Seguirem el camí, Pedro

Les clatellades, com més les esperes, més mal fan. Pot semblar contradictori, i d’entrada és habitual creure que un cop inesperat és més difícil de digerir, però no és així. Perquè, en el primer cas, sempre mantens una petita esperança, totalment irracional, que et fa creure que el cop no acabarà arribant. Sabíem que Pedro Martínez acabaria abandonant el BAXI Manresa, ho teníem tots clar des del moment en què va arribar, ara fa cinc anys. Però a la vegada, manteníem una petita il·lusió que ens feia creure que, qui sap, potser no marxava mai.

Ha arribat l’hora i, veient la reacció de la massa social manresana, hi ha dos sentiments que sobresurten: resignació i agraïment. El primer apareix sempre davant d’un fet inevitable, que per molt que et dolgui saps que no pots fer res per evitar-lo. I, perquè en el fons, sabem que és el millor per a ell. El segon, mai serà suficient per tornar al Pedro tot el que ens ha donat.

Si per una cosa ha destacat l’entrenador durant aquesta etapa a Manresa, és per voler-se allunyar dels focus, per evitar que l’èxit del club aquests anys recaigui sobre la seva figura. Pedro ha defensat sempre el treball en equip, la suma de totes les persones que han fet possible veure al BAXI Manresa disputar una final europea, diverses Copes del Rei i alguns Play-offs. Ha intentat evitar que es personalitzés l’èxit en ell. I no per falsa humilitat: és plenament conscient del seu valor, com també ho és que, per si sol, aquest meravellós viatge no hauria sigut possible.

Per això es molestava quan la gent demanava fer-li una estàtua a la ciutat, o se’l veia incòmode en un homenatge a la seva persona al Nou Congost. I ho entenc. Ell el que vol, el que sempre ha volgut, és treballar, millorar i gaudir fent la seva feina. I no ha volgut mai que el seu nom destaqués per sobre la resta.

Tanmateix, i tornant a l’inici, és inevitable que els manresans ens passem els dies pensant en formes d’agrair a Pedro tot el que ha fet pel club. Sí, no ho ha fet sol. I no és infal·lible ni té superpoders. Però ha contribuït a millorar la vida de moltes persones. I aquí direu: què dius, animal! Ni que salves vides. No, no en salva. Ni en salvarà. Però ens ha ajudat a ser feliços, a somiar i tenir il·lusió. Perquè, sense voler entrar en debats absurds sobre si l’esport és o no cultura, és evident que per a moltes persones és un àmbit important de les seves vides, i veient com van molts altres àmbits, és d’agrair que un aporti alegries. I segur que Pedro no ha tingut aquesta voluntat: és obvi que ell no s’aixeca cada dia amb la idea de fer feliços als aficionats del Bàsquet Manresa. Ell el que vol és fer el millor possible la seva feina, i aquesta té un component que no tenen d’altres, i és la possibilitat d’alegrar a milers de persones. Jo puc fer d’allò més bé la meva feina, omplir excels amb excel·lència, però més enllà del meu cap i algun company, no tindrà un impacte en la vida de més persones. La tasca d’en Pedro, vulgui o no, sí. I això és una gran responsabilitat.

Si ens poséssim a enumerar tot el que Pedro ha aportat al Bàsquet Manresa no acabaríem mai, de la mateixa manera que si féssim una llista a la inversa, amb tot el que el club i la ciutat li han aportat. Però hi ha dos aspectes que vull destacar, perquè per mi són dos pilars del seu llegat.

Com si es tractés d’un atleta olímpic, Pedro ha portat la flama del Bàsquet Manresa arreu. I sempre ha defensat el club, en l’àmbit públic i en el privat. Especialment en el primer, quan els habituals perdonavides i condescendents periodistes (que tots coneixem) li preguntaven dia si i dia també què hi feia un entrenador com ell a un club com el manresà. Que quan marxaria. Pedro aprofitava aquestes faltes de respecte envers el club per lloar-lo, explicar la seva història i reivindicar el treball que fan des del primer a l’últim dels seus integrants. Exaltava la massa social, única i envejada per a molts, i una afició entregada i fidel. Molts el situaven per sobre del club, i ell s’encarregava donar-li la volta a un pensament que guanyava força com més allunyat de Manresa estava la persona que l’esmentava.

I un cop més, no era falsa humilitat, perquè el que deia és totalment cert: el club ha existit sense ell, amb èpoques exitoses i altres de patiment, i continuarà viu sense ell. No serà fàcil, com mai ho és quan es perd un ésser estimat, una part important de la vida. Però sempre, siguin quins siguin els entrebancs, s’ha de tirar endavant. I tenim la sort que no anem a cegues, que Pedro ens ha ajudat a construir una identitat i a marcar un camí. Ara toca seguir-lo sense el guia.

I això lliga amb el següent punt, el de la identitat. El canvi de mentalitat del club en la darrera dècada és evident. Hi ha hagut un canvi d’actitud: continuem sent igual de pobres, sí, però la manera d’afrontar aquesta situació ha canviat. Hem abandonat la via catalana, el derrotisme que ens acompanyava durant molt temps. És que som molt pobres, què vols que fem? No podem competir contra equips tant potents. Ara som igual de pobres, sí, però sortim a competir sigui quin sigui el rival. Hi ha una frase que Pedro ha repetit cada any a l’inici de curs, quelcom similar a que nosaltres hem d’aspirar a tot, sortir a guanyar cada partit, i després la lliga ja ens posarà al lloc que ens pertoca. És una filosofia que serveix per a qualsevol àmbit de la vida. Tu esforçat i dóna el millor de tu mateix, pensant en el camí i no en la meta, sense preocupar-te per les coses que no pots controlar. I si et tomben, perquè a tots ens arriba una clatellada en un moment o altre, que almenys quan estiguis a terra et sentis orgullós del tu mateix, sabent que ho has fet el millor que has pogut. I això, t’ajudarà a tornar-te a aixecar.

Ser ambiciós, i ser-ho tocant de peus a terra. Conscient de les pròpies limitacions (econòmiques, físiques, de talent…), però sense deixar que et limitin. Que un rival té més diners i una plantilla amb més talent, i per això és superior? Doncs que ho demostri a pista. Que ens superi. Fàcil no li posarem, perquè no tenim por. Tot això ha anat acompanyat d’una professionalització del club, gràcies a un grau d’exigència que és marca personal del Pedro.

Sent com és tan exigent amb si mateix, com no ho ha de ser amb la resta? Si tu dones el 100%, el mínim és esperar que els altres també. Ho explicava millor Pepe Sàez, en un reportatge que vam fer fa uns anys: «Ens marca la línia a seguir, és tan exigent amb ell mateix que ens fa exigir a tots. Ens ha ajudat a crear l’estructura esportiva que tenim ara». Pedro ha sigut clau per a canviar la mentalitat i a eliminar el conformisme que regnava en el club en èpoques anteriors.

El mateix Sàez deia que un dels grans èxits d’aquests darrers anys havia sigut tornar a connectar el club amb la ciutat. Crear un sentiment d’identificació. Els aficionats del Bàsquet Manresa fa anys que podem passejar per qualsevol punt amb el camp ben alt, lluint amb orgull els colors del nostre club. Som admirats arreu de l’estat i som un dels equips preferits de la resta d’aficions, i això és gràcies a l’estil de joc que s’ha desenvolupat.

Un estil basat en la velocitat d’execució i en el ritme, en fer molt bé les coses més senzilles. Això últim sembla fàcil, però no ho és. Es necessita voluntat, intensitat i concentració. I això és, en gran part, feina de l’entrenador. Pots tenir un pla boníssim, brillant, que si els que l’han d’executar no se’l creuen, no funcionarà. Es necessiten creients i un guia que els sàpiga transmetre el missatge. Però a diferència d’una secta, on el guia vol que el creguin per treure’n un benefici personal, aquí el més beneficiat és el jugador, que explotarà tot el seu potencial. Els exemples són infinits: Moneke, Francisco, Badio, Pérez, García… Bé, seria més ràpid dir els que no han progressat sota les ordres de Pedro. Sí, també n’hi ha.

Acabo recuperant un tuit de Marc Castillo, una de les persones que més entén de bàsquet de l’estat espanyol i una de les que millor el comunica, que ens deixava aquesta frase en un tuit quan es va saber que Pedro marxava: «Final d’una era. Això del Manresa m’ha semblat un fenomen cultural de joc, així de clar. Ho he gaudit fortíssim». Quan un usuari li preguntava per la utilització de l’expressió fenomen cultural, Castillo s’explicava: «Perquè crec que s’ha establert una identitat de joc sense titubejos. Sempre una proposta honesta, executada tan bé com s’ha sabut/pogut cada temporada, però sense trair-se ni agafar dreceres. Li dono molt crèdit al tractament amb tant mim dels bàsics a l’elit». És una mica el que he intentat dir en les línies anteriors, millor explicat i de forma més breu.

He pensat en aquest article pràcticament des del final de la primera temporada de Pedro al BAXI Manresa, perquè des d’aquell moment sabia que un dia arribaria l’hora de dir-li adéu. El viatge junts ha durat més del que em pensava, i mai hauria imaginat que el gaudiríem tant. Sé que al Pedro li fa mal marxar, segurament tant com a nosaltres. Ara ens venen reptes trepidants, i estic convençut que, en un futur, en tornarem a afrontar junts. Fins aleshores, només ens queda desitjar-te sort.

Pot semblar una bestiesa dir que una persona que no coneixes ha sigut important en la teva vida. Però és així. Bàsquet a banda, en Pedro ens ha deixat idees, pensaments i directrius que són vàlides per a qualsevol àmbit de la vida. Lliçons que no oblidarem.

Així que Pedro, només ens queda dir-te el que imagino que vols sentir: continuarem treballant i lluitant per estar sempre el més amunt possible. Sense límits. Honorant el teu llegat.

Saps que Manresa és casa teva.

Torna quan vulguis.

---

Vols ajudar a fer sostenible aquest projecte? Fes-te mecenes!