Frankie Ferrari i el que hauria pogut ser
Fa uns dies, Frankie Ferrari va anunciar la seva retirada del bàsquet professional per motius de salut amb tan sols 25 anys. Els mateixos que tenen jugadors com Yankuba Sima o Chima Moneke. El comunicat que va emetre el Brose Bamberg, últim club del base italoamericà, no aclareix si rere la decisió sobtada hi ha una incapacitat física provocada per reiterades lesions o quelcom més greu.
Sigui com sigui, és el punt final d’un talent precoç, explosiu, d’una relació tant intensa com curta (20 partits) entre el Bàsquet Manresa i un jugador encaminat a marcar diferències des de la posició d’1 al costat de Dani Pérez.
En el seu debut professional, un dels millors que s’han vist mai al Nou Congost, Ferrari va liderar els manresans en la victòria davant l’Unicaja amb una línia estadística sense precedents al club: 25 punts, 10 assistències, 7 triples i 5 rebots. Era l’anotació més alta d’un recentment estrenat en més de 30 anys, només superada per Kenny Simpson (30), George Gervin (31) i Clyde Mayes (33). Era el segon més jove (23 anys) en endollar 7 triples en un partit amb el Bàsquet Manresa, sols rere Marius Grigonis (20 anys).
Era, en definitiva, una demostració del seu potencial i la seva gran creu: les lesions. Doncs l’endemà d’aquella actuació memorable, el club anunciava que el base hauria de passar per quiròfan a causa d’una fractura a la mà esquerra.
Tanmateix, després de 5 jornades i 2 partits de readaptació, tornava a destacar amb 28 punts, 7 assistències i un triple que sentenciava el thriller de 2 pròrrogues contra el Bilbao. No duraria ni un mes, ara per culpa d’un trencament al peu esquerre que el mantindria apartat de les pistes durant quasi un any.
Ja recuperat, a la temporada 2020-2021 va fitxar pel Gran Canària en un projecte ambiciós on la il·lusió va durar ben poc, com el mateix Ferrari: 11 derrotes als 13 primers partits. Just després d’allò, bitllet cap a Màlaga on tampoc tindria massa oportunitats.
Passada la Copa del Rei, es tornava a posar sota les ordres de l’entrenador amb el qual havia brillat, Pedro Martínez, i es repetia l’esquema: 26 punts a Santiago, doble-doble contra el Saragossa, un 42,3% en triples… i lesió el peu, ara ja definitiva.
D’aquesta manera, després de 52 partits, acaba la prometedora trajectòria professional del californià. D’un base de 1,85 m forjat a ferro a l’Institut de Burlingame, on entrenava amb companys fins a 4 anys més grans que ell durant el dia i feia sessions de tir amb el seu pare de matinada.
Això sí, Frankie Ferrari penja les botes havent aconseguit una fita no gens fàcil: deixar empremta a Manresa en les 7 hores i mitja en què ha vestit els colors de l’equip, menys d’una jornada laboral. Ha tingut temps per firmar un debut d’ensomni; la tercera mitjana d’assistències més alta de la història manresana (5,8), rere les de Dani Pérez (6,4) i Alex Renfroe (6); o tres partits de 25 o més punts amb 25 o menys anys (l’últim en fer-ho va ser Rafa Martínez).
La resta ens ho hem perdut perquè senzillament les seves circumstàncies no han estat a l’altura del seu talent i la seva mentalitat.
Gerard Castañé
@Gerard_Castane