Adrián Rubio: «Estic molt content amb com treballen tots els jugadors i de la personalitat que tenen»
Adrián Rubio és un exemple més de la política d’apostar pels joves que des de fa uns anys porta a terme el Bàsquet Manresa. Així és com Rubio (Fuenmayor,1989) es va convertir, amb només 27 anys, en el preparador físic del club. Aquesta serà la quarta temporada del riojà al club (va arribar-hi l’últim any a la LEB Or), on se sent valorat i amb ganes de continuar creixent. Com en els casos d’Estany i Pujol, l’aposta per Rubio va ser encertada i demostra que l’edat no és important si hi ha qualitat, coneixement i ganes de treballar.
Parlem amb ell de la seva trajectòria, el seu pas per Manresa i de la pròxima temporada, que afronta amb optimisme i ambició.
-Vas venir al Bàsquet Manresa amb només 27 anys. Com hi vas arribar? T’esperaves arribar tan jove a un club d’aquesta categoria?
La veritat és que mai m’havia posat com a meta arribar a l’ACB. Porto en el món del bàsquet tota la vida, com a jugador fins als 20 i des d’aleshores com a preparador físic. He estat en totes les competicions nacionals, excepte les amateurs, també a l’estranger i és una cosa que et ve i no t’esperes. Després de la meva experiència a l’estranger volia tornar a Espanya i em va aparèixer l’oportunitat del Manresa. Feia 7 anys que treballava com a preparador físic i em va arribar aquesta oportunitat.
-Estaves a Angola l’any abans. Com hi vas acabar?
Doncs pràcticament era la mateixa situació que l’any següent amb el Manresa. Hi havia un entrenador que buscava un preparador físic, i jo estava en una llista amb altres candidats… Em va trucar l’entrenador Hugo López, que li havien parlat bé de mi i el meu treball i que si volia anar allà. En aquell moment tenia 26 anys i era una lliga i equip professionals, amb un staff tècnic espanyol… Una gran oportunitat. Els preparadors físics espanyols estem molt ben valorats a l’estranger.
-Com va ser el salt a un equip com el Bàsquet Manresa?
El meu primer any vaig arribar amb l’equip a la LEB Or. Va ser una temporada força bona durant la lliga regular, amb el final que ja coneixem amb el canvi d’entrenador, i fem un playoff molt bo i pugem. Va ser una sort poder pujar. I ara estem en la continuació de tot això. Quan vaig arribar pràcticament vam començar des de zero, és la sensació que tenia quan estàvem a la LEB. I vaig anar creant la meva estructura de treball, les relacions, vaig veient com el club treballa a la segona divisió, com s’adapta a l’ACB… Ha sigut tot progressiu. Crec que m’ha ajudat per conèixer bé el club i poder treure el màxim rendiment dins la seva estructura.
-En què consisteix el treball i el dia a dia d’un preparador físic?
Depèn molt del club on estiguis. En el cas del Bàsquet Manresa, al matí comencem ben d’hora amb els jugadors joves: juniors i vinculats, que tant de bo en uns anys puguin arribar al primer equip o que ara ens puguin ajudar. Comencem a treballar amb ells en l’àmbit físic, i després ja amb el primer equip, amb un primer treball físic de mitja hora abans del treball de pista. En general l’entrenament fort de pista el fem al matí. Es tracta de buscar que tothom tingui la seva dosis de treball físic adaptat a les seves necessitats. En el cas de les noves incorporacions, intentem conèixer bé com són des del principi: analitzar-los, veure quines lesions prèvies han tingut, com els podem ajudar a millorar… Primer parlem amb el Pedro Martínez sobre què esperem d’aquell dia d’entrenament o de la setmana. Preparem les càrregues dels entrenaments i després les analitzo per donar feedback a l’entrenador. I a la tarda un treball més de força al gimnàs o complementari, com ara durant la pretemporada millorar tota la part de resistència.
Al final la idea és treballar amb cada jugador de forma individualitzada. Som un grup heterogeni, amb jugadors que venen sense experiència ACB, que els hem de descobrir i ajudar. Jugadors nous joves com Mason, que segurament durant la temporada aniran a millor dia a dia.
-Això que deies de jugadors que han tingut lesions prèvies, aquest any hi ha jugadors d’aquest perfil i molt veterans, com Tabu, Rafa Martínez, Báez… Com treballeu amb ells?
Com deia, la clau del treball és que sigui individualitzat. Tabu o Rafa són nous, però a Báez ja el conec de l’any passat, i als seus 38 anys el treball físic ha de ser especial, però és molt fàcil treballar amb ell perquè ja ens coneixem. En els casos de Rafa i Tabu, una cosa molt important que intento fer sempre és mirar com han treballat amb ells els altres clubs en el moment de les lesions. I a partir d’aquí, preparo un pla de treball específic, intentant evitar que tinguin problemes físics derivats de les seves antigues lesions. Hi ha d’haver un equilibri: volem que estiguin en la millor forma possible, però per veterania i lesions no li podem demanar el mateix al Rafa que al Mason o al Jou, que són jugadors joves i que encara ho han de donar tot. És important la gestió de les càrregues físiques i de les lesions passades. Hi ha diferents estratègies de gestió en aquests casos, alguns clubs el que fan és deixar que entrenin un dia menys o utilitzar més rotacions dins els entrenaments… hem d’anar controlant i proposant càrregues físiques perquè el jugador es mantingui bé durant tota la temporada. L’objectiu és tenir a tots els jugadors preparats per entrenar i, sobretot, per a competir. És molt important entrenar bé, més en els jugadors sense experiència a la lliga; un Báez o Rafa ja se les saben totes i no fa falta que els hi expliquis molta cosa. Els nous necessiten més treball.
-Canvia molt la teva feina en funció de l’entrenador?
Més que la feina, canvia una mica la forma de gestionar la comunicació, que és molt important. En quatre anys he tingut quatre entrenadors. M’he d’adaptar a ells i a la seva forma de treballar. Els hi he de donar petites indicacions sobre la càrrega que pot aguantar cada jugador, però al final tot és un tema de comunicació. Cada entrenador té el seu llibret d’exercicis, la seva metodologia…i també t’has d’adaptar al grup de jugadors que tenim. Intento donar tips per evitar lesions i per millorar físicament als jugadors.
-En aquest sentit, imagino que treballar amb un entrenador amb la trajectòria i qualitat de Pedro Martínez deu ser un luxe.
Sí, és com El Padrino. Ho sap tot del bàsquet, pot anar amb el pilot automàtic. Aprens molt d’ell. Escolta molt els tips que li dónes, sigui per millorar-los o per acceptar-los si són necessaris. Treballar amb un entrenador top et deixa molt treball fet, perquè saps que jugaran bé. Després d’un any amb ell, ja sé com entrena i el que transmet als jugadors, el que fa a pista… Sé quina musculatura afecta més a un jugador en cada exercici, quins músculs ha de treballar més… És molt fàcil i còmode treballar amb ell.
-La temporada passada va ser molt dura amb el tema de les lesions, com ho vas viure?
Va ser un any molt complicat. Tot el que són lesions suposa un treball extra per a mi, de moltes més hores i temps: planificant, treballant… Entre la doble competició, les problemàtiques que tenim a vegades per treballar temes físics… són molts hàndicaps que s’han de salvar. Però sempre s’ha de tirar endavant. No som com altres clubs que tenen una gran estructura. No és fàcil. Es trenca dues vegades el base titular… És complicat, perquè perds en rendiment: no només perds un jugador important, sinó que altres que no estan acostumats a jugar molt, has de tenir-los preparats per una exigència superior a l’habitual. Tens el treball del dia a dia, que t’has d’adaptar a situacions d’aquestes. Vam tenir una època amb molts jugadors amb problemes musculars. Si són lesions de 2 a 3 setmanes és una mica més fàcil, però quan són de 6 a 8 setmanes com va ser l’any passat, complica la dinàmica. La clau és continuar treballant i aprendre a com podem millorar l’estructura de treball, com cuidar els jugadors cada dia, anar al detall que és molt important… El principal recurs que té el Bàsquet Manresa és el capital humà, que ho deixem tot i estem al màxim per complir amb les nostres funcions. Aquest any crec que pinta millor i tots farem un pas endavant per millorar en les àrees mèdiques, de fisioteràpia i preparació física. I amb això segur que hi guanyarem i tindrem menys problemes.
-Vas notar pressió de l’entorn per aquesta situació?
No, la veritat és que per part del club res. És espectacular com m’han tractat sempre i com em valoren, estic encantat aquí. Com a club estem donant moltes passes endavant amb aquest tema i anem tots a una. Al final, la salut del jugador depèn primer d’ell mateix, i després del treball individualitzat i al detall dins i fora de la pista. Estem millorant l’estructura del club en aquests aspectes. Però pressió cap, estic content amb el meu treball; i els entrenadors, que són els qui coneixen més el meu treball, sempre han estat amb mi. El tema de les lesions és complicat, he viscut temporades en altres clubs en les quals no hem tingut cap lesió. Acabem la temporada sabent que ho hem donat tot des de totes les àrees que intervenen en la prevenció de lesions i de cuidar als jugadors, que som diverses persones implicades, des del fisioterapeuta fins als mateixos entrenadors. El mateix jugador està tres o quatre hores a la pista, però després en té vint a fora on té un treball per fer.
-Per a tancar el tema de la temporada passada, hi va haver una situació complicada amb Toolson: en algun moment es deia que podia jugar però després no jugava. Com es gestionen aquestes situacions?
A vegades hi ha situacions d’adaptació o de lesions problemàtiques que no són molt típiques, que sovint depenen del feeling del jugador… No són fàcils de gestionar. En la gestió d’una lesió complicada, el jugador ha de sentir-se còmode amb el seu cos o amb l’àrea afectada per a poder tornar a jugar, i que després tot encaixi dins la dinàmica de l’equip. Són moltes decisions a prendre, i al final totes acaben en la decisió cúspide que és la de l’entrenador i l’staff tècnic. No és gens senzill. Toolson va tenir una lesió al peu després d’haver estat la temporada anterior amb una lesió a l’esquena. Potser són dues o tres setmanes per a recuperar-te i poder tornar a entrenar, però ja no només és curar la lesió, després has d’entrar en la dinàmica d’un grup que està al 100% físicament i tu vens d’estar tres setmanes parat. I potser en algun partit, si tens 13 jugadors, doncs s’ha de quedar Toolson fora, sent un jugador estel·lar, perquè el jugador 13 que juga a la seva posició està rendint al 100%. Al final les decisions sempre són buscant el que és millor per l’equip. Sempre hi pot haver alguna discordança entre el jugador i l’staff, però el de Toolson era un cas de jugador amb problemes recurrents de lesions, amb unes molèsties que van apareixent, a vegades de forma inesperada: tot ve d’una mala trepitjada en un partit a Badalona, que és on es fa mal al peu. El més important és aprendre de tot el que passa i crear una estructura de treball perquè quan passin coses d’aquestes saber bé com actuar.
-Hi ha molta incertesa sobre la pròxima temporada: si es podrà disputar, en quines condicions, quan… Això com us afecta a l’hora de preparar físicament als jugadors?
La incertesa que estem vivint, tant dins com fora de la pista, s’ha d’intentar viure amb la normalitat que es pugui. Pel que fa a la preparació física, vam ser el primer equip de l’ACB en començar la pretemporada i portem una setmana de treball més que la resta. Això és bo, sobretot pels nous, perquè podem començar d’una forma més progressiva i podem tenir més quantitat de treball per davant. Els jugadors nous necessiten un procés d’adaptació a l’ACB, que és una de les lligues tàcticament més complexes. L’únic que ens variarà és tot el tema del control de la Covid-19, pel protocol que instauri l’ACB o l’organisme que sigui, que de moment encara no hi ha res massa clar. També ens afecta amb algunes coses concretes, com per exemple a l’hora de poder anar al gimnàs, perquè s’utilitza de forma diferent i és complicat anar-hi amb tot l’equip. Estic preparant un gimnàs al mateix Nou Congost amb el material que tinc. Aquí amb això poder estic perdent una mica de qualitat de treball, però busco que millorem de forma individualitzada, fent petits grups de treball per poder-me centrar bé en quatre jugadors amb el material que tinc, i anar fent torns. Busquem solucions als problemes de logística ocasionats per la pandèmia, però la quantitat i la qualitat de treball físic que ha de fer un jugador, farem que sigui la mateixa que en una temporada normal. Tot el que necessiti el jugador li hem de donar perquè rendeixi de la millor manera possible. Ens hem d’adaptar a totes les situacions, i de moment com et deia no hi ha més problemes a part del tema logístic de poder anar a un gimnàs.
-Com has vist als jugadors físicament en aquest inici de pretemporada? Algun que t’hagi sorprès positivament?
Hi ha una cosa clau: els jugadors que es van quedar aquí han estat fent un treball de post-temporada. Abans de marxar dues setmanes de vacances, van estar-ne vuit treballant el tema físic, pista… I aquests han arribat a la pretemporada amb molt bona forma. Vam aprofitar que se’ns va deixar entrenar, i això es nota. Els jugadors que vénen de fora i han estat confinats, doncs òbviament no han arribat en una bona forma i es nota. Va ser un problema en les dues primeres setmanes de pretemporada, però ara ja està, el grup s’està cohesionant en l’àmbit físic i estem fent càrregues d’entrenaments importants i es van adaptant.
El tema dels jugadors que van estar confinats és una problemàtica tant per a nosaltres com per a la resta d’equips. A vegades pots tenir sort, crec que un o dos sí que han treballat perquè han tingut la sort de tenir una instal·lació esportiva pròxima que els hi han deixat, o algú que els ha ajudat; però els que no han pogut, van estar tres mesos parats i tenen un hàndicap, i és perillós pel tema de lesions. És una de les problemàtiques més grans de la Covid-19. Els clubs hem d’intentar ajudar als jugadors i respectar-los, sabent que és una pretemporada i hem de treballar. Des del primer dia estem fent entrenaments gairebé cada dia i no podem perdonar el treball, perquè cada victòria és important i si guanyem el primer partit de lliga, com en les dues últimes temporades, que sigui perquè a la pretemporada s’ha treballat fort i arribem en un estat de forma superior al del rival. El nostre objectiu és començar la temporada a un nivell molt alt per sumar victòries des del principi.
-Què n’esperes d’aquesta temporada? Quines són les expectatives de l’equip?
Sempre que em pregunten això, no sé què contestar. Fa pocs dies que entrenem i s’ha de veure com va creixent l’equip, però m’agrada molt el grup, em sembla molt complet. Em sembla un equip, i això és el que més m’agrada: tothom pot aportar. I hi ha jugadors que han de fer un pas endavant en el seu joc, i estic convençut que el faran, tant els joves que ja estaven aquí l’any passat i coneixen l’ACB, com els que arriben i l’han de conèixer. Estic molt content amb com treballen tots i de la personalitat que tenen.
Mai em poso metes en aquest sentit, tot això de parlar de no baixar no m’agrada. El primer any de retorn a l’ACB no volia parlar d’això i ens vam classificar pels playoff i la Copa del Rei; al següent que vam jugar Champions sí que ens va costar més però ho vam fer bé, amb ratxes dolentes però d’altres molt bones. Anàvem pel bon camí i l’equip pintava bé en l’última part de la temporada. No tanco portes a res: si es treballa bé, si cada cuidem els detalls, si ens respecten les lesions, si apretem al jugador perquè millori… Crec que es pot repetir el del primer any, perquè no? Quedar vuitens, o més amunt. No em poso metes.