Evitar la indiferència

Què podem fer si som tan febles? Dediquem hores cada dia, mesos cada any, anys cada vida, a una cosa sobre la qual no tenim el menor domini. És d’estranyar, em pregunto, que ens vegem obligats a celebrar enginyoses, rares litúrgies destinades a crear la il·lusió que, al cap i a la fi, sí que tenim el poder a la mà, tal com ha fet qualsevol comunitat primitiva en veure’s enfront d’un profund misteri, en aparença insondable?

Nick Hornby (Fever Pitch: A Fan’s Life)

Mae West deia que és millor ser examinat que ignorat. El BAXI Manresa es troba actualment en la primera part de la frase de l’actriu estatunidenca, però corre el risc de caure en la segona en les pròximes setmanes. I el que és pitjor: parlem dels seus propis aficionats. Des del convuls inici de temporada que a l’entorn manresà es debat sobre el rendiment dels jugadors, el cos tècnic i la direcció esportiva. No ha quedat al marge la figura del president, que ni en el pitjor dels seus malsons hauria imaginat una estrena com aquesta.

El punt de partida de tot aquest soroll mediàtic el podem situar a finals de setembre, amb les explosives declaracions de Pedro Martínez sobre Marcus Lee. El tècnic va encendre una flama que s’ha mantingut estable durant tots aquests mesos, amb diverses explosions (canvis de jugadors, lesions, derrotes doloroses…) que han afectat tots els àmbits del club. Fins i tot estan apareixent les primeres espurnes en forma de crítica cap a l’entrenador, quelcom inimaginable fa uns mesos.

Fa tant temps que dura l’incendi, que els aficionats s’estan cremant. I la gent, sigui per activa o per passiva, s’acostuma a apartar quan es crema.

A l’afició li hem demanat paciència, comprensió i fidelitat. Els hi hem repetit allò de saber qui som i d’on venim. Tanta ha sigut la nostra insistència en el tema dels orígens i l’ADN manresà, que en cert punt hem pogut arribar a semblar ultranacionalistes. I potser hem oblidat, jo el primer, que són trets intrínsecs de l’aficionat manresà. No estic a favor de la crítica per sistema, del tot està malament. De cremar-ho tot de bell antuvi. Com tampoc defenso el tot anirà bé. Ni que un passat gloriós inhabiliti qualsevol forma de crítica al present. En les formes de cadascú ja no m’hi fico: al cap i a la fi, els actes ens defineixen i tothom és lliure de projectar la imatge que vol.

A la mitja part del tràgic partit contra el Breogán vaig coincidir al bar amb Pepe Sáez. Cervesa en mà, que és l’única manera que tenim els dèbils per expressar-nos sense por, li vaig comentar que almenys l’afició estava a l’altura, responent amb energia i il·lusió al mal joc de l’equip. Que la gent no es rendia i allà seguia. Sáez em va dir que la gent sempre compleix. Que estan al costat de l’equip de forma incessant. Que amb això ja hi comptàvem. I tenia raó. Però la raó, com la realitat, no és eterna. El que en aquell moment em va semblar una obvietat inviolable, ara em genera dubtes. La relació entre un aficionat i el seu equip, si l’expliques a un psicòleg, et dirà que és alarmantment tòxica. I el diagnòstic seria encertat. Per sort, a diferència d’altres tipus de relacions, el mal que et produeix aquesta toxicitat és menor, suportable i en cert punt agraït. Ara bé, el que sí que té en comú amb la resta d’enamoraments és que la il·lusió és un dels seus principals combustibles. I sense il·lusió s’entra en un estat apàtic, en un progressiu distanciament que t’acaba portant, irremeiablement, a la pregunta amb que tot acaba: què hi faig aquí si no sóc feliç?

El club ha de lluitar per evitar que els seus aficionats es facin aquesta pregunta. Fent scroll a Twitter, llegint els comentaris d’Instagram o simplement parant l’orella a les graderies del Nou Congost, un pot observar l’inici d’un canvi de patró: de l’emprenyamenta a la resignació. De pensar en quines poden ser les solucions, tot esperant l’anunci d’un nou fitxatge, a plantejar-se si realment val la pena renunciar a qualsevol pla per anar a veure l’equip. La gent continua enfadada, sí. Les alegries han sigut puntuals i efímeres: l’inici a Europa, la victòria contra el Baskonia, l’aparició de Musa, els debuts de Ferrari i Waczyński… Unes petites explosions de felicitat que, vist amb perspectiva, no han servit per canviar una dinàmica que espanta.

No hi ha res pitjor per un club que estar desconnectat de la seva massa social. La de Manresa mai havia estat tan connectada a l’entitat com en els darrers temps. Però ara no descobrirem el que és la vida. Les coses que més costen de crear són les més fàcils de destruir. En aquest inici de curs he criticat sense pietat a un sector de l’afició que em semblava molt crític i destructiu. I ho tornaria a fer. Tanmateix, prefereixo veure a l’afició activa, amb una torxa a la mà lluitant a la seva manera pel club que estimen, abans que veure’ls indiferents, sense interès, perspectiva o il·lusió.

No sé si l’arribada d’un 5 ho canviarà tot. Vull pensar que sí. De fet, crec que així serà perquè un equip és un engranatge i ara mateix falta la peça que uneixi la resta i posi la maquinària en funcionament. Potser no és això el que fa falta. Qui sap. El que sé és que fa falta un canvi. Qui sap si servirà per revertir la situació esportiva, però ara la prioritat ha de ser no perdre la unió amb l’afició. D’un descens esportiu te’n pots recuperar ràpidament, en un any. De la pèrdua d’identitat i connexió amb la ciutat, en pots necessitar lustres. Pregunteu-li a Sáez. És del que més orgullós estava de la seva etapa.

I un cop més, amb raó.