Apunts J1: El BAXI Manresa no canvia i arriben les sorpreses

El BAXI Manresa va convertir la il·lusió de la pretemporada en una feliç realitat en l’estrena de l’ACB. El club s’ha convertit en una espècie d’impostor que sap burlar el pas del temps, enganyant a la lògica econòmica que diu que es necessiten molts diners per crear un gran equip. És tot just la primera jornada, sí. Però al Nou Congost va arribar un dels equips més potents de l’ACB, encara en construcció, però dirigit des de la banqueta per qui tantes alegries ha donat als manresans en els darrers anys i qui més i millor ens coneix. Tant és. Tot ha canviat i alhora tot continua igual a Manresa.

L’equip va demostrar que pot tornar a exhibir, durant molts minuts, una versió imponent: un joc ràpid, agressiu i alegre que deixa sense resposta al rival. I que, quan els llums s’apaguen (sigui per mèrit del rival o demèrit propi), manté el caràcter competitiu i se sap mantenir dins del partit. Dues meitats ben diferents, una de rauxa i encert i una altra de baixar al fang i suar sang, combinades a la perfecció per sumar una victòria de prestigi. Com bé va dir Ocampo, si l’obligat període d’aprenentatge es pot fer sumant victòries, millor que millor.

L’estrena va servir per confirmar que Alston Jr. i Hunt són els líders de l’equip. I a la vegada, per veure i intuir que, el dia que no estiguin encertats, hi ha jugadors al voltant preparats per agafar el relleu. S’ha de tocar de peus a terra, ara i sempre. Podem perdre els següents partits. Ara bé, amb tot el que hem vist durant la pretemporada i s’ha confirmat en l’estrena, què voleu que us digui: ens veig totalment capaços de situar-nos amb un 4-0. Tot sabent que, si la lluita i l’entrega és sempre aquesta, estaré igual de content si ens situem 2-2.

Tenint això clar, ens queda el més important: gaudir d’aquests moments i donar corda als somnis més agosarats.

Pugen amb força

Corunya i Lleida han aprofitat la primera jornada per demostrar que no han vingut a fer de comparses. Ho sabíem veient el pressupost amb el qual afronten la temporada, i ho han confirmat a pista. Els gallecs van aconseguir una victòria històrica davant un Madrid que, a diferència d’anys anteriors, anirà de menys a més. Per fi algú li ha donat l’oportunitat a Diego Epifanio, feia que temps que hauria d’estar entrenant a l’ACB. Joc alegre, 9.300 persones a la graderia i Taylor comandant les operacions. És probable que acabin baixant, però gaudiran d’aquest viatge.

(Si fos del Madrid, estaria preocupat amb Mateo. No per la derrota, sinó per la gestió de la plantilla: 30 minuts per Tavares i 28 per Campazzo en el primer partit de lliga al camp d’un equip que acaba de pujar)

El Lleida es va estrenar amb derrota a Saragossa, en un duel decidit a la pròrroga. Matrícula d’honor per Encuentra en el seu debut, amb una aposta valenta i construint un d’aquells equips que hauràs de matar dues vegades si vols guanyar el partit. A Saragossa han fet una plantilla com feia anys que no veien, i no ens hauria de sorprendre si els veiem lluitant per entrar a la Copa i als Play-offs.

Primeres conclusions precipitades

Una jornada i ja estem deixant frases lapidàries? Sí, hem vingut a jugar. Em va decebre moltíssim l’Andorra, sobre el paper un dels equips que millor ha fitxat i més ha millorat respecte al curs passat. Evans, Harding, Kuric, Doumbouya, Lammers… molts noms i, de moment, poc equip. Tot el contrari el Gran Canària, que ha signat un estiu magnífic que ja comença a donar fruits.

El Tenerife-Baskonia em va deixar la sensació de déjà-vu: els de Vidorreta tornaran a ser un equip lleig i antipàtic, però extremadament competitiu; mentre que els vitorians tornen a estar en el punt inicial d’un projecte que, sobre el paper, té masses interrogants. Ja hi ha porra sobre quan torna Ivanovic? És broma. O no. Tornant al Tenerife, bones notícies aconseguir una victòria així sense Huertas i amb un Shermadini gris. Han d’anar aprenent a viure sense ells.

Acabo amb dos dels grans candidats a perdre la categoria, que van començar demostrant el perquè de la seva candidatura. El Granada no es va presentar al Palau Blaugrana. Que sí, que és el Barça i estrenaven projecte i bla, bla, bla, però la poca competitivitat i caràcter hauria de preocupar. L’altra és el Breogán, que semblava que sí però al final no, una mica com Sakho, que semblava que aquest any seria un jugador nou i al primer partit oficial va ser el de sempre. El curs passat es van salvar sobre la botzina, veurem si aquest any tenen la mateixa sort.

I acabem amb el rival dels de Lugo, un Bilbao que amb Ponsarnau és una garantia de competitivitat. Veus la plantilla i no saps massa què esperar, inclús pots pensar que pot patir, però després sempre acaben a la zona tranquil·la. Que gaudeixin de l’equip, que tenen un parell de joves que els hi duraran poc.