats al Play-In davant el Nanterre, a qui van forçar un tercer partit en el qual Allen va anotar 17 punts i va capturar 7 rebots. En 9 partits a la BCL, va tenir una mitjana de 16 punts i 3,8 rebots per partit, demostrant que podia traslladar el seu joc a una competició de nivell superior a la belga.

Impacte en una gran lliga i situació surrealista

El seu impactant debut a Europa va despertar l’interès de molts equips, però finalment Allen es va decantar per l’oferta del Trapani Shark que competia a la Lega, una lliga de primer nivell. El club és l’hereu de l’històric Pallacanestro Trapani de Sicília, que el curs anterior havia retornat a la primera divisió després de 32 anys d’absència. Amb una important inversió econòmica, el club es va posar en mans de l’històric entrenador Jasmin Repesa, aconseguint la classificació per la Copa i els Play-offs en el seu primer any. L’estiu següent arribava Allen, que acabaria formant part d’una de les històries més tristes del bàsquet europeu dels últims anys. Abans, es va enfrontar al BAXI Manresa en un partit de pretemporada a Sant Andreu de Llavaneres, en el qual els italians van ser molt superiors (75-93) i Allen va anotar 17 punts.

Allen aterrava a un projecte ambiciós, que volia ser una alternativa a les dues potències locals (Milano i Virtus) i arribar lluny a la BCL. No havia de ser fàcil, perquè el club començava la Lega amb 4 punts menys com a càstig per irregularitats administratives durant el curs anterior. El nord-americà va rendir a la pista des del primer moment, erigint-se en el gran referent de l’equip amb 16,9 punts, 4,6 rebots i 3 assistències per partit a la Lega; i 15,3 punts i 3,5 rebots a la BCL.

Però l’alegria dins la pista es transformava en tristesa a fora: els jugadors no cobraven des de feia setmanes. La situació es va tornar insostenible i va acabar amb un fet insòlit i surrealista. El 6 de gener de 2026, el Trapani es presentava al Sports Hall de Samokov per enfrontar-se a l’Hapoel Holon en el primer partit del Play-In de la BCL, i ho feia amb només 5 jugadors, dos d’ells júniors que debutaven com a professionals. El partit no va arribar al segon quart: tres jugadors havien sigut expulsats per faltes i la normativa no permet jugar amb només dos jugadors. El resultat en aquell moment era de 38 a 5. Allen no estava entre aquests cinc. Una setmana després la situació es repetia a la Lega, amb només sis jugadors per enfrontar-se al Dolomiti Energia Trentino i tres sent expulsats al primer quart, quan se suspenia el partit. La Lega va expulsar el Trapani de la competició i el va sancionar amb 600.000 €.

Un mes abans, Allen havia fitxat pel PAOK Salònica. Com la majoria dels jugadors, es va poder desvincular dels italians sense cost, a causa dels incompliments contractuals per part del club. L’ala-pivot va arribar al club grec juntament amb Breein Tyree, en una mostra de l’ambició de l’entitat per guanyar la FIBA Europe Cup i intentar posar en problemes al Panathinaikos i l’Olympiakos a la lliga grega. Era una plantilla que ja tenia jugadors com Tomas Dimsa, Ben Moore, Patrick Beverley o Nikos Chougkaz, entre d’altres. Allen es va adaptar a un nou rol més secundari, sabent aportar intensitat i energia, més allunyat de les tasques d’anotació respecte als dos primers equips que va tenir a Europa. Va disputar 13 partits de la lliga grega amb 9,2 punts i 3,4 rebots, i el PAOK va quedar eliminat pel Panathinaikos als Play-offs.

A la Europe Cup, els grecs van eliminar a l’UCAM Múrcia en unes semifinals èpiques, guanyant a casa per sis punts de diferència i defensant aquest marge a terres murcianes, on van perdre per quatre punts. En aquest segon partit, i després de tenir poc protagonisme en el primer, Allen va ser important amb 7 punts i 6 rebots en 24 minuts. Va ser un partidàs amb un duel espectacular entre els bases DeJulius (41 punts) i Tyree (29). A la final els esperava el Bilbao Basket, en la que era la reedició de l’anterior. I, un cop més, el trofeu va acabar en mans de Jaume Ponsarnau. En aquesta ocasió, els grecs es van imposar en el primer partit a casa per un ajustat 79-73, liderats pel tàndem Tyree-Beverley (45 punts entre els dos) i amb Allen aportant 5 punts i 2 rebots en 15 minuts. En el duel decisiu a Miribilla, el PAOK va començar guanyant però va col·lapsar al tercer quart (27-16) i va ser incapaç de defensar els sis punts d’avantatge: 89-74. Allen va sumar 9 punts en 25 punts.

Ara arriba a Manresa, on s’estrenarà a l’Eurocup i a l’ACB, en un nou salt competitiu. Fins ara, Allen ha demostrat estar capacitat per a superar qualsevol repte i adversitat.

Si vols ajudar a fer sostenible aquest projecte, fes-te mecenes aquí.