El BAXI Manresa parla… i l’afició respon?
El BAXI Manresa va tancar el 2024 amb males sensacions, amb tres derrotes seguides a l’ACB. L’inici de curs era sens dubte positiu, amb un balanç de sis victòries i set derrotes que el deixava en una còmoda novena posició. Un partit per sota de la Copa del Rei, dos per sobre del descens. Però la sensació era agredolça, per la dinàmica i el futur a curt termini, amb un calendari perillós per estrenar l’any.
Perquè vam començar el 2025 sense pensar en la cita a Gran Canària, més preocupats pel demencial calendari, que en dos dies et podia situar a les portes de l’abisme. Perdre a Lugo i contra el Múrcia no era forassenyat, la qual cosa hauria implicat allargar la ratxa de derrotes fins a cinc i veure el fantasma del descens com quelcom real, amb cos i forma. A l’equip li tocava parlar i dir què era el que volia per aquest nou any: continuar lluitant contra els més poderosos per ser a cites on ningú ens vol ni ens espera, o banyar-nos en la realitat econòmica del club i lluitar contra els de la nostra lliga per no ser un dels dos pitjors equips de l’ACB.
I la resposta ha sigut contundent. Autoritària. D’equip gran. A Lugo es va superar amb solvència i solidesa un Breogán que, des de l’arribada de Casimirio a la banqueta, només ha perdut contra el Madrid, l’Unicaja i el BAXI Manresa, guanyant pel camí a la pista del Gran Canària i al Girona (i, uns dies després de l’assalt manresà, al camp de l’Andorra). Davant el Múrcia, es va fer el discurs final. Era un partit perillosíssim (sí; sé que tots ho són a l’ACB actual), contra un rival ferit i en hores baixes, amb pràcticament la mateixa plantilla que fa uns mesos es va plantar a la final de la lliga. I amb un pla de partit que va demostrar que es pot competir (i gairebé guanyar) des de la covardia. A base de paciència i fe, en un nou exercici de competitivitat, l’equip va aconseguir una victòria que ens torna a ficar el paradís a l’horitzó, deixant de mirar l’infern de reüll.
Els jugadors i el cos tècnic han parlat clar, demostrant que volen continuar lluitant per assolir les cotes més altes. Arriba així l’hora de l’afició. De respondre. De demostrar que no els deixarem sols, que si ells hi creuen, nosaltres encara més. I que estarem al seu costat per arribar fins on es pugui, sense por i amb il·lusió.
És l’hora d’envair Saragossa. De treure la pols de la Marea Vermella i acompanyar l’equip en la final de dissabte. El repte és majúscul. L’enemic, conegut i de mal record. Però els jugadors hi creuen, així que no tenim excusa.
No sé si arribarem a la Copa ni quants hi podrem anar en cas afirmatiu. La seu és horrible i la logística pitjor. Emperò, Saragossa està a poc més de dues hores de distància i les entrades van a 20 €.
Els fallarem?