El renaixement d’Unicaja amenaça al BAXI Manresa

«Si l’eliminatòria s’hagués jugat fa un mes i mig, per Unicaja hauria sigut com anar a l’escorxador. Però el món de l’esport moltes vegades funciona per sensacions, i ara arriba en un bon moment. Crec que pot estar més igualat». Aixi veu Juan Calderón l’eliminatòria de quarts de final de la Basketball Champions League entre el BAXI Manresa i l’Unicaja.

El periodista esportiu del Diario SUR segueix l’actualitat de l’Unicaja des del 2003. En aquests primers anys, va veure com el club malagueny guanyava la lliga ACB, la Copa del Rei i disputava la Final Four de l’Eurolliga. D’aquests anys de glòria es va anar passant a un progressiu descens de rendiment, fins que en aquesta darrera dècada ja va deixar de ser considerat un dels quatre grans de la lliga (juntament amb Barça, Madrid i Baskonia), lloc que ha passat a ocupar el València Basket. Aquesta pèrdua de grandesa, passant de ser un habitual de l’Eurolliga a jugar l’Eurocup i, des d’aquest any, la Basketball Champions League, va viure una petita pausa màgica amb el títol de campions de l’Eurocup l’any 2017. Va ser derrotant a la final al València de Pedro Martínez i Rafa Martínez, guanyant el tercer i decisiu partit a La Fonteta.

I ara, quin Unicaja es trobarà el BAXI Manresa en el seu camí cap a la Final Four de Bilbao?

Guerra salvadora i pas enrere

L’Unicaja ha arribat aquesta eliminatòria amb un balanç de 6 victòries i 5 derrotes, sent l’equip dels que queden vius que menys victòries ha aconseguit (empatat amb l’Estrasburg) i el segon amb pitjor percentatge de triomfs (54%; pel 50% dels francesos). El seu rendiment contrasta amb el dels manresans, que han sumat 9 victòries i 3 derrotes, només superats per Tenerife (10-2) i igualats amb el Cluj-Napoca (9-2).

«Fa gairebé vint anys que cobreixo l’Unicaja i aquesta és la pitjor temporada que recordo», explica Calderón, que ho argumenta recordant que «mai havia arribat a estar tan a prop de la zona de descens de l’ACB, i a Europa ha arribat fins aquí perquè el Prometey va renunciar». Aquest fet no és fútil: quan va esclatar la guerra, el conjunt ucraïnès va anunciar que abandonava la BCL. En aquell moment, el Cluj-Napoca liderava el grup amb un balanç de 3-0 i el Prometey era segon amb 2-1, havent derrotat ambdós equips a l’Unicaja, que era tercer amb 1-2 i havent jugat ja dos partits com a locals. «Si no s’haguéssin retirat, ara l’Unicaja estaria eliminat», afirma el periodista.

Aquesta mala temporada, no és cosa d’un dia: «Ve a confirmar un declivi constant. Fixa’t d’on veníem: l’any passat no juga ni la Copa ni els Playoff; i l’anterior, el de la pandèmia, participa en la Copa per un reajustament de la lliga, i la fase final el mateix, perquè es va ampliar el número que hi participaven», assegura Calderón, que conclou que «venim d’anys molt dolents, els pitjors de sempre».

Tot i aquestes males temporades, a principi de temporada l’Unicaja era un dels grans favorits per guanyar la BCL. «Des de fora la perspectiva era més optimista que la que teníem aquí. Veiem de més a prop la realitat: era un equip dèbil, molt fluix en l’aspecte físic i mal construït. S’esperava que a l’estiu això s’arreglés, però no va ser així i per això s’ha reconstruït durant la temporada, perquè s’enfonsava. La sensació de ser un dels favorits aquí no hi ha sigut; sí per pressupost, perquè és un dels més alts (sinó el que més), però esportivament no».

I això ens porta a parlar d’una de les decisions més importants que ha pres el club malagueny en els últims anys, quan a l’estiu va anunciar que abandonava l’Eurocup i passava a disputar la BCL. Calderón assegura que «va ser una decisió que no s’ha assimilat» i que per a l’afició «ha sigut un pas enrere com a club, com una traïció». I és que hem de tenir en compte que Unicaja va disputar l’Eurolliga durant 15 temporades seguides (des de la 2001/02 fins a la 2015/16), i «pràcticament sempre es va classificar pel TOP16, a vegades per davant d’equips històrics com Madrid o Olympiacos». El 2017 va guanyar l’Eurocup i el curs següent va jugar l’Eurolliga per última vegada. I de cop «arriba una nova directiva i decideix que s’ha de jugar la BCL. Aquí això no va quadrar, s’ha vist com un descens».

L’efecte Ibon i cares noves

A principis de febrer l’Unicaja va destituir a Fotis Katsikaris i va contractar Ibon Navarro com a entrenador. El tècnic feia poc que havia sigut acomiadat del MoraBanc Andorra, i amb la seva arribada el club malagueny també va fer canvis importants en la plantilla: Norris Cole i Michael Eric, dos dels millors jugadors, però amb un rendiment irregular, deixaven la disciplina verda i arribaven Matt Mooney, Dejan Kravic i Cameron Oliver. I l’impacte d’aquesta revolució ha sigut positiu.

«Amb l’arribada d’Ibon Navarro l’equip a poc a poc s’ha anat recuperant. Ha afegit variants tàctiques per optimitzar els recursos que té, i els tres jugadors que han arribat estan sent importants». En la BCL Mooney i Oliver han disputat dos partits, amb 6,5 punts, 3 rebots i 2 assistències el primer, i 13,5 punts i 6 rebots el segon; mentre que Kravic n’ha jugat tres (6,7 punts i 4,3 rebots). Però el canvi de cara arriba principalment de la mà del tècnic.

«Tenia una idea clara del que volia i del que podia fer», exposa Calderón, que cita diferents exemples: «Ha anat movent peces i reajustant l’equip, fent servir quintets més alts amb Bouteille de 2 i Abromaitis de 3 (quan venien jugant de 3 i 4, respectivament)… I ha dotat l’equip d’una estructura defensiva que no tenia. Katsikaris deixava la defensa a una qüestió d’actitud individual, però en el bàsquet actual això és molt difícil que funcioni, i més si no tens una estructura forta en aquest aspecte». El periodista andalús assegura que ara «hi ha més ajudes, defenses zonals que no s’havien vist… En l’últim partit contra Bilbao, va detectar que ni Kravic ni Guerrero podien parar a Delgado, i en lloc de ficar a Nzosa, va treure a Suárez, que no havia jugat en els últims partits. Va reaccionar sobre la marxa. Ara veiem coses d’entrenador, amb solucions i detalls interessants».

Talent i poc físic

Si un mira la plantilla d’Unicaja, sorprèn el mal rendiment. A simple vista, hi ha molts jugadors amb punts i talent: Brizuela, Jaime Fernández, Bouteille, Abromaitis… «És un equip molt vistós sobre el paper, però amb molts cromos repetits», explica el periodista, que afegeix que «hi ha un gran grup de talents, però també es necessiten obrers i no n’hi ha, només Alberto Díaz té un perfil així». En la seva opinió, «per a competir contra grans equips, necessites més físic i no el tens. El BAXI Manresa té una plantilla molt més física».

I en contrast amb el talent exterior, a l’interior l’Unicaja és on ha tingut més problemes aquest curs, quelcom que no és nou: «Hi ha hagut molts errors de planificació interior en els últims anys i s’han pres molt males decisions». Això s’ha millorat amb l’arribada de Kravic, «que no és un portent de facultats, però és gran i millora el que hi havia», i Oliver, «i s’ha aconseguit una mica més d’equilibri».

Un cas a part és el de Nzosa, una de les aparicions més impactants de l’ACB als últims anys, que va meravellar amb el seu potencial el curs passat; no obstant això, aquest ha fet un pas enrere. «És un cas molt particular. Va tenir una lesió que se li va complicar i el va tenir 4-5 mesos parat. Té molta pressió pel nou contracte, les expectatives generades, el Draft de l’NBA… Està molt obsessionat amb els errors perquè té un nivell d’autoexigència molt gran, i ara és un flam a pista. Els últims partits pràcticament no juga».

Factor camp i el físic de Jaime

Una de les claus de l’eliminatòria pot ser el factor pista. El Nou Congost, en dies així, acostuma a ser un infern pels rivals. I el rendiment de l’Unicaja fora de casa a Europa no ha sigut bo: 2 victòries i 4 derrotes; pels 4 triomfs i una ensopegada com a locals. Quelcom similar al que han fet fins ara a l’ACB: balanç de 7-6 a casa i 4-8 a domicili. En total, al Martín Carpena han guanyat 11 dels 18 partits que han disputat (61%), mentre que lluny de casa n’han guanyat 6 de 18 (33%). Això sembla no preocupar en excés a Calderón, que recorda que «l’Eurocup que va guanyar, ho va fer superant tres eliminatòries amb el factor camp en contra, davant Bayern, Lokomotiv i València a la final. No és una situació nova per Unicaja».

Una altra de les claus serà la presència o no de Jaime Fernández, una de les estrelles de l’equip (10 punts i 4,5 assistències de mitjana a la BCL) que s’ha perdut els últims partits per lesió. «Crec que no jugarà el primer partit, però sí el segon», opina el periodista, que afegeix que «s’haurà de veure com entra en la rotació, ja que Brizuela està jugant molt bé, Mooney també i et dóna un nivell defensiu alt, i Alonso, que Katsikaris el tenia oblidat, està sent una peça important».

Arribats a aquest punt, poc importa el que han fet els equips durant el camí. Només val guanyar i es comença de zero. Però els precedents són il·lusionants pel BAXI Manresa: els últims quatre partits entre els dos equips els han guanyat els manresans, i per trobar l’última victòria de l’Unicaja hem de tirar enrere fins al 9 de febrer de 2019, quan van vèncer per 99-97. D’aquell partit només Jaime Fernández continua a l’equip malagueny, i en el manresà només hi havia Jou i Sima, que no van disputar cap minut. A les banquetes hi seien Casimiro i Peñarroya, i el millor de l’Unicaja va ser Shermadini (19 punts) i del Manresa Toolson (32).

D’ençà que el BAXI Manresa va tornar a l’ACB, ambdós conjunts s’han vist les cares en sis ocasions, amb quatre victòries manresanes i dues malaguenyes. I al Nou Congost, tres pels locals i una pels visitants.