Guillem Jou, la lluita continua

Tenir en Guillem Jou a la plantilla no t’assegura guanyar, però sí que et garanteix competir. I al Bàsquet Manresa, sempre un dels pressupostos més baixos de l’ACB, això és or. La notícia de la seva renovació és una de les millors de l’estiu, a l’altura de la continuïtat de Pedro Martínez.

Jou va arribar a Manresa amb 16 anys i quan acabi aquest nou contracte en tindrà 28. Tota una vida, tant esportiva com personal. I aquí apareix un primer desig: que quan acabi aquest acord n’arribi un altre, i així fins que decideixi retirar-se. El de Llagostera ha de ser el que es coneix com un one club man, i de les pistes ha de passar després a qualsevol altre departament del club, sigui a la banqueta o als despatxos, el que prefereixi. Perquè sempre ens omplim la boca parlant de l’ADN Manresa, que és un concepte subjectiu i abstracte (cada aficionat en pot perfilar una versió) però que se sustenta en uns pilars bàsics: lluita, coratge i entrega. Tres elements intrínsecs a Jou, capità dins i fora de la pista. I ningú millor que ell per definir -i representar- aquest ADN Manresa.

El valor esportiu de Jou és indiscutible: un dels millors defensors exteriors de l’ACB i un dels que més bé va al rebot (és el novè que més en captura… i un dels dos únics que ho fa jugant menys de 20 minuts), una amenaça cada cop més gran des del triple, un recurs molt útil a camp obert i, el més important, un líder. I un factor clau a la seva edat: cada any millora les seves prestacions. El seu perfil, el que els americans en diuen un 3-and-D (resumit serien triples+defensa), té cada cop més valor en les configuracions dels equips, sent totalment necessari. Per això, acabant el contracte a finals de juny, va arribar a tenir fins a sis ofertes d’equips de l’ACB.

Deia Tàcit (cap article sense una cita pedant) que «la fidelitat comprada sempre és sospitosa i, generalment, de curta durada». Jou podria haver marxat a un altre club a guanyar més diners, inclús anar a un lloc on tingués més possibilitats d’aixecar un títol o disputar partits més mediàtics. I hauria sigut comprensible. Hauríem plorat la seva marxa, però l’hauríem entès, com els pares quan veuen que els fills marxen de casa (aquí la metàfora no sé si és molt encertada, tinc entès que alguns ho viuen com una celebració). Ha preferit quedar-se a casa. Perquè en aquesta vida, per molt que els racistes insisteixin en el tema, un és d’on sent i no d’on neix. I continuar, mantenir-se fidel, implica renunciar a moltes coses.

Una renúncia que sovint compensa, i que permetrà a Jou formar part de la Història del Bàsquet Manresa per sempre més. Enlloc l’estimaran tant com aquí. En Guillem parla sovint del canvi que hi va haver al club amb l’arribada de Sáez a la presidència, remarcant la part d’unió entre el club i la seva massa social. I ell és un dels actors principals que ha permès construir aquesta meravellosa relació. Mai té un no per resposta, saluda a tothom l’estona que faci falta i s’entrega als aficionats amb la mateixa intensitat que mostra a la pista. En Guillem és una bona persona. I això no només és difícil de trobar en l’esport professional, també en qualsevol àmbit de la vida. És un exemple. De superació i resistència. La mostra que l’esforç i l’altruisme, a vegades, tenen recompensa. A talent el guanyen molts. A treball, pocs.

El bàsquet n’hi deu una a Jou. El capità es va perdre la històrica temporada de fa dos anys per una terrible lesió, i qui sap si amb ell hauria sigut encara millor. Va tornar aquest curs amb l’equip enfonsat i va ajudar a aixecar-lo. No ho va fer sol, els miracles no existeixen. Però sense ell, l’agonia hauria sigut més llarga. Es mereix viure una temporada màgica i estic convençut que la viurà.

De moment, amb la seva continuïtat i la de Dani Pérez i Pedro Martínez, el BAXI Manresa manté l’essència que l’ha fet gran en els últims anys. I és que el seu paper, sovint silenciós i lluny dels focus (com el dels altres esmentats), és clau: d’ençà del retorn de la LEB, que coincideix amb el seu creixent protagonisme a l’equip, quan Jou participa en els partits el Manresa en guanya un 44,3% (i això que de l’any bo només en va poder jugar 13…). Fins i tot aquest darrer curs, tan inestable i per moments catastròfic, amb ell vam guanyar el 42% dels enfrontaments.

I res, Guillem, que gràcies per seguir i com cantaven els Skarotats, «la lluita continua, no estàs sol».


Vols ajudar a fer sostenible La Barra del Nou Congost? Fes-te subscriptor!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *