Fe i competitivitat per elevar el sostre del BAXI Manresa

El BAXI Manresa ha viscut uns dies intensos i especials: en poc més de 72 hores l’equip ha encaixat la primera derrota de la temporada al Nou Congost i ha firmat una gesta europea pels annals de la història del club. Sempre és lleig personalitzar, tant en les victòries com en les derrotes, i més en un esport col·lectiu com el bàsquet. Però em veig obligat a fer-ho per parlar de dos jugadors que han tingut un rendiment impactant en aquests dies.

Per si algú té dubtes, ells són Mario Saint-Supery i Retin Obasohan. Manresa (i quan dic Manresa vull dir Xevi Pujol) ha unit en el mateix espai dos jugadors nascuts amb 13 anys de diferència, i que es troben en moments oposats de la seva carrera: un tot just s’enlaira i l’altra ja busca pista d’aterratge per d’aquí uns anys. És molt probable que quan Obasohan es retiri, Saint-Supery estigui jugant a l’NBA. Però deixem el futur i centrem-nos en el present.

La primera derrota a casa va ser relativament dolça, en un duel espectacular que va fer trempar als aficionats neutrals. El més normal hauria sigut que aquesta ensopegada hagués arribat molt abans, ja fos el primer dia amb el València o després amb Gran Canària, Unicaja o Barça. I això va fer que alguns, arribéssim a somiar amb una temporada sencera invictes al Nou Congost. Ens va fer tocar de peus a terra un Andorra sublim, superior tàcticament i amb un encert desmesurat, encarnat en la figura d’un Harding deliciós que en dies així et fa oblidar que no defensa. Tant de bo perdre sempre així. Els resultadistes diran que perdre és perdre, sigui com sigui; però els romàntics encara creiem en el camí per sobre de la meta.

I el BAXI Manresa va exhibir caràcter en una situació en la qual la majoria s’ensorren i es deixen anar. Encaixar 85 punts en 30 minuts i anar més de 20 punts per sota ho justifiquen. En el moment de tirar la tovallola, emperò, Saint-Supery i Obasohan van fer acte de presència. En un exercici de fe, físic i talent, van arrossegar els companys, espantar l’Andorra i fer creure a l’afició. Els àrbitres es van encarregar de deixar aquesta exhibició competitiva en un no res, però hi ha coses que els jugadors no poden controlar.

La remuntada es va quedar a mitges perquè la bona, la que recordarem durant anys, tenia cita al cap de tres dies. Una data que Obasohan tenia marcada a l’agenda. El dia de venjar-se del seu exequip, on pitjor ha jugat en els últims anys. El belga, que a convenciment i entrega el guanyen pocs, va demostrar que el problema no era ell. I els hi va fer saber. Els italians, amb aquell aire de prepotència que porten a l’ADN, van decidir entregar-li el triple, passant tots els blocs per darrere. Lluny d’ofendre’s, Obasohan els va castigar amb quatre triples en set intents. Va ser part d’una exhibició ofensiva (anotant i dirigint) que es va moure paral·lelament amb la defensiva, a la qual ja ens té acostumats.

Al seu costat va cavalcar Saint-Supery, de qui d’aquí a uns anys recordarem amb orgull el seu pas per Manresa, a l’estil de Llull. El malagueny té 18 anys. Tots ho sabem, però no està de més anar-ho recordant per valorar el seu rendiment. Al físic i talent hi afegeix una capacitat per inventar i fer màgia que fa molts de temps que no es veia en un base nacional. I Ocampo l’està sabent guiar a la perfecció: de les llàgrimes dels primers dies, als crits d’eufòria de l’últim. Una evolució trepidant a la qual no se li endevina sostre. No té por i encara menys respecte per l’escenari o el rival: juga el seu bàsquet independentment del lloc i el moment.

I tots dos, amb les seves diferències, tenen quelcom en comú: un gen competitiu perfectament afilat. Pots entrenar el llançament, la defensa, la comprensió del joc… Però hi ha coses que no, i una de les més importants és en la que coincideixen: la capacitat de ficar-se l’equip a l’esquena en els moments més complicats. Ho vam veure contra l’Andorra i també davant el Derthona. Quan la pilota crema, quan les coses no surten i la ment es bloqueja, amb els nervis apoderant-se de jugadors i aficionats, ells no s’amaguen. Al contrari. Demanen la pilota i miren de produir per l’equip. Assumeixen la responsabilitat mentre esperen que els companys se sumin a la causa. Són autèntics líders. No coneixen la paraula rendició i remaran fins al xiulet final.

Observeu la foto del gran Gus Carrasco i gaudiu d’aquesta combinació de fe, físic i talent que seran clau quan hi hagi títols en joc.