Dietari del BAXI Manresa (VI)

31/10/2022. La Grada d’Animació està mirant d’organitzar un autobús per anar a fer costat a l’equip a Fuenlabrada. Mira que soc dels que pensa que sempre és millor fer cas al cor que al cap, però això em sembla un exercici de fidelitat i amor a uns colors superior a la comprensió humana. Admiració profunda per aquesta gent. Ara mateix fer 600 km per anar a veure l’equip, després del seu últim partit contra el Breogán, em recorda una mica a allò dels kamikazes japonesos, que tot i saber que anaven a morir, tiraven endavant. Que a sobre és Fuenlabrada! No li desitjo ni al pitjor dels meus enemics haver de passar un dia allà.

I em provoca una petita dicotomia. Per una banda, crec que el club hauria de pagar el desplaçament i l’entrada a qualsevol benaventurat que estigui disposat a anar-hi; però per l’altra, veient com està l’economia i la imperiosa necessitat de fitxar, penso que és millor estalviar tot el possible i destinar fins a l’últim euro a reforçar la plantilla.

01/11/2022. El diari l’Esportiu dóna per feta la sortida de Lee. Crec que s’ha sigut molt dur amb ell i ha pagat alguns plats trencats que no li pertocaven. Sí, té una nul·la comprensió del joc i això amb el sistema de joc de Pedro Martínez és inviable. Sí, va igual de perdut en atac que en defensa. I sí, pel que es va veure contra el Breogán, la seva actitud tampoc és l’ideal. Però amb tot, no em sembla el problema més greu de l’equip. En la planificació de la temporada, en el joc interior hi havia com a mínim dos jugadors que havien de tenir més importància que en Marcus: un que ja no hi és (Hamilton) i un altre que és com si no hi fos (Tyson). I un tercer que, pel cap baix, havia de tenir un paper igual de rellevant que el seu. Parlem d’un Tunde que només hem pogut veure en un dels nou partits disputats.

Amb Lee passa una mica allò que les estadístiques poden ser enganyoses: 7,3 punts i 5 rebots en 19 minuts de joc. Per posar els números en context, Sima va acabar el curs passat amb 7,4 punts i 4 rebots en 18 minuts. Com deia, les estadístiques no ho són tot, però és clau entendre que aquest any no hi ha un Bako per davant. Resumint: bon vent i barca nova, però em sembla més urgent fitxar el substitut de Hamilton i saber si Tunde podrà jugar o s’ha de fitxar algú, que despendre’ns de Lee.

02/11/2022. Trobo a faltar una aparició pública del president. Hauria d’haver sigut immediata després de la tragèdia de l’última jornada, però entenc que a vegades és millor no dir res en calent. El tema és que ara ja comença a fer massa fred. Serracanta és el principal representant institucional del club, i com a tal en moments així és quan ha de donar la cara. No demano res de l’altre món: compareixença pública (o si vol, en els temps que estem, em serveix publicar un vídeo a alguna xarxa social) per demanar perdó a l’afició, dir que es prendran mesures i que es treballa intensament per revertir la situació i evitar tornar a viure un episodi similar. Que entenc que tot això ja s’està fent de portes en dins, però després que l’afició respongués tant dissabte (camp ple i aguantant la humiliació) com des de l’inici del curs (rècord de socis), el mínim és sortir a enviar un missatge de tranquil·litat. Allò de l’equilibri entre donar i rebre. Fa poc temps que ocupa el càrrec i de tot se n’aprèn, i confiem que així sigui.

03/11/2022. No m’agradaria estar a la pell del Xevi Pujol. Tots sabem com és el món de l’esport, on pots passar de ser considerat un Déu a veure com la gent demana el teu cap en menys temps del que triga Navarro a fumar-se una cigarreta. Un canvi tan brusc et pot destrossar la salut mental si no tens el cap ben moblat. Per sort, Pujol és una persona intel·ligent i, de la mateixa manera que l’any passat mantenia els peus a terra tot i l’exèrcit d’aduladors que petonejaven el terra per on trepitjava, ara sabrà veure les coses amb perspectiva. Coneix l’ofici i l’univers del bàsquet com pocs, i això ajuda a mantenir-se sa i continuar treballant com sempre.

Em consta (i tampoc en tenia cap dubte) que està treballant més que mai -i això és una bestiesa en una persona com ell- per trobar una solució al trencaclosques en el qual s’ha convertit la confecció de la plantilla. L’equip feia bona pinta durant la pretemporada, però en un cruel efecte domino tot s’ha anat ensorrant: marxa Hamilton, Tunde no pot jugar, Tyson no està bé físicament, Valtonen amb problemes personals… una cascada de males notícies que sembla no tenir aturador. Tot el que l’any passat sortia de cara (recordem la lesió de Pusica que fa que acabi arribant Francisco), ara surt creu.

El que em deixa tranquil, és que si algú pot revertir aquesta situació, és ell.

04/11/2022. John Benjamin Toshack es va fer famós principalment per aquesta frase que va deixar quan entrenava al Madrid: «Els dilluns penso a canviar a 10 jugadors, els dimarts a 8, els dijous a 4, els divendres a 2, i el dissabte ja penso que han de jugar els mateixos cabrons de sempre». Imagino que Pedro deu estar vivint una situació similar, més per obligació que per voluntat.

05/11/2022. El partit d’avui a Fuenlabrada pinta tan malament que crec que només el podem guanyar.

06/11/2022. Doncs un cop més, em vaig equivocar. Entenc que hi hagi algú a qui li pugui sorprendre, però per sort o per desgràcia porto tota una vida convivint amb mi mateix, i això m’ha permès acostumar-me a l’error propi. Ara bé, per errades les del nostre equip ahir a Fuenlabrada.

S’ha parlat tant de lo malament que estem i de les coses que hem de millorar, que em fa moltíssima mandra donar-hi més voltes. Tots som conscients del que hi ha i d’on anem si no canviem. Per tancar ràpid el tema, el que més em preocupa de tot plegat és la fragilitat mental de la gran majoria dels jugadors. Ho vam veure, de forma cruelment explícita, contra el Breogán; i a Fuenlabrada (gràcies a Déu de forma més suau i digerible) quelcom molt similar: l’equip decau quan no li surten les coses i el rival prem l’accelerador. Una diferència de 7-8 punts, res de l’altre món, es converteix en un cim inabastable. Ens descomponem i entreguem les armes: amb els gallecs vam encaixar un parcial de 22-41; amb els madrilenys un 31-13.

Tanmateix, em quedo amb dos aspectes positius. Per una banda, la classificació: després d’un inici horrible, amb tints tràgics en forma d’errors de planificació, lesions inesperades, fuges i una sobredosi de mala sort, estem totalment vius: empatats amb dos equips i amb dos més a una sola victòria. Que estem en la lluita, vaja. I amb 27 jornades per davant, som a temps inclús de lluitar per entrar als playoffs. I ara tenim un parell de setmanes per canviar peces, recuperar jugadors i fer una neteja mental que ens permeti competir a la tornada. I per l’altra banda, aquestes primeres set jornades són un magnífic resum històric del qual és el Bàsquet Manresa, una classe magistral per tots aquells nouvinguts que es van aficionar al nostre club en aquests darrers anys de bonança, pràcticament anòmals. És evident que ens agrada passejar per catifes vermelles i degustar delícies gastronòmiques, però els manresans (i especialment els habituals al Nou Congost) sabem gaudir de l’escassetat, d’allò de la sang, la suor i les llàgrimes. Som llicenciats cum laude en patiment. Podem fer balls de saló sobre el fang. I ens agrada. Les coses fàcils, pels rics. Els més vells degustem aquesta sensació que ens transporta nostàlgicament als inicis de la nostra relació amb el club, i als neòfits aprenen l’essència d’allò que, sense saber per què, estimen amb bogeria.

Acabem la setmana parlant de Marc Garcia. Mira que m’havia promès no fer-ho (sota recomanació mèdica), però és que és un tema que s’està convertint en històric. Fa més de 20 anys que miro bàsquet de forma habitual (excessiva si li pregunten a les meves exparelles), i no havia vist mai res igual. Se l’acusa d’irregular, però és tot el contrari, extremadament regular: juga bé contra el Bàsquet Manresa i malament -amb alguna excepció puntual- contra la resta d’equips. Ahir llegia en un tuit que les cinc millors marques anotadores de la seva carrera són contra nosaltres. Aquest curs semblava que no ho podria repetir: portava un total de 12 punts en tres partits. Ens en va clavar 20. I amb tot, això no deixen de ser números. El pitjor és que veus que està extramotivat, que celebra cada punt contra nosaltres com si fos el tir guanyador de la final de l’NBA. Que gaudeix fent-nos mal. Un dels nostres, deien. No entenc d’on neix la seva ràbia envers el Bàsquet Manresa, però sí que crec que la que senten els aficionats manresans cap a ell és de la mateixa proporció. A mi, personalment, em dol veure un talent de tal magnitud desaprofitat d’aquesta manera. És com tenir un Ferrari al garatge i només poder-lo conduir dos cops l’any. Una frustració com la que deu tenir ell per no poder jugar cada setmana contra nosaltres.