Orgull i il·lusió en un altre any màgic
[…] Per això, demano tolerància per als qui descrivim un èxit purament esportiu com el millor moment de les nostres vides. No és que ens falti imaginació, ni tampoc portem una vida trista i erma; l’única cosa que succeeix és que la vida real és més tènue, més apagada, i conté un potencial menor per a entrar en un deliri inesperat.
Nick Hornby
La primera sensació que apareix en acabar una temporada com aquesta és la de buidor. Em ve al cap l’escena de Los lunes al sol, estirat sense esma i amb un únic pensament: i ara què? És la contrapartida a un curs memorable del BAXI Manresa, que et deixa amb ganes de més, preguntant-te amb què ompliràs ara les hores, cap on conduiràs els teus pensaments en els moments de desídia i apatia (sempre presents en l’àmbit laboral).
I no em queixo, és pitjor el final d’un curs dramàtic, ple de patiment per salvar la categoria. En un primer moment sents alleugeriment, deixes anar l’aire acumulat entre angoixes i penses que, ara sí, pots respirar tranquil. El problema és que després mires enrere, repasses la temporada, i et preguntes si ha valgut la pena tant patiment per l’efímera sensació d’alliberament final. Molt millor el buit que et deixa un curs com aquest.
Perquè ara, abans d’afrontar un estiu que apunta a ser més complicat (i llarg) que mai, mires enrere i, de forma inevitable, se’t dibuixa un somriure. Quin any ens han regalat els nostres.
El BAXI Manresa està convertint en rutina fets i situacions totalment anòmales. Que un club amb un dels pressupostos més baixos estigui sempre competint per estar entre els millors, lluitant de tu a tu contra autèntics gegants, és un motiu d’orgull i joia. Però no hem de perdre la perspectiva de la dificultat, de l’epopeia que significa rendir d’aquesta manera un any rere l’altre. Ho dic pensant especialment en els més joves, en tots aquells que s’han enganxat al club en els darrers anys.
Qui escriu això es va tirar des dels 10 anys fins als 29 sense veure el Bàsquet Manresa disputar un partit de play-offs de l’ACB. Des d’aleshores l’he vist disputar-lo dues vegades més. Suma-li un parell de presències a la Copa del Rei i una Final Four en competició europea. El que ara sembla normal, per a molts és extraordinari. No vull ser cínic: tant de bo això d’ara es converteixi en la nova normalitat de la pròxima dècada.
Deixem de banda aquestes reflexions sense massa sentit i centrem-nos en el que hem viscut aquest any. Per a mi ha sigut la sublimació de l’estil que Pedro Martínez ha volgut instaurar a l’equip en les darreres temporades. L’any que més orgull he sentit de ser del Bàsquet Manresa. I no pels resultats (bé, sent sincers, seria millor dir «no només pels resultats»), sinó per l’empremta que ha deixat l’equip. Crec que aquesta plantilla ha sabut unir parts essencials de la història del club, del que considerem ADN manresà, com la lluita, el coratge i el no rendir-se mai; amb un joc divertit, alegre i atractiu. Quelcom semblant a passar-ho bé treballant, un ideal difícil d’aconseguir.
Això és el fruit del treball i l’esforç de moltes persones, algunes de les quals ja no estan al club. No vull personalitzar ni començar a dir noms perquè no acabaríem mai. Abans, amb un pressupost com el nostre, ens negàvem a poder veure espectacle, tot havia de ser com rosegar pa sec: t’alimenta, sí; però no ho gaudeixes. El joc havia de ser lent, travat i espès per així poder plantar cara als rivals, la majoria amb més diners (molts més). D’uns anys a ençà, hem après que podem competir contra els millors i fer-ho apostant per un bàsquet ofensiu (no exempt de defensa, que és el primer pas per poder jugar bé en atac), divertit i admirat per la resta d’aficions.
Aquesta temporada hem viscut molts moments màgics: victòries al Palau Blaugrana i al WiZink Center, més triomfs que mai a domicili, triples miraculosos per guanyar partits, presència a la Copa del Rei (amb una actuació brillant) i una nova sèrie de play-offs. D’això últim, hem vist que el premi per classificar-te en la darrera posició té un càstig implícit: t’enfrontes al millor equip de la lliga, i això acostuma a acabar amb un correctiu com el que ens va impartir l’Unicaja. Què més dóna. Sabíem que són millors. Poder-hi ser, poder somiar amb eliminar-los, és un premi inigualable (pregunteu a la gent del Baskonia o el Joventut què en pensen.)
El patiment, enguany, ha sigut d’aquells del primer món: per entrar a la Copa o als Play-offs. Així dóna gust.
En un món cada cop més fosc, amb la societat més egoista i dividida que mai, ser seguidor del Bàsquet Manresa és un cop d’aire fresc. Mires al voltant i tot va pel pedregar: l’educació, la sanitat, l’habitatge… Tot dirigit per una colla d’ineptes mal nomenats polítics. Però cada setmana el nostre club ens oferia una intensa dosi d’esbarjo, rauxa i alegria. Un espai de desconnexió de la realitat i connexió amb un sentiment pur, únic per cada aficionat. Tothom sent i viu el club a la seva manera, amb més o menys passió, intensitat o interès. Per a tots, ha sigut una font d’il·lusió i orgull.
I amb els temps que corren, no és fàcil sentir-se orgullós de res ni ningú.
Així que gràcies, Bàsquet Manresa, per un altre any màgic.
Continuem gaudint.
Vols ajudar a fer sostenible aquest projecte? Fes-te mecenes!