Ponsarnau contra l’estereotip

Hi ha un corrent de pensament que diu que si ets bondadós i tractes a tothom bé, la vida et premiarà d’alguna manera. Et passaran coses bones. És una idea positiva (en el sentit que millor anar per la vida així que de la forma oposada), però falsa: parteix de (l’errònia) premissa que el món és un lloc just. I no cal ser molt espavilat per veure que les coses no funcionen així. A la gent egoista, sense escrúpols i que trepitja als altres, els acostumen a anar bé les coses. Per sort hi ha excepcions, com la de Jaume Ponsarnau. Una bona persona, humil i generosa, a qui les coses li estan anant bé. I ens n’alegrem: poques vegades hem celebrat tant el títol d’un altre equip com la FIBA Europe Cup aconseguida pel Bilbao Basket.

La idea inicial es transforma en el món de l’esport professional, especialment en el bàsquet quan ens centrem en la figura de l’entrenador. Al Jaume se l’ha infravalorat sempre, inclús se l’ha atacat, per la seva manera de fer i el que transmet. Hi ha una balcanització molt estesa entre els aficionats del bàsquet (i algunes estructures professionals), segons la qual un entrenador que no crida als seus jugadors, que no els castiga i no fa escarafalls, no pot ser bo fent la seva feina. Figures com les d’Obradovic, Ivanovic o, més recentment, Jasikevicius, han contribuït a aquesta idea.

I no dic que sigui dolenta, els resultats són evidents. Però per sort al bàsquet no hi ha una fórmula màgica, no és una ciència exacta (per molt de pes que estigui guanyant l’anàlisi de dades) i es pot arribar al triomf final de moltes maneres. I en Jaume ho ha demostrat. La imatge que transmet està més a prop d’un budista que d’un militar, i això era quelcom que li retreien quan no arribaven les victòries. A Bilbao han confiat en la seva forma de ser i de fer, i els resultats han avalat aquesta aposta.

***

Aquesta alegria que ara sento per l’èxit de Ponsarnau és fruit d’una espècie de desconstrucció basquetbolística. Durant molts anys era dels que creien que no es podia entrenar a un equip d’elit sent bona persona, que havies de ser una espècie de psicòpata obsessiu per poder portar un equip professional a l’èxit. Tots ens equivoquem, i més que ho farem. En el cas del Jaume, hi influïa un petit trauma que em va quedar la temporada 2011/12, quan ens vam quedar a les portes dels play-offs amb un equip espectacular (i que, com passa amb tants altres aspectes de la vida, he anat sobrevalorant el seu record amb el pas del temps): Javi Rodríguez, Montañez, Gladyr, Hanga, Downs, Doellman, Asselin, Achara… Vam perdre 4 dels 5 últims partits, i en vaig culpar al Jaume (que tenia part de culpa, com tots). Recordo que també corria el rumor que l’equip s’havia deixat anar perquè econòmicament no ens podíem permetre jugar a Europa. Ves a saber.

Vist com van anar els anys següents, aquella va ser una temporada magnífica. Però precisament per això, el fet de no culminar-la amb la classificació pels play-offs, em va deixar cert ressentiment a dins. I ho vaig pagar amb el Jaume. Recordo haver dit, en diverses ocasions i durant uns quants anys, que amb un entrenador com ell no es podien guanyar títols. Doncs bé, una Eurocup amb el València i una FIBA Europe Cup amb el Bilbao. Pocs entrenadors poden lluir dos trofeus europeus amb dos equips diferents.

Imagino que fer-se gran és això. Treure’s prejudicis de sobre i reconèixer que hi ha moltes formes d’arribar a l’èxit. I, si em preguntes ara, et diré que si hi pots arribar sent bona persona, millor per a tots.

Felicitats i disculpes, Jaume.

***

Tendim a destacar la quantitat de grans jugadors que han passat pel Bàsquet Manresa en els darrers anys, però no és menys espectacular el nivell d’entrenadors que hem tingut. Només cal donar un cop d’ull a la temporada: Ibon Navarro guanyant la Copa del Rei, la Supercopa i classificant-se per a la Final Four de la BCL; Jaume Ponsarnau guanyant la FIBA Europe Cup; Joan Peñarroya disputant els play-offs per entrar a la Final Four de l’Eurolliga (espòiler: no entraran); Pedro Martínez quedant-se a una cistella de la final de l’Eurocup; o Luis Casimiro agafant el Breogán a la jornada 9 com a cuer i ara tenint-lo a dues victòries dels play-offs…

***

El Bilbao de Ponsarnau es va convertir en l’onzè equip de l’ACB en guanyar un títol europeu (el rècord el té Itàlia amb 14). Madrid, Barça, Joventut, Baskonia, Burgos, Tenerife, València, Gran Canària, Unicaja, Girona i ara ells. I ara em llançaré un triple des del mig del camp: abans del 2030, el Bàsquet Manresa formarà part d’aquesta llista.