Dietari del BAXI Manresa (II)

03/10/2022. Ahir vam veure com a València li retiraven la samarreta a Rafa Martínez, que romandrà per sempre més al sostre de La Fonteta. Lluny d’emocionar-me, les imatges em van doldre. No puc entendre com se’ns han pogut avançar d’aquesta manera. En Rafa serà sempre una llegenda a València, i numèricament la seva estada allà és més destacada que la de Manresa, però és un jugador de la casa i al Nou Congost és el primer lloc on se li hauria d’haver penjat la samarreta. Entenc que no es fes en el darrer partit del curs passat per falta de temps (tot i que hauria sigut l’ideal, el més emotiu i simbòlic, i amb un escenari immillorable: el pavelló ple per acomiadar una temporada històrica i una llegenda com ell), però del partit contra el Tenerife no hauria d’haver passat. No sé quins són els criteris per decidir si se li retira la samarreta o no a un jugador -ni m’interessen-, però cada partit que passi al Nou Congost sense el seu nom al sostre, serà una derrota.

04/10/2022. Avui comença la BCL i jo encara tinc ressaca de la Final Four de Bilbao. Hi ha moments de la vida que són per sempre. Per sort, són pocs. Els teòrics experts ens tornen a infravalorar, quelcom beneficiós si l’equip s’ho torna a agafar com un repte. O millor encara, com una ofensa. Veig també que cometen l’error de donar com a favorits als Col·leccionistes de Noms, aquells clubs que es pensen que això és un joc de la PlayStation o un àlbum de cromos, i es dediquen a acumular noms atractius deixant de banda la idea de crear un equip. Els turcs són molt bons en això, dels millors d’Europa. L’any passat en vam deixar dos o tres a la cuneta. Ens va bé que els hi inflin -encara més- l’ego i els hi afegeixin pressió. A favor seu, dir que viure dins d’un d’aquells vestidors ha de ser una experiència immersiva trepidant.

05/10/2022. Quina mala nit que he passat. Horrible. Imatges del partit d’ahir penetraven els meus somnis pertorbant el meu descans. Va ser dur. Aguantar tot els 40 minuts de joc davant de la televisió va ser un exercici de supervivència. Feia temps que no veia al BAXI Manresa jugar tan malament. Ara bé, per sobre de les meves hores de son i de les sensacions dels aficionats, hi ha l’aspecte més important: es va tornar a guanyar. L’equip continua lluny de trobar-se, quelcom lògic si tenim en compte que ha disputat sis partits en tres dies, sense temps per entrenar. I amb tot, sumen dues victòries i una sola derrota en aquest inici de temporada. La mentalitat guanyadora del curs passat continua vigent en l’equip, i això s’ha vist tant a Granada com a Limoges en els moments decisius. Es guanya per inèrcia i qualitat, quelcom inimaginable a Manresa pels que tenim una edat.

Si deixem de banda el resultat, es fa difícil extreure coses positives del rendiment de l’equip a França. Jugadors fora de forma, d’altres desubicats i alguns irreconeixibles. Res que no es pugui solucionar amb el pas dels dies (i dels entrenaments). Per sort, el nivell del grup de la BCL és baixíssim -a priori el Limoges és el més dur i ja vam veure el què-, i això ens permetrà anar sumant victòries mentre l’equip es va formant. I tot és més fàcil si vas guanyant.

06/10/2022. Amb tanta notícia, m’havia passat per alt comentar la magnífica retransmissió de Victor Lavagnini l’altre dia. He vist exdrogoaddictes en estat depressiu transmetre més energia i vivacitat que la seva. Em van agafar unes ganes boges de tenir fills només per poder utilitzar aquesta retransmissió per ajudar-los a dormir en les seves nits d’insomni. Quina desgana més meravellosa. Hi va haver un punt en el qual vaig arribar a trobar a faltar a Robirosa*. De la qualitat d’imatge d’Esport3 en parlarem un altre dia, que les experiències traumàtiques s’han de repartir en el temps.

Anem a l’important. El club ha emès un comunicat sobre l’estat de salut de Jou i Olumuyiwa. Em dol la del primer, em preocupa la del segon. Poques persones millors que el Guillem dins del món de l’esport professional. Humil, treballador i encantador. Les injustícies m’emprenyen (no totes, ara no ens tirarem el rotllo), i quan afecten gent com ell encara més. No surt d’una que entra en una altra. Sé que se’n sortirà, i espero que estigui rebent l’ajuda psicològica necessària per afrontar una situació tan malparida. De Tunde em preocupa la lesió, que és d’aquelles que no es curen mai del tot ni pots saber quant de temps estarà bé i quant malament. I és una peça clau en l’estructura de la plantilla. El pilar que ha d’aguantar tot l’entramat defensiu.

*És broma.

07/10/2022. «Estem més preocupats per nosaltres que per ells». M’encanta aquesta frase que ha deixat anar Pedro Martínez a la roda de premsa prèvia al partit contra el Betis. És probable que el significat, el que ha volgut dir amb ella, sigui diferent de com jo l’entenc. Però no hem de deixar mai que res espatlli les nostres idees. En la meva ment, és la filosofia d’un equip gran. Al cap i a la fi, som superiors al Betis. Per tant, no ens hem de preocupar d’ells, sinó de nosaltres, que som els que podem perdre el partit. Si estem bé, si mostrem una versió mínimament acceptable i millorem un xic respecte a l’últim partit, guanyarem. I no tinc cap dubte que ho farem.

08/10/2022. Ens ha deixat Toni Creus, un home de bàsquet i de Manresa. I això sempre és una mala notícia. Per sort no tot és dolent avui, i és que ahir la secció de bàsquet del Futbol Club Barcelona va tornar a perdre, ara en la seva estrena a l’Eurolliga. No em vull il·lusionar massa, que això és molt llarg, però ara mateix no veig cap equip que transmeti pitjors sensacions. Per molts anys més, Saras.

09/10/2022. L’ambició és de les coses més difícils d’equilibrar. No es pot viure sense, ni tampoc tenir-ne en excés. I guanyar a Sevilla hauria entrat dins la segona categoria. No es pot pretendre guanyar tres partits seguits a domicili jugant així. Per sort, n’havíem tret dos abans del partit d’ahir. L’equip continua transmetent males sensacions en molts moments, i regalant-nos pocs instants d’alegria i bon joc. Fins ara, aquests breus minuts d’inspiració havien sigut suficients per guanyar partits, i de fet ahir vam estar a punt de repetir la gesta. Però el Betis té un Evans que va recordar al del tram final de la temporada passada. No és cosa nostra, però crec que els de Casimiro tornaran a patir per evitar el descens.

Hi ha diversos aspectes negatius que s’estan repetint en aquest inici de curs, i que esperem que no es quedin instaurats per sempre. A mi em preocupen especialment l’encert des del tir lliure (estem en un paupèrrim i inadmissible 58,8% a l’ACB), les pilotes perdudes (ahir 17, per una mitjana de 15,3) i la defensa (86,6 punts rebuts per partit). El primer es soluciona entrenant i controlant el factor mental, que és quelcom fàcil de dir però difícil de fer. La ment té més mal curar que el cos. Els altres dos van lligats als automatismes que s’han d’anar creant, tant en atac com en defensa. El curs passat no érem una defensa exemplar, però teníem l’avantatge de comptar amb una capacitat ofensiva pràcticament infinita, que permetia tapar les carències defensives (al cap i a la fi, això va de ficar més punts que el rival). Aquest any, de moment, no tenim aquesta pólvora.

Tenim la sort de tenir Harding, que ho té tot per acabar com el màxim anotador de l’ACB i que no necessita massa res per anar sumant. Bortolani està despertant i és una altra arma ofensiva de primer nivell, un jugador que pot trencar un partit amb un moment d’inspiració. I la intensitat de Tyson, una altra màquina de produir, en aquest cas limitada pel seu estat físic. I això és pràcticament tot en atac. I aquests tres pilars els mantindrem, el tema és anar afegint més alternatives. I en aquest sentit, em preocupa especialment el joc del pick&roll: era una de les nostres principals armes en atac durant els últims anys, ja fos finalitzant de forma directa o generant espais pels altres. Però en aquest inici de curs no està funcionant: no sé si és perquè les defenses estan ajustant millor o perquè la connexió entre generadors i bloquejadors no està funcionant (segurament és una barreja d’ambdós punts), però necessitem tornar a perfeccionar aquest art o buscar alternatives.

Continuo sense estar preocupat. Això acaba de començar i ja sabíem que una maquinària tan perfecta com les que sempre acaba desenvolupant Pedro Martínez necessita temps per lubricar-se. No és fàcil jugar al BAXI Manresa. Per això pocs equips poden igualar el joc de la nostra millor versió. Però si, durant aquest procés de cohesió i creació d’automatismes ens anem movent al voltant del 50% de victòries, quan estiguem preparats per volar ningú ens podrà aturar. Ens veig a la Copa.