Copa del Rei: Full de ruta del BAXI Manresa

Quan queden menys de set dies per a l’inici de la Copa del Rei, ha arribat l’hora de revelar El Pla del BAXI Manresa per aixecar el títol a Màlaga. Aquest Pla es va idear fa just un any, quan l’equip no es va classificar per a la Copa de Badalona, una decisió intel·ligent si tenim en compte quina era la seu de la competició.

Des d’aleshores s’han anat superant amb èxit les diferents fases establertes des de les entranyes del club, començant per mantenir-nos a l’ACB, continuant a l’estiu amb la confecció de la plantilla i certificant l’èxit de l’estratègia durant els darrers mesos, quan es va assolir la classificació per la Copa.

Ara entrem en la fase final d’El Pla, que es culminarà (si no hi ha cap impediment geopolític d’última hora) el diumenge 18 de febrer als volts de les nou del vespre. Una data que quedarà gravada en lletres d’or en la història del Bàsquet Manresa.

No serà fàcil i, per aconseguir-ho, s’han de seguir fil per randa els passos ideats per les ments més brillants del nostre club. Des de La Barra del Nou Congost hem pogut accedir a El Pla, un document encriptat que només es pot desbloquejar a través de la telecinèsia.

El Pla

Com tota bona estratègia, El Pla és àgil i dinàmic, i es va adaptant a la situació del moment. La fase final estava ideada conceptualment, però no es van establir els principis pràctics fins que es va conèixer el quadre final de la Copa.

I aquests són els 10 punts que el defineixen.

1.- La prèvia del partit d’ACB contra el Barça s’ha de centrar en la impossibilitat de derrotar al Barça, un equip llegendari del qual en destaca la meravellosa tasca de Grimau a la banqueta i de Navarro als despatxos. També s’ha d’aprofitar la situació i parlar moltíssim de Ricky Rubio i la salut mental. Grimau intentarà contraatacar parlant meravelles del nostre joc, de com Pedro és un exemple, un referent i una inspiració per ell, i recordant que els vam guanyar al Palau Blaugrana i que hem derrotat a tots els equips catalans. No hem d’entrar en el seu joc. No podem perdre de vista El Pla.

2.- L’ambient el dia de partit ha de ser el de les grans ocasions. Tots sabem que necessitem perdre per una diferència superior als 20 punts, que és aquesta la nostra voluntat, però els hem de fer creure el contrari. Com a aficionats hem de jugar el nostre paper, i l’equip necessita que ens comportem com a actors professionals. Actuar com si fos un dia normal: collar molt als àrbitres, calumniar a Parra, increpar a Willy… Regalar-nos aquests petits plaers sensorials.

3.- El partit és fàcil de resumir. Si podem perdre de 30, millor que de 20. És un duel que no influeix en la nostra classificació per Europa i els Play-offs, però és decisiu per aixecar la Copa. A pista els jugadors també hauran de jugar el seu paper, el més difícil d’interpretar: mostrar-se superats pel rival, no aplicar el nostre ritme de joc però transmetre la sensació d’intentar-ho, no atacar a Willy, carregar-nos de faltes ràpid (aquest punt no cal practicar-lo, els àrbitres segur que ens ajudaran). En resum, fer-nos petits davant l’imperi blaugrana. L’únic dubte és si amaguem a Selom Mawugbe, conegut internament com ADM (Arma de Destrucció Massiva), o li donem uns minuts fent-li entendre que ha de signar una actuació horrible. És important que Robinson i Badio es retirin de la pista abans d’acabar amb visibles problemes físics.

I a la roda de premsa postpartit, monòleg de Pedro Martínez recordant que va avisar de la inabastable superioritat blaugrana, exposant un panorama apocalíptic pel que fa a l’estat físic de Badio i Robinson i deixant frases com «Tu has vist jugar al Willy? No hi ha cap jugador a Europa que el pugui aturar». Tancarà la compareixença demanant disculpes anticipades als seguidors manresans que es desplaçaran a Màlaga, remarcant la impossibilitat de derrotar-los. «Si aconseguim competir dos minuts, serà un èxit».

4.- Els dies previs al partit de Copa seran claus, i aquí és on apareixen dos peces claus: Rafa MartínezQuino Colom. El de Santpedor es destaparà com a agent secret, i el dia abans de viatjar a Màlaga s’endurà a Parra de festa. Arribaran just a temps per agafar l’AVE, causant cert malestar en la resta de la plantilla per l’estat del badaloní. Un cop a Màlaga, el dia previ al partit, arribarà Colom (tot finançat pel club, en un dels punts més difícils de complir a causa de les reticències de Sixto a pagar res) amb les ordres clares: convocar un sopar de germanor entre els integrants de la selecció espanyola: Brizuela, Parra, Abrines… S’hi afegiran Paulí i Rafa Martínez (brillant com a detonador) amb l’excusa de vigilar-los, i només hi faltarà Willy, incapaç de separar-se dues hores de la seva parella. Com sempre que Colom actua com a mestre de cerimònia, la nit serà llegendària, tancant tots i cada un dels locals i clubs nocturns de la ciutat. En l’entrenament matinal, la imatge serà esperpèntica: Willy ple de xumets pel coll, Parra incapaç d’aguantar-se a peu dret, Brizuela tancat al lavabo… I Rafa amagant el somriure a la grada.

Això provocarà un sisme al vestidor, amb el trident competitiu (Vesely, Kalinic i Laprovittola) profundament disgustats amb els seus companys. No s’arriba a les mans, però el txec i el serbi decideixen desentendre’s de tot.

5.- El partit s’ha de començar perdent, idealment per uns 10-12 punts al final del primer quart. S’ha de deixar que Willy anoti amb facilitat i que Grimau li regali minuts en detriment d’un ensopit Vesely. A poc a poc el BAXI Manresa ha d’anar imposant el seu ritme, apropant-se en el marcador sense arribar a capgirar-lo. Al descans, 7-8 punts a sota. A la represa hem de treure la corretja a Mawugbe i deixar-lo volar a les dues cistelles, a la vegada que la resta es treuen la màscara d’actors i mostren la seva millor versió. El tercer quart l’acabem ja a 4-5 punts. A l’inici de l’últim, quintet de la mort (García-Badio-Travante-Musa-Steinbergs) per acabar de trencar la poca confiança dels blaugrana, que no entenen com se’ls resisteix un equip al qual havien aixafat fa pocs dies.

Mirades perdudes i primers retrets a la banqueta quan el BAXI Manresa es fica per davant. La tendència és clara, i només l’espectacle arbitral, perfectament orquestrat des de les altes esferes, evita que la victòria manresana sigui per més de 10 punts.



6.- El dissabte serà un dia de nostàlgia i redempció. De curar ferides i cobrar deutes. El dia abans l’Unicaja caurà eliminat en mans del Tenerife, servint-nos així a la nostra bèstia negra en una safata de plata. A mig matí, Pedro Martínez convocarà a tot l’equip a una sala de l’hotel, on es visionarà un vídeo d’una hora amb diferents moments de les diverses (i doloroses) derrotes sofertes davant el Tenerife en els darrers anys. Hi haurà talls amb declaracions de Vidorreta i els seus deplorables espectacles a la banqueta, imatges de Huertas i Shermadini percudint-nos… una obra mestra de l’audiovisual creada per Estany, amb el Tubular Bells de Mike Oldfield com a banda sonora i acabant amb la imatge de Fran Guerra somrient a càmera. L’efecte és l’esperat, generant un clima d’odi, venjança i violència desfermada en la plantilla. Hi ha un ensurt quan Travante destrossa la pantalla a cops de cap, però no s’han de lamentar problemes greus.

7.- L’equip, esperonat pels seus seguidors i els milers de malaguenys units a la causa manresana, surt a pista amb els ulls injectats en sang. Imprimim un ritme tan alt que Huertas anuncia la retirada a mig segon quart. Els passem per sobre. Vidorreta és expulsat abans del descans, quan en mig d’una jugada puja sobre la taula d’anotadors, s’estripa la camisa i posa els braços en forma de creu, com un màrtir desequilibrat (valgui la redundància). Els somriures dels manresans, la fluïdesa amb què es mouen tots els jugadors per la pista, contrasta amb els rostres canaris, totalment desencaixats. El panorama és brutalment bell, digne d’una escena d’Apocalypse Now. El marcador final reflecteix la diferència més gran de punts en la història de la Copa del Rei. Una venjança cruel i perfectament executada. Moneke salta a pista des de la grada i s’abraça a Pedro. Tots dos ploren. L’ACB no pot emetre la roda de premsa postpartit de Vidorreta, ja que YouTube censura el vídeo en considerar-lo contingut inapropiat per l’excés de llàgrimes.

8.- A la final espera el Reial Madrid. El cansament guanya presència en la plantilla manresana, una fatiga que queda minimitzada per la il·lusió i la felicitat de la fita aconseguida. Espantat davant la possibilitat que els jugadors es relaxin, que donin la classificació per la final com a bona i que es vegin incapaços de derrotar a El Mal, Pedro torna a convocar a la plantilla a la sala sense televisor de l’hotel. Pujol arriba amb un projector adquirit a correcuita a El Corte Inglés, en una compra que provoca sis atacs d’ansietat a Sixto. S’hi projecta la final de la Copa del Rei del 25 de febrer de 1996. Quan arriba el moment decisiu, el de l’històric temps mort, Maldonado fica pausa, s’aixeca i recrea aquells màgics 60 segons. Una actuació magistral que arriba al cor dels jugadors. En Salva plora en acabar. Es miren amb Pedro. Saben el que han de fer.

9.- El BAXI Manresa surt despistat a pista, influït per l’espectacular ambient del Martín Carpena, on més de 10.000 aficionats es posicionen a favor dels manresans. El Madrid ens passa per sobre liderat pels francesos, sempre fidels a l’hora de menystenir als catalans. Pedro té un flashback d’El Miracle de Madrid, i demana un temps mort a mitjan segon quart, quan el Madrid lidera el marcador per 15 punts de diferència. Els 60 segons se’ls passa en silenci. Tots es miren i ningú diu res. No fa falta. Tothom sap el que ha de fer. Quelcom ha canviat i el públic ho sap. També els jugadors blancs, que comencen a fer la guerra pel seu compte. Tavares reclama faltes inclús quan està assegut a la banqueta i no té ningú al costat, assegura que l’estan picant. Llull és incapaç de dirigir les mandarines. Arribem al descans 7 punts per sota.

A la represa, la bogeria s’estén per tot arreu. Els Danis controlen el partit, Badio i Taylor executen des de fora, Travante i Jou anul·len a Campazzo i Musa. Sagnia acaba definitivament amb l’esquena de Rudy en passar-li per sobre per capturar un rebot a l’aire i convertir-lo en una esmaixada. Per dins, Poirier no entén per què és incapaç d’aturar a Geben, i Tavares acaba marejat perseguint a Steinbergs. Mateo treu a Ndiaye per intentar capgirar la dinàmica, però aquest es veu totalment superat per un Mawugbe que li ensenya com serà el seu futur. Però estem al present. A un minut per acabar el tercer quart el partit es trenca amb dues jugades clau.

En un contraatac Vaulet i Deck xoquen, en un impacte tan potent que durant uns segons es fonen els llums del pavelló. Quan la llum torna, el públic es queda en silenci, esgarrifats pel que estan veient: Yabusele està immobilitzant a Aliaga amb una clau d’arts marcials mai vista. Es necessiten fins a 25 policies, vuit jugadors i una grua per separar al francès de l’àrbitre. Mendoza i Padrós, els dos àrbtires que queden en peu, dediquen 35 minuts a revisar l’agressió de Yabusele a l’Instant Replay. Finalment, no assenyalen res, ja que argumenten que no queda clar si és Yabusele qui agafa pel coll a Aliaga o si és aquest qui es fica entre els seus braços i els estreny al voltant del seu coll. Davant la impossibilitat d’Aliaga de continuar arbitrant, l’ACB decideix donar el partit per finalitzat amb el marcador d’aquell moment, favorable al BAXI Manresa. La justícia, per una vegada, se situa al costat del més pobre. El Bàsquet Manresa és campió.

10.- Per celebrar el títol, Pedro Martínez, Salva Maldonado i Marc Estany decideixen tornar a Manresa a peu, en un pelegrinatge que s’allarga 12 dies i que fa que la celebració a l’Ajuntament s’endarrereixi. El consistori declara un mes de festa per celebrar el títol, període en el qual obliga a El Sielu a obrir les portes de forma ininterrompuda. Algun jugador acaba la temporada allà dins.

En l’àmbit mediàtic el títol del Bàsquet Manresa es veu eclipsat pel comunicat que fa el Madrid unes hores després de la final, anunciant que abandonen l’ACB. Florentino Pérez, visiblement envellit, anuncia que el club estudia ara si unir-se a l’NBA o crear una SuperLliga. Entremig, es converteix en el màxim accionista del Bàsquet Manresa, aprofitant l’ampliació de capital per unir-se al nou vaixell guanyador. Sempre un pas per endavant.


Vols ajudar a fer sostenible La Barra del Nou Congost? Fes-te subscriptor!


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *