Moneke i la felicitat

La felicitat és una condició subjectiva i relativa, de manera que dues persones no tenen per què ser felices pels mateixos motius o en les mateixes condicions i circumstàncies. Nwachukwu Iheukwumere Chima Moneke es va carregar aquesta idea fa dues temporades, quan va fer objectivament felices a milers de persones, concretament als seguidors del BAXI Manresa. Ara torna al Nou Congost vestint la samarreta d’un club amic, preparat per rebre una ovació històrica i havent recuperat el somriure que va enamorar a tota una ciutat.

Acostumem a pensar que, per convertir-se en llegenda d’un club, el protagonista hi ha d’estar un llarg període de temps. Moneke ens va demostrar que, amb una sola temporada, és suficient. Fa aproximadament un mes, vam demanar als aficionats del BAXI Manresa que seleccionessin els millors jugadors del club d’aquest segle. Un 93,3% dels 271 participants van escollir Moneke en el seu equip, sent el jugador més votat (només va ser superat per Pedro Martínez, amb un 96% en la categoria d’entrenador).

Què es necessita per ser considerat una llegenda? Hi ha una part purament esportiva, de rendiment dins la pista; i un altre de més sentimental, de connexió amb l’afició i la ciutat. Moneke va complir les dues amb escreix. Sobre el parquet, en aquella històrica temporada 2021/22, va liderar l’equip en punts, rebots i valoració, regalant-nos autèntiques exhibicions i sent un dels principals candidats a guanyar l’MVP de la temporada a l’ACB (va ser escollit en el quintet ideal). Va ser l’estrella d’un equip que va arribar a la final de la BCL (MVP per Moneke) i es va classificar per a la Copa del Rei i els Play-offs. Però altres jugadors havien tingut un rendiment similar (penso en Doellman o Toolson, entre d’altres). El que converteix en llegenda al nigerià, és que hi va afegir una dosi inaudita de connexió sentimental.

Moneke va aterrar a Manresa en el moment indicat, amb el club creixent i en un dels millors moments del segle. El club tenia ambició, no es ficava límits i rebosava il·lusió. I aquí hi va haver la primera connexió: a confiança i ambició, pocs jugadors com Chima. En aquella època, senties parlar del club al president Sáez i després veies Moneke a la pista i pensaves que tot aniria bé. Que la teoria que explicava un, l’aplicava a la pràctica l’altra.

Parlem d’un jugador que, estant a la segona divisió francesa, estava convençut que arribaria a l’NBA. Ho vam veure aquí a Manresa, quan -juntament amb els seus companys- es va agafar com un repte el que considerava una falta de respecte: que els experts de la BCL no els situessin entre els candidats al títol. Es van sentir infravalorats i van demostrar com d’equivocats estaven (sorpresa) els teòrics experts. I així ens va conduir fins a una final europea, cosa que ni els més optimistes havíem somiat.

Des de fora, Moneke és d’aquelles persones que gaudeix fent feliç als altres, que entén que l’aficionat és una part primordial de l’espectacle del bàsquet (una salutació a l’ACB i el seu sistema de venda d’entrades per a la Copa del Rei). I, com si fos un hedonista, s’entrega al gaudir del joc. I no es queda aquí: no és que ho comparteixi amb l’afició, sinó que la fa partícip. Chima va estar sempre pendent dels aficionats (segur que, en algun moment, massa i tot), atenent-los abans, durant i després de cada partit. Sent actiu i accessible a les xarxes socials i arreu on un aficionat se li dirigís. Puc imaginar com, pels més petits, era com tenir un Déu a l’abast de la mà.

Moneke va perseguir el seu somni i, pel camí, ens va ensenyar a somiar. Ens va omplir d’orgull i d’il·lusió. Va marcar un nivell d’exigència que ens va fer tocar el cel, amb una premissa meravellosa: si algú és millor que nosaltres, que ho demostri. I no li posarem fàcil.

Tornar a somriure

La relació entre el BAXI Manresa i Moneke va ser una de les més profitoses que es recorden. Va catapultar el club a cotes inimaginables, tant en l’àmbit esportiu com en el mediàtic. Manresa va estar de moda. I a ell li va servir per fer realitat el seu somni, l’objectiu en el qual sempre va creure: jugar a l’NBA.

L’experiència als Sacramento Kings va ser breu. Encara penso que té nivell de sobres per jugar a l’NBA, però en la millor competició del món la sort juga un paper crucial en la carrera del jugador. Si hagués caigut en una altra franquícia, probablement encara hi seria. El tema és que va caure en un autèntic equipàs, una de les revelacions de la temporada que va acabar en la tercera posició de la conferència oest. Un equip rodat i amb dos All Star. Un cas similar al que va viure Campazzo als Nuggets: per molt bo que siguis, és molt difícil fer-te un lloc en un equip que funciona tan bé i que aspira a cotes altes. Ho va resumir ell mateix, un cop finalitzada l’experiència: «Sé que puc jugar a l’NBA en la situació adequada».

De Sacramento va passar a Mònaco, on va tenir més protagonisme (no era difícil) però on la situació era similar: un dels candidats al títol amb tots els engranatges funcionant a la perfecció. Un equip que va disputar la Final Four, en el qual era difícil entrar amb la temporada en marxa. Amb tot, va ser important en partits decisius. Però no va ser feliç. Ell mateix ho explicava en una entrevista abans d’iniciar aquesta temporada, on explicava els motius per fitxar pel Baskonia: «Volia tornar a ser feliç, vaig perdre la meva felicitat l’any passat i sabia que tornar a un lloc on m’estimaven, on vaig jugar bé i era feliç seria important per a mi».

Els aficionats del BAXI Manresa som, des de fa dos anys, seguidors de Moneke. És quelcom habitual als països asiàtics, que la gent és més dels jugadors que dels equips. I així és com hem anat seguint els seus passos, combinant la tristesa per la seva sortida, alegria per saber que podia complir el seu somni, decepció en veure que no trobava el seu lloc, eufòria quan tenia moments importants a l’Eurolliga… I certa felicitat en veure com el seu camí s’unia al de Joan Peñarroya, un dels nostres.

Moneke torna al Nou Congost feliç, sentint-se un jugador important. Arriba a Manresa sent el segon jugador més valorat de l’ACB i el cinquè de l’Eurolliga, i el segon que més rebots captura en ambdues competicions. I no acaba aquí: ha sigut escollit MVP Movistar del mes de desembre, ha sigut MVP de dues jornades de l’Eurolliga i, recentment, ha sigut escollit jugador revelació de l’Eurolliga en una enquesta feta als general managers dels 18 clubs que hi participen. En resum, arriba demostrant que és un jugador de primer nivell a Europa.

És difícil que Moneke torni a ser tan feliç jugant a bàsquet com ho va ser a Manresa. De la mateixa manera que és complicat que la grada del Nou Congost torni a tenir una connexió tan especial amb un jugador. La vida continua i tant ell com el club continuaran avançant, vivint noves aventures i caminant per separat. Qui sap si, algun meravellós dia, es torna a enfundar l’elàstica vermella. Mentrestant, al cor de tot manresà sempre hi haurà un espai per Moneke, com en el seu la nostra ciutat, la nostra gent i el nostre club.

Units per sempre.

Continua gaudint, Chima.

Si ets feliç, nosaltres ho serem.


Vols ajudar a fer sostenible La Barra del Nou Congost? Fes-te subscriptor!


Vull fer una donació puntual

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *