Reflexió sobre el cas Cheers i la dinàmica del club

El cas de les Cheers (podríem dir-li Cheersgate, no? Li dóna un punt més de trascendelitat) ha monopolitzat l’actualitat del BAXI Manresa dels últims dies. Comunicats d’una banda i de l’altra, publicacions a xarxes socials, tothom dient-hi la seva… Així que m’he vist obligat a dir la meva, tot i ser un tema que per mandra i salut mental preferia no tocar. Per fer-ho menys avorrit, que l’afer ja ho és prou, ho he dividit en punts.

1) El 30 d’ocutbre el Chemnitz visita el Nou Congost, en una autèntica final que pot determinar el futur del BAXI Manresa a la BCL. Hauríem d’estar tots pensant com crear un ambient infernal, i no discutint sobre pompons, comunicats i altres parafernàlies. Quan més unida hauria d’estar la parròquia manresana, més dividida està. L’atenció ha d’estar en els jugadors, no en el que fa el grup d’animació durant les pauses del joc. I tot per un error de càlcul del club. I, malauradament, no és el primer.

2) El tema de l’animació sempre m’ha interessat entre poc i gens. Formo part del grup d’aficionats al bàsquet que, durant les pauses dels partits, aprofita per anar al lavabo, al bar o sortir a fumar. I, quan són més curtes, m’agrada comentar aspectes del joc amb els companys de graderia. Si no fos per l’insalubre volum de les cançons, que m’obliga a cridar perquè el del costat em senti, no sabria ni que al mig de la pista estan fent un espectacle. No és res personal contra les animadores, es diguin Cheers Manresa o noies del Viasport. Vaig al Nou Congost a veure jugar al Bàsquet Manresa, no a un grup de noies i nois realitzar (amb més o menys gràcia) diferents coreografies. Per mi, doncs, les podrien haver tret fa anys. I ja posats, acabar amb la broma de la rata al videomarcador, que com la majoria de coses dolentes s’ha estès per tots els pavellons.

3) Els espectacles en els temps morts, siguin quins siguin, són elements importants dins dels menys importants en un dia de partit. I aquí faig un petit incís que no té a veure amb el tema (o no de forma del tot directa), però que crec que és rellevant perquè diumenge a Lleida vaig veure que no era un problema únicament manresà. Quan el públic està encès, eufòric i cantant dempeus, NO S’HA DE FICAR MÚSICA PER LA MEGAFONIA NI FER RES AL MIG DE LA PISTA. És indignant veure com, quan el Nou Congost es converteix en una autèntica caldera, en moments concrets i imprevisibles (no és excusa), es tira una galleda d’aigua freda a sobre l’afició en forma de cançons que silencien els crits de la grada. Amb el que costa crear aquests instants d’unió i entrega apoteòsica, fem el favor de respectar-los. Qui fica la música i qui surt a ballar (o el derivat que facin a partir d’ara), ha de ser prou intel·ligent per saber quan val més la pena estar-se quiet i no espatllar un moment màgic. Fem-ho, va.

4) Tornem al Tema. Si el club no estava content amb les animadores, o si simplement volia apostar per un altre tipus d’espectacle pels temps morts i el descans, era tan fàcil com comunicar-ho als implicats i fer el canvi. Ho pots fer al final de la temporada passada, anunciant-ho abans del darrer partit del curs al Nou Congost perquè les animadores es puguin acomiadar amb una última actuació. O, si és una decisió que prens durant l’estiu, doncs es comunica amb temps i avall. Que la gent no deixarà d’anar al pavelló per aquest motiu. Però no amb la temporada començada i de males maneres, perquè així és com converteixes una decisió respectable (al cap i a la fi, el club és qui decideix què es fa i què no en els seus partits) en una de polèmica. Era fàcil i s’ha fet complicat, i no és la primera vegada.

5) No entraré en els comunicats de cada bàndol, perquè llegir-los m’ha fet passar vergonya. Repassant la cronologia dels fets -música de Crims de fons)- sí que hi ha aspectes incomprensibles per part del club. Sí, estic ficant el focus en el club i no en el grup d’animació, perquè al final el club és qui té el poder per decidir continuar o no amb elles. Entenc que les Cheers ho fan el millor que poden, com ho han fet durant anys. I si no volien fer les coses diferents, doncs hi tenen dret, de la mateixa manera que el club té el dret (i l’obligació) de prescindir-ne si no hi estan d’acord. Així doncs, crec que s’hauria d’haver fet així (ara direu que des de fora tot és més fàcil, però no em sembla un tema tan complicat, que no parlem de física quàntica):

• La decisió sobre si han de continuar o no s’ha de prendre abans de l’inici de temporada. Ara no agafaré un calendari, però d’ençà que acaba una i comença l’altra hi ha gairebé quatre mesos. Temps suficient per deliberacions i el que faci falta.
  
• Si arriba l’inici de curs i no has decidit res, tota la temporada es manté igual. I si et molesta una cançó, un pas de ball o la vestimenta (al loro amb això de parlar de sexualització per la vestimenta, que sovint oblidem que qui sexualitza és qui mira i no qui és observat), doncs t’aguantes i esperes al final de curs per fer el canvi.
  
• Si ja has pres la decisió, la comuniques en una reunió a l’equip d’animadores. A totes i en persona. Els expliques el perquè, i un cop tothom ho té clar (assegurar aquest punt és important), fas un comunicat explicant-ho. I ho expliques tot. Perquè si ho fas a mitges, al cap de dos dies has de tornar a sortir a explicar-te, i això acaba semblant un circ. Tal com va passar amb les entrades per a la Copa del Rei fa menys d’un any.
  
• Si has de sortir a donar explicacions sobre el que has dit, hi ha dues opcions: o el teu interlocutor no se sap cordar les sabates o t’has expressat malament. I tenint un President que ve de l’àmbit comunicatiu, em sorprèn que encara passin aquestes coses.
  
• Si amb tot, l’altra banda no està conforme amb el que dius i hi diu la seva, us torneu a reunir i ho aclariu tot. I d’allà no marxa ningú fins que les dues parts arribin a un acord. Això evita l’espectacle dantesc d’anar fent comunicats responent altres comunicats.

Tot això em porta a una reflexió final: fa massa temps que la pista aguanta el club. Pot semblar una obvietat, perquè en el món de l’esport professional (i més al màxim nivell) els resultats són els que ho dictaminen tot. Però si t’entregues a aquesta «sort», a aquesta «moneda a l’aire», el dia que surti creu s’ensorrarà tot i cauràs en un pou de difícil sortida. Mireu l’Estudiantes i tants d’altres. La direcció esportiva i tècnica fa anys que obra miracles, que està a un nivell superlatiu que fa que visquem anys històrics pel que fa a resultats, el que es tradueix en un pavelló ple i en una massa social entregada. Però hi ha d’haver més connexions entre el club i la seva afició, i aquests afers (això de les animadores, les entrades de la Copa, etc.), per petits que siguin i per molt insignificants que semblin, creen bàndols i allunyen l’aficionat del club.

Sáez sempre va dir que recuperar la connexió del club amb la ciutat era l’èxit més gran de la seva etapa. No el perdem. I no parlo d’ell per casualitat: d’ençà que va marxar, sempre pensava a veure quan trigaria la gent a demanar la seva tornada, quelcom lògic en el millor president de la història recent del club. Emperò, creia que això succeiria quan els resultats no acompanyessin. Ara, amb l’equip rendint a un bon nivell, són diversos els aficionats que el mencionen. I això és preocupant. No per ell, sinó pel club. I algú, allà dins, n’hauria de prendre nota.

I fins aquí la reflexió.

Salut i visca el Bàsquet Manresa!