Èpica i caràcter per tapar les deficiències

En el moment més delicat de la temporada, el BAXI Manresa va mostrar la seva millor versió. Aquesta continua estant lluny de la desitjada, però va ser suficient per guanyar un duel crucial. No va ser un partit perfecte, i en molts moments van aparèixer tots els mals que estan castigant l’equip aquest curs, però en un exercici de fe i resistència els manresans van sobreviure des de l’encert per acabar volant des de la defensa. El Nou Congost sabia la importància del partit i, com l’staff tècnic i la majoria dels jugadors, va respondre. A la grada tampoc estem en el millor moment, però van reaparèixer les fases en les quals es donen ales a l’equip i es fa encongir al rival.

En l’ambient hi havia una barreja de nervis i ràbia. Són només set jornades, però una derrota hauria deixat el BAXI Manresa en una situació classificatòria complicada. D’aquí els nervis. La ràbia, per la impotència i desesperació que havia transmès l’equip en els partits anteriors, a la que s’havia de sumar certa prepotència del rival, especialment des de la grada, i tota aquesta aura d’equip de moda. La derrota els anirà bé per tornar a tocar de peus a terra. I a nosaltres ens ajuda a recuperar la perspectiva, tasca complicada en una competició que et pot portar a l’esquizofrènia. S’han guanyat els tres partits que s’havien de guanyar, i el coixí sobre el de descens és de dues victòries. Queda una setmana abans de l’aturada, i era ideal arribar-hi amb certa tranquil·litat perquè el club pugui treballar en els retocs que necessita la plantilla sense caure en les presses i la desesperació.

La pressió no es va notar en la sortida del BAXI Manresa, que es va esvair els dubtes amb encert exterior, ritme i agressivitat defensiva, trets identitaris del que vol ser el joc manresà. Però els lleidatans van anar entrant a poc a poc al partit, amb ofici i aprofitant els punts febles dels locals. Les sensacions eren estranyes, com si estiguessin dissociades de la realitat: el BAXI Manresa va anar la majoria dels minuts per davant, però era com veure una figura molt delicada que en qualsevol moment es podia trencar. I ho va fer abans del descans, al qual el Lleida ja va arribar per davant. En aquell moment vaig comentar que el més normal era acabar perdent de 20, perquè en algun moment ens deixarien d’entrar els triples (8/16), ells en ficarien més (1/8) i el castell s’ensorraria del tot. Un cop més, estava alegrement equivocat.

A la represa, Ocampo va decidir apostar-ho tot als homes que estaven responent a l’exigència del partit, reduint la rotació i donant-los el descans just per agafar aire. Una decisió encertada, insostenible al llarg termini, però diumenge no hi havia cap més horitzó que el de guanyar el partit. Es va mantenir l’encert i es va fer un pas endavant en defensa, tapant les vies d’anotació fàcil que havia trobat el rival en la primera meitat. El primer punt, amb uns inspiradíssims Benítez i Reyes; el segon, amb el mateix Reyes, un Obasohan que quan està així és indispensable i amb la parella Olinde-Steinbergs com a joc interior. La millora defensiva, que va descentrar als lleidatans i va permetre anotar 12 punts de contraatac, va venir acompanyada d’un extra d’energia per carregar el rebot ofensiu. El triple ens va mantenir dins el partit, la defensa ens el va donar.

És impossible no parlar d’alguns noms propis. Reyes va fer una exhibició de caràcter. Sense obviar l’encert (6/9 en triples quan venia amb un 19,3% a l’ACB), el millor va ser la seva energia, sent l’encarregat d’aixecar l’afició i l’equip quan més ho necessitava, ajudant en el rebot i sumant en defensa. Semblava posseït per l’esperit de Guillem Jou, tan necessari en èpoques fosques. De Benítez sabíem que era el millor jugador de l’equip, però com ja va fer davant el Bilbao, va demostrar que també n’és el líder. Amb més encert de l’habitual (va anotar els mateixos triples que en els sis partits anteriors), va dirigir l’equip en estàtic i el va saber llançar a la cursa quan tocava, baixant al fang en tasques defensives (5 pilotes recuperades!). Sempre apareix en els moments decisius: 18 punts i 6 assistències contra el Bilbao, 22-8 davant el Lleida. I amb un +30 amb ell a pista.

El segon millor +/- va ser per Obasohan (+26), que no està trobant la regularitat aquest curs, però que ahir va tornar a ser el que ens va enamorar el curs passat. A camp obert és imparable i en estàtic va trencar instants de desconcert amb penetracions carregades de força i fe, a banda de la seva habitual exhibició defensiva, sent dels pocs que va poder frenar els punyals exteriors del Lleida. Olinde va confirmar que és elit en defensa, apareixent en ajudes claus i ajudant a tancar el rebot defensiu, demostrant un cop més que amb ell a pista l’equip guanya en solidesa defensiva. És la peça que dóna estabilitat a la defensa. Al seu costat, un Steinbergs que un any més se’l veu més còmode al 5 que al 4. Davant la inoperància dels altres 5s (després en parlem), va assumir la responsabilitat de tancar la zona, mostrant una millora física que li permet aguantar i bloquejar a rivals més forts, i sumant en el rebot ofensiu en moments claus. El partit es guanya amb Benítez-Obashoan-Reyes-Olinde-Steinbergs, que ara mateix sembla el millor cinc que podem tenir a pista.

Destacat tot el positiu de la victòria, no es pot passar per alt que l’èpica i les heroïcitats no són una fórmula vàlida al llarg termini. L’equip té un marge de millora molt alt, i es necessiten moure peces per tal de trobar una estructura sòlida que garanteixi el nivell de competitivitat necessari per evitar el descens. Tenim un problema molt greu en la posició de 5, especialment en l’aspecte defensiu. I amb diferents anomalies: els pivots rivals juguen el partit de la seva vida contra nosaltres (ho repassàvem a l’article de la setmana passada, i ho vam veure amb un Diagne que venia de fer 4,6 punts i 2,8 rebots en 14 minuts de mitjana, i que en el mateix temps aquí va sumar 18-6); som incapaços de tancar el rebot defensiu (i així no es pot córrer); no intimidem (més enllà d’accions puntuals de Kao), i no apareixem en les ajudes (durant molts minuts els exteriors rivals, un cop superaven el seu defensor, trobaven una autopista fins a la cistella). De moment ha arribat el Pierre, que ajudarà en tot això dins les seves possibilitats, però que al mes de novembre els millors minuts siguin amb Steinbergs al 5 i ens il·lusionem tant amb l’arribada d’Oriola, és preocupant.

Ara queda un partit a l’Eurocup i visitar l’Unicaja a l’ACB abans de l’aturada per seleccions, moment en el qual s’esperen els canvis (com a mínim l’arribada d’un jugador més) per tal que l’equip es pugui conjuntar amb les noves peces. El calendari ens afavoreix, ja que els rivals de la nostra lliga tenen partits complicats (sí, ja sabem com va això): Granada rep al Madrid, Andorra al Joventut, Saragossa al Tenerife, Girona visita València i el Burgos al Breogán. Tot apunta que arribarem a la pausa amb un coixí sobre el descens.

Aprofitem-ho per acabar de construir un projecte que il·lusioni i ens eviti més patiments dels necessaris.