El BAXI Manresa il·lusiona a cop de rècord
Amb el BAXI Manresa a les portes d’una oportunitat històrica, repassem totes les fites que ja ha assolit en la que està sent, indubtablement, la seva millor campanya de tots els temps en l’àmbit estadístic.
Per començar… És la primera vegada des de la fundació de l’ACB que n’és líder de punts (88) i rebots (38) per partit, a més de ser-ne el màxim exponent en recuperacions (8,8) i segon en valoració (94,5, rècord personal) com ja va succeir a la temporada del títol de lliga.
De fet, només hi ha un equip fora de Barça i Madrid que ha assolit una mitjana d’anotació igual o més alta en aquest segle que l’actual dels bagencs: el TAU Ceràmica de la 2008-09 (88,1), quan va tot just disputava la segona de les seves tres finals consecutives amb Pete Mickeal, Prigioni, Splitter, Rakocevic, San Emeterio i companyia.
A la Basketball Champions League també trobem registres excepcionals dels de Pedro Martínez, doncs són l’equip amb major eficiència per partit (99,7), estadística equivalent a la valoració, amb 8 crèdits de diferència respecte el seu principal perseguidor, Lenovo Tenerife. I són líder destacats en punts (85,8) i assistències (21,8). Una autèntica bogeria que ajuda a entendre perquè són a la Final Four de Bilbao.
En el pla individual, tots i cadascun dels manresans exceptuant Janis Berzins han tingut el seu gran moment d’inspiració. Dani Pérez i Yankuba Sima, per exemple, van compartir pista amb la selecció absoluta espanyola, un fet únic en el club. Sylvain Francisco va firmar el segon debut més anotador dels últims 30 anys, 24 punts, només superat pel de Frankie Ferrari. I anar fent.
Però el més regular en l’excel·lència està sent, sens dubte, Chima Moneke. Mai en la història del club un jugador havia estat tan productiu. No és una exageració: té la valoració per minut més alta (0,82) d’entre tots els que han jugat al Bages, per davant de llegendes com George Singleton a la 1990-91 (0,74) o Harper Williams 1995-96 (0,73). A més, quan l’ala-pivot nigerià ha estat a pista, el BAXI Manresa ha sumat una diferència favorable de 206 punts, xifra rècord que ni tan sols igualen els dos següents millors registres històrics, el +101 de Dani Pérez i el +99 de Joe Thomasson, ambdos de la 2021-22.
Ara bé, queden cinc jornades i això encara pot canviar. Anem als fets consumats.
L’equip estrena la temporada de la millor manera possible, guanyant al Barça al Nou Congost en el seu tercer títol de Lliga Catalana. A posteriori, aquella fita ha quedat com una mostra inicial, una anticipació, de les seves dues grans fortaleses: el factor casa, el vincle absolut amb l’afició, i el potencial d’una plantilla capaç d’imposar-se a qualsevol altra.
Ismaël Bako, que venia de disputar l’Eurolliga sent el tercer pivot en la rotació de l’Asvel de Lió, es proclama MVP de la competició tot agafant el relleu de Pep Pujolras (1992, a títol pòstum), Derrick Alston (1997) i Paco Vázquez (1999). Declaració d’intencions. Tot i això, el pivot belga tardaria alguns partits a esdevenir la força interior que prometia ser, a batre el rècord manresà de valoració a Europa (36 davant el Pinar Karsiyaka).
Necessitava un temps d’adaptació com la resta d’incorporacions. I és que de totes elles, només Marcis Steinbergs comptava amb experiència ACB. Quinze minuts en tota una campanya sencera amb el Gran Canaria, concretament. Eren vuit peces noves a encaixar, fet que ajuda a entendre les dues derrotes inicials a la lliga i la desfeta majúscula a Badalona per 44 punts.
Tanmateix, el que en un principi semblava ser la creu d’aquest BAXI Manresa, la inexperiència derivada d’una plantilla jove, s’ha reconvertit en un dels seus punts forts i pal de paller del joc més ràpid de la lliga. Perquè aquesta mateixa joventut ha permès a Pedro Martínez construir un sistema d’atac asfixiant pel seus rivals, una piconadora. Això lligat a una defensa sòlida, on una de cada quatre possessions rivals acaben en pèrdua o tap en contra, ha provocat aquest allau de rècords de l’equip:
- Més punts en un quart i en una part d’ACB. Els 36 i els 63 aconseguits, respectivament, davant l’UCAM Murcia tot i tenir els tres bases del primer equip lesionats: Dani Pérez, Sylvain Francisco i Dani García.
- Triomf més ampli a domicili. El 64-106 (+42) a Sevilla, on també va batre el seu rècord de valoració a la lliga amb 137 crèdits.
- Millor inici en 48 temporades a l’elit. El balanç inicial de 15-5 entre Lliga Catalana, ACB i BCL.
- Rècord de victòries consecutives a casa. 12, onze de les quals amb una diferència de dobles dígits, per un balanç total de 21 de 24.
- Millor percentatge de victòries locals en una lliga regular. Un 86,7%. Com que ja ha guanyat 13 dels 15 partits que ha disputat al Nou Congost, empataria el 13 de 17 de la 1996-97 i la 2002-03 encara que perdi els dos que li queden davant el Coosur Betis i el Barça.
- Millor temporada regular dels últims 24 anys. El 19-10 ja és, passi el que passi a les cinc jornades restants, el seu millor registre de victòries i derrotes des del títol de lliga del 98.
- Primera participació a la Copa després de quasi dues dècades. No ho aconseguia des de la 2003-04.
- Primera Final Four europea. El més lluny que havia arribat en una competició continental eren els quarts de final de la Copa Korac de 1972.
Tots aquests grans resultats globals s’han cimentat a través de partits icònics, per a la posteritat. Des dels assalts al Palau Blaugrana i al WiZink Center, primera vegada que ho aconsegueix en una mateixa temporada, fent coincidir l’últim dels quals amb el seu triomf número 650 a la màxima categoria; la remuntada històrica de 16 punts a Andorra en una altra gran efemèride: la victòria número 500 a l’ACB; el primer quart delirant, sense precedents, davant l’Unicaja en el qual s’imposa per 29 a 4; i fins a la gesta contra l’UCAM Murcia, quan guanya, bat algun dels rècords anteriorment mencionats i recupera l’average malgrat tenir 5 baixes i jugar amb els vinculats Naspler i Sagnia.
Per tot això, al marge de com acabi la temporada, m’atreveixo a afirmar que aquesta és la culminació de l’obra manresana de Pedro Martínez. Un projecte que va començar a la dècada dels 90, i sense el qual no s’entendrien els títols posteriors, que va continuar amb la salvació miraculosa del 2015, i que ara ha tornat la il·lusió a tota una afició de diverses generacions: la que va viure l’època daurada, la que es va forjar en el patiment per la possible desaparició del club i la que l’ha de sostenir en el futur. Aquest és el seu gran èxit.
Gerard Castañé
@Gerard_Castane