Anti guia ACB 2021/22

La temporada més il·lusionant dels últims anys pel BAXI Manresa està a punt de començar, i ho farà amb un calendari trepidant, amb molts partits en pocs dies. És evident – i gairebé ofensiu recordar-ho- que la majoria de lectors de La Barra del Nou Congost animaran sempre al BAXI Manresa, però què han de fer quan estiguin mirant un partit entre altres equips? A qui han d’animar? Qui s’ha de desitjar que perdi sempre?

Per tal de donar resposta a aquesta necessitat (?), hem preparat una guia per a orientar-vos en aquestes situacions. Per fer-ho fàcil, hem dividit la resta d’equips de l’ACB en tres subgrups: els execrables, els equidistants i els fraterns.

Execrables

Aquells equips que sempre hem de desitjar que perdin, fins i tot quan s’enfronten entre ells. L’ordre en què es presenten no és casual.

JOVENTUT: Què dir que no sapiguem tots. L’etern rival. Aquí ja us vam donar motius per odiar-los que es mantenen vigents, i aquest estiu s’han volgut superar fitxant Guillem Vives, qui no sabem massa per què no ens acaba de caure bé; i Derek Willis, un home que ens va trair l’estiu passat i a qui la vida l’ha castigat enviant-lo a viure a Badalona.

FUTBOL CLUB BARCELONA: «És que jo sóc seguidor del Barça de futbol i clar…«. No, mira, t’explico: aquest argument va deixar de ser vàlid el dia que Guardiola va abandonar el club i una colla de negligents es van dedicar a destruir-ho tot. Per no tenir, no tenen ni a Messi. La seva secció no ens ha ajudat mai i es dedica a cremar diners any rere any sense cap mena de sentit, tenen un pavelló amb menys ambient que un míting de Pere Aragonès, s’han deixat aixecar la camisa per Mirotic i, com s’ha demostrat, no són el millor equip de Catalunya. Ni la presència de Pierre Oriola, manresà adoptiu, pot minimitzar l’antipatia que s’ha de sentir per aquesta secció.

REAL MADRID CLUB DE FUTBOL: Un cas pràcticament idèntic al dels blaugranes, uns intrusos en la lliga de bàsquet que representen tot el que va malament en aquesta societat. Però tenen certs elements que fan que l’odi que sentim cap a la seva secció sigui lleugerament més suau: van fer possible el famós miracle de Madrid com a col·laboracionistes directes i tenen a les seves files a Sergi Llull, una llegenda forjada a Manresa i a qui ens l’han cuidat molt bé tots aquests anys. Fins i tot Laso és un home que cau simpàtic, i almenys durant l’última dècada han regalat un bàsquet espectacular i de qualitat als aficionats neutrals. Tot això els ajuda a compensar la presència de Rudy Fernández, ara ja sí el jugador més odiable en solitari després de la retirada de Felipe Reyes.

UCAM MÚRCIA: Tenen una de les aficions més maleducades, irrespectuoses i impresentables de tota la lliga. I tota aquesta gent, votants de VOX la majoria, tenen la seva extensió a la pista en la figura de Sadiel Rojas, qui en un país decent ja hauria estat jutjat per crims contra l’esport. La cirereta d’aquest pastís ranci amb tocs catòlics és Sito Alonso, l’entrenador més sobrevalorat -i amb millor agent- de l’ACB.

GRAN CANÀRIA: Qualsevol manresà de bé els hi va ficar la creu el dia que van fer fora Pedro Martínez després de firmar la millor temporada de la història del club. Tenen una forma de funcionar que recorda molt a la del carrer Génova 13 de Madrid.

COOSUR REAL BETIS: Era un club que sempre ens havia caigut simpàtic, però no podem fer excepcions i des del moment en què els va comprar un club de futbol van passar a formar part d’aquesta llista.

UNICAJA: Com tants i tants pisos buits, són propietat d’un banc, el braç executor de la pitjor cara del capitalisme. A les grades hi tenen sempre una espècie d’orquestra, sent pioners en aquest atemptat humanitari que és entrar instruments musicals en un recinte esportiu.

Equidistants

Són aquells equips que ens generen certa indiferència, ja que no estan ni a un extrem ni a l’altre, el que els fa avorrits. L’ordre de la llista és totalment aleatori.

BILBAO BASKET: Es pot ser equidistant amb Álex Mumbrú? Rotundament no. Se li ha de reconèixer el mèrit de mantenir la capacitat de generar odi des de la posició d’entrenador, quelcom que no està a l’abast de tothom. Però per altra banda té com a ajudant a Javi Rodríguez, un dels millors bases que ha passat pel Nou Congost, i en general el club i la ciutat ens transmeten sensacions positives (tot i l’estafa cada cop més accentuada dels pintxos).

MORABANC ANDORRA: A l’hora de despertar-nos sentiments, són com el país: insignificants. Fa moltíssima mandra tota aquesta història de Som un País i altres martingales populistes, i la presència de Nacho Llovet no fa sinó accentuar certa repulsió. Però tenen al millor Community Manager de la lliga i estan dirigits per Ibon Navarro i Paco Vázquez, dues persones que sempre estimarem. Així doncs, els hi apliquem el neutralisme que solen utilitzar per tot.

FUENLABRADA: De les decisions més difícils de prendre. No sé massa per què tenen la capacitat de generar antipatia de forma natural, però en el fons són un club similar al nostre, amb la mala fortuna d’estar ubicats a Fuenlabrada. Els últims anys han donat feina i una llar al manresà Marc Garcia, el que no sabem si és positiu o negatiu.

LENOVO TENERIFE: Van tenir una època en la qual es dedicaven a saquejar-nos com si fossin colonitzadors, però fa goig veure’ls competir contra els grans amb menys recursos. Fran Guerra, per si sol, seria motiu per ficar-los en la llista d’execrables, però la balança es compensa pel fet d’haver-nos regalat a Gus Carrasco.

CASADEMONT SARAGOSSA: Un club que ens deixa força indiferents, tot i comptar amb una afició de les que et fa sentir incòmode quan vas de visitant. Aquest any els dirigirà Jaume Ponsarnau, una de les millors persones del món del bàsquet i que porta el Bàsquet Manresa al cor; i a la pista tenen a San Miguel, un altre jugador estimat per la parròquia manresana.

HEREDA SAN PABLO BURGOS: Ens provoquen sentiments contradictoris. Ens van robar al Joan, però a la vegada l’han fet molt feliç i li han permès fer un salt més cap endavant. Si hi continues, estarien en el grup d’equips que animem; i és que tenen una de les millors aficions, l’any passat ens van fer el favor d’acollir a Sakho i gaudeixen de Renfroe.

Fraterns

Només quatre privilegiats formen part d’aquest selecte grup, el d’equips que animem i els hi desitgem el millor sempre que no juguin contra el BAXI Manresa.

VALÈNCIA BASKET: Sembla impossible que en pugui sortir res de bo de la combinació entre la ciutat de València i el Mercadona, però aquest club un dels nostres preferits des de fa anys. Es tracta d’una de les poques institucions basquetbolístiques espanyoles que ha pogut fer front als futbolers en les últimes temporades, guanyant una lliga amb dues icones manresanes com Pedro Martínez i Pierre Oriola a l’equip. També ha sigut la casa de Jaume Ponsarnau els darrers anys, i el més determinant: el nostre Rafa Martínez és una llegenda del club valencià i un dels tres jugadors més importants de la seva història. I ara, per tancar el cercle, tenen l’honor de ser entrenats pel Molt Honorable Joan Peñarroya.

MONBUS OBRADOIRO: És el club més semblant al nostre de tota l’ACB. Per manera de fer, dimensió esportiva i econòmica, per tenir una de les aficions més entregades i per ser un pont cap a l’èxit per a molts jugadors. A la seva banqueta hi seu Moncho Fernández, un dels entrenadors a qui més admira Pedro Martínez, un exemple de fidelitat i el tècnic més infravalorat de la lliga. A les seves files hi trobem dos jugadors molt estimats al Nou Congost: l’etern Albert Oliver i Álvaro Muñoz. Com a ciutat, han aconseguit fer negoci del simple fet de caminar, quelcom que mereix els nostres respectes.

RÍO BREOGÁN: Han estat a punt de caure d’aquesta llista i entrar a formar part del grup dels equidistants, i és que aquest estiu han venut la seva ànima a una agència de representació, un fet que sempre ens produeix repulsió. Però parlem d’una afició que està agermanada amb la nostra des d’aquella ja llunyana temporada a la LEB Or, i d’una ciutat que, com Manresa, es pot veure en una sola tarda. La cirereta del pastís, la seva particular obra magna, és que han tingut el valor de reunir en una mateixa plantilla a Jordan Sakho i Marko Lukovic.

BASKONIA: El menys gran dels grans, un eufemisme per a dir que, a diferència dels altres transatlàntics de la lliga, no ens produeix animadversió. I el més important -i causant directe del punt anterior- és l’equip que vam tombar per aixecar el títol de campions de lliga. Sempre s’ha de respectar i admirar l’enemic que derrotes. Si amb això no us acabeu de convèncer, penseu que es planten a 2021 amb Dusko Ivanovic com a entrenador. I amb cua.