Dietari del BAXI Manresa (V)

24/10/2022. Feia temps que no hi havia tanta unanimitat en la parròquia manresana com amb el fitxatge d’Adam Waczyński. Aquesta consonància gira al voltant de la sorpresa, i és que estàvem tots fent hipòtesis sobre qui seria l’interior escollit i quin perfil tindria. Des de fora pot costar d’entendre, però per sort no som els que estem dins ni hem de prendre les decisions. Inclús si no era un pivot, hauríem pogut pensar en un base veient la lesió de Dani Garcia i el baix rendiment de Harding en aquesta posició. Però Pedro ja va avisar que, sent un interior la gran necessitat, el que es buscava paral·lelament era augmentar el nivell de la plantilla i sacsejar la mala dinàmica. Waczyński és un bon jugador, contrastat i -pel que es pot llegir als aficionats dels seus exequips- una magnífica persona. Veient com està Valtonen, el pas pràcticament definitiu de Vaulet al 4 i la lesió de Jou, no sembla un mal fitxatge. I tenim un mes per a provar-lo.

25/10/2022. S’han filtrat els preus de les entrades per a la pròxima Copa del Rei i s’ha generat certa polèmica per l’abusivitat d’aquests. Sense que serveixi de precedent, em sembla magnífic el que ha fet l’ACB. Sempre ens queixem que no pensen en els aficionats, i per una vegada que ho fan, també els critiquem. Ens han volgut protegir i evitar que anem a Badalona, terra inhòspita i perillosa, i només per això els hi hauríem d’estar agraïts.

26/10/2022. Ni un dia de marge ens ha deixat Waczyński per criticar el seu fitxatge. Ahir a Lisboa es va veure el seu impacte des del primer moment, sense pràcticament ni conèixer als seus companys. Comentava Pedro que es buscava un fitxatge per canviar la dinàmica de la plantilla i augmentar la qualitat d’aquesta, i el polonès ho ha aconseguit a la primera. Un arribar i moldre de manual. I és que a Lisboa es va veure un dels problemes que poden aparèixer quan s’entra en dinàmica negativa: el bloqueig mental. L’inici de partit va ser dolent, en la línia de Múrcia, perquè es veien a molts jugadors sense confiança, notant a les cames i les mans el pes de les derrotes i el mal joc. L’entrada de Waczyński a pista va servir de revulsiu, no tant pel rendiment (que també) sinó per la ràfega d’aire fresc i net que va escampar per la pista i que va contagiar als seus companys. Els cervells es van desbloquejar i tot va començar a fluir. I així, els tirs que feia uns instants es negaven a entrar, ara penetraven la cistella amb facilitat.

Hi va ajudar el rival, és innegable. Fa setmanes que ho diem: hem tingut sort amb aquest primer grup de la BCL. En un altre, és probable que ja estiguéssim pràcticament eliminats i tinguéssim mig cos -i el cap- dins d’un pou. Però a la vida, quan succeeix això tan poc habitual que és tenir sort, s’ha d’aprofitar sense fer preguntes. Continuen quedant moltes coses per millorar i l’equip està lluny de l’ideal que esperem. Això és tan evident com que, el camí d’aprenentatge, és millor fer-lo sumant victòries que derrotes. La BCL ens està servint per allunyar-nos d’una dinàmica negativa (estem amb un balanç de 4-4 entre les dues competicions), fer provatures i agafar confiança. Jugadors com Badio, Tyson o Lee surten reforçats de dies com els d’ahir, i els hi ha de servir com a punt d’inflexió per anar cap amunt.

Em preocupen el rendiment de Bortolani i Valtonen. El bon paper de Badio, Musa i Waczyński en les seves posicions fan que la preocupació no sigui excessiva, però són dos jugadors que han de ser importants i que, per A o per B, no ho estan sent.

P.D.: Espero que el Nou Congost rebi com cal a Carter. L’infern que ha de viure hauria de fer que fos expulsat al cap de tres minuts de partit. No som una ONG, i quan t’enfrontes a un rival amb limitacions psíquiques tan evidents, n’has de treure profit.

27/10/2022. Gràcies a la Grada d’Animació m’assabento que fem 91 anys. Masses per a una persona, molts per a un club esportiu. És pràcticament un fet paranormal que, de gairebé un segle de vida, n’hàgim passat la major part al màxim nivell. En un moment com l’actual, amb la ciutat anant cap al pedregar, el Bàsquet Manresa és un dels pocs motius que tenim per sentir-nos orgullosos de la nostra manresanor.

P.D.: No puc passar per alt que, en el muntatge fotogràfic que ha publicat la Grada en el seu Twitter, hi hagin inclòs una foto d’Álex Hernández. He estat a punt d’acabar a Urgències.

28/10/2022. Erecció desmesuradament plaent la que he experimentat aquest matí veient el resum de la victòria de la Virtus a la pista del Mal. No pel club italià, amb el qual simpatitzo entre poc i gens (hola, Scariolo), sinó per l’exhibició de Lundberg i Bako. Màxims anotadors i jugadors més valorats dels de Bolonya. Bako és reincident i sembla que té una espècie de fetitxe amb humiliar a Tavares. L’únic que em sorprèn és que el de Cap Verd no hagi publicat cap tuit ploraner o que la seva dona no hagi trucat a l’OTAN demanant una intervenció militar. Sembla que fora de la pista tampoc són el que eren.

L’orgull que em produeix veure l’èxit de dos jugadors que es van fer al Nou Congost es contraresta amb el dolor que sento en pensar què podríem ser amb uns quants milions més de pressupost. És que fas un cop d’ull ràpid per Europa i veus a Grigonis, Iffe, Bako, Francisco, Eriksson, Hanga, Sajus… Només que haguéssim pogut conservar la meitat d’estrelles que ens han volat als últims anys, ens faltaria museu per a tants trofeus.

29/10/2022. Vestir la samarreta del Bàsquet Manresa no és una cosa fútil. El que per a molts és una simple peça de roba esportiva, porta intrínsecs una sèrie de valors: lluita, entrega, humilitat i orgull. Fixeu-vos que no he parlat de qualitat. Tampoc de talent. Això són extres de difícil accés. L’aficionat manresà no xiularà mai un dels seus per falta d’aptitud. Però sí d’actitud.

Sabem que podem perdre. De fet, si oblidem els últims anys gloriosos culminats amb l’obra mestra del curs passat, som conscients que el més normal és perdre. Això ho aprens anant des de petit al Nou Congost, una lliçó de vida que evita moltes hores de psicòlegs. A la vida s’hi perd més que s’hi guanya, per això és important gaudir dels petits triomfs abans de la derrota final. Però això no justifica la rendició; la manca de lluita.

Avui al temple manresà hem viscut un episodi fúnebre. No a la graderia*, on un cop més el poble ha estat unit, transmetent energia i intentant guiar els seus. Sí a la pista i a la banqueta, on s’ha escopit sobre l’escut i tot el que representa el Bàsquet Manresa. Per molt superior que sigui el rival, per molt malament que et surtin les coses, la rendició no ha de ser mai una opció. Que t’estan passant per sobre? Continues lluitant fins al xiulet final, dónes la mà al rival i te’n vas al vestidor a donar-te cops de cap contra la dutxa. I l’endemà a entrenar per intentar millorar. Mai m’ha agradat la utilització de termes bel·licistes en el món de l’esport, però això d’avui m’ha fet pensar en el Valhalla dels Vikings. Una espècie de paradís on arribaves si mories en combat. Entrar al Valhalla manresà és més fàcil perquè no requereix deixar-se la vida per accedir-hi, però si la pell. Som gent senzilla, només demanem que es defensin els nostres colors fins al final, independentment de les limitacions tècniques, físiques o tàctiques del jugador.

La rendició ha sigut total. Des de Pedro Martínez, completament superat en el tram final del partit, amb la mirada perduda i oferint una estampa inaudita en ell; fins a pràcticament tots els jugadors que han trepitjat la pista. Es parla molt dels Moneke, Bako, Thomasson i companyia, però a qui he trobat a faltar és a Rafa Martínez. Algú que sent el club com a propi, que se l’estima i que -independentment de si juga molt o poc- no permetria mai una baixada de braços com aquesta.

M’agradaria pensar que el que ha passat avui ha sigut un accident. Als bars, després del partit, he sentit gent comparant-ho amb la derrota de Badalona el curs passat. Que Déu us escolti. No vull ser catastrofista i és cert que aquell dia també es van abaixar els braços, però hi havia uns fonaments sobre els quals agafar-te, sobre els quals construir un bri d’esperança; que ara mateix sóc incapaç de veure en aquesta plantilla.

*Només hi ha hagut, sota el meu parer, dues coses negatives. Una de clàssica, la fugida d’espectadors quan el partit encara estava en joc, quelcom injustificable; i l’altra, els càntics de Breogán! Breogán!, emesos des de la Grada d’Animació. Puc entendre (i encoratjo a fer-ho) que hi hagi una magnífica relació entre els aficionats dels dos clubs, però no era el lloc, ni el moment, ni la manera d’exposar-ho. No pots cridar el nom del rival quan aquest, sigui qui sigui, t’està humiliant cruelment a casa. Ens hem de respectar més.

30/10/2022. Passen les hores i continuo en estat de xoc pel viscut ahir. Feia moltíssims anys que no sortia del Nou Congost amb una sensació així, de fet em costa recordar quelcom similar. Imagino que en l’Etapa Negre, que va culminar amb l’últim descens, n’hi devia haver algun. En recordo molts en els quals senties frustració, inclús desídia, en veure la manifesta inferioritat que tenies contra la resta d’equips, i com aquests et passaven per sobre amb una facilitat insultant. Però vergonya? Hauria de rebuscar més.

Sembla que Lee serà la primera vida que es cobrarà la massacre d’ahir. Em sembla bé: he intentat defensar-lo i encara considero que, com a cinquè pivot, pot ser un jugador útil. Sí, ja sé que ocupa plaça d’extracomunitari, que el seu rol ha de ser un altre i que, tant en atac com en defensa, va més perdut que servidor a la facultat de matemàtiques. Però una cosa no treu l’altre. Em fa por que se l’utilitzi com a cap de turc. El seu rendiment no ha sigut l’esperat, però això no ha de tapar una llista extensa de problemes que no tenen a veure amb ell. No m’agrada personalitzar ni entrar a parlar de noms propis, i, al cap i a la fi (amb algun matís) tots coincidirem en això: excepte Harding, Musa, Steinbergs i Vaulet, la resta de jugadors estan rendint per sota de l’esperat. Els motius? Ni idea. Per sort no els he de saber jo, i estic convençut que dins el club els tenen clar i hi intentaran posar solució. No serà fàcil, però estan acostumats a treballar en aquests escenaris incerts i complicats.

Sí que em va preocupar, dins del tràgic daltabaix viscut en l’últim quart del partit, el paper dels que porten anys a casa. Dels nouvinguts ho puc arribar a entendre (que no compartir) i és fàcil assenyalar-nos perquè encara no ens els estimem. És allò que, sovint, ens costa més dir les coses a qui més estimem que a un desconegut. Contradiccions humanes. Ara ja no hi ha el Rafa, però algú hauria d’assumir el seu rol dins el vestidor, sovint més important que el de pista.

Ara entrarem a novembre i això acaba al maig. Hi ha temps, ara mateix el nostre millor aliat. I que una de les poques coses positives de tocar fons és que és molt difícil anar a pitjor i molt fàcil millorar. Si el viscut ahir ha servit per encendre totes les alarmes i començar a prendre mesures dràstiques, benvingut sigui. A vegades un clatellot a temps et pot salvar de la mort.