L’autodescobriment d’Akobundu-Ehiogu

La història de Kaodirichi Akobundu-Ehiogu (1999; Lagos) és d’aquelles que costen de creure. La seva trajectòria arrenca a la segona ciutat més poblada de l’Àfrica i el porta fins a Manresa, on competirà a l’ACB i l’Eurocup amb el BAXI Manresa, compartint la posició de pivot amb Grant Golden, de qui ja vam conèixer la seva història. Ara toca fer el mateix amb la de Kao (nom amb el qual el coneixen els seus amics i coneguts), un jugador espectacular que ho té tot per ser una de les sensacions de la temporada.

Infància marcada per la pèrdua

«La vida era difícil. No hi havia electricitat durant tot el dia i intentava passar la major part del temps jugant al carrer, i quan tornava a casa m’encantava estar amb els meus pares i els meus germans». Així recordava Akobundu-Ehiogu, Kao d’ara endavant, la seva infància a Abo-Mbaise i Lagos, on va néixer poc abans de l’últim canvi de segle. En una entrevista amb el periodista italià Alessandro Barin, resumia els primers anys d’una vida familiar (té dues germanes i un germà) humil que es va trencar de forma abrupta quan ell tenia onze anys.

En una conversa amb Riley Davis publicada a l’Heat Check CBB, recordava el primer impacte: «el pare ens portava a l’església amb la seva moto, i havia de fer diversos viatges per portar-nos a tots. Un dia, ens va deixar a mi i un dels meus germans primer, i després va tornar a buscar la mare i la meva germana petita. Recordo pensar que estaven trigant molt a arribar. Més tard ens van informar que un camió l’havia atropellat i l’havia matat». Sense pràcticament temps per digerir una notícia com aquesta, en menys d’un any arribava el segon cop: la seva mare moria després d’anys lluitant contra el càncer de mama. Gairebé una dècada després, Kao parlava obertament d’aquestes morts i el procés del dol, i assegurava que «no visc entristit per això tot el temps», tot i que és un dolor que sempre perdura: «són coses que mai s’obliden».

Aquesta doble tragèdia va obligar a Kao i els seus germans a mudar-se a Lagos, la capital del país, per viure amb la germana de la seva mare. D’una ciutat de gairebé 200.000 habitants a una de 15 milions (només Kinshasa, capital de la República Democràtica del Congo, té més habitants a l’Àfrica). Paral·lelament, la seva tieta paterna movia cel i terra per intentar portar els seus nebots a Mesquite, una petita ciutat de Texas, als Estats Units. Poc abans que Kao fes els 13 anys, la germana del seu pare va aconseguir adoptar-los legalment. A Lagos, feia poques setmanes que el nostre protagonista havia començat a jugar a bàsquet per primera vegada a la seva vida.

El camí comú i un descobriment

El viatge de Kao i els seus germans cap als Estats Units és el més habitual entre els seus compatriotes. El 24% dels emigrants nigerians es dirigeixen al país nord-americà, més del doble que al Regne Unit, la segona destinació més comuna. De fet, actualment Nigèria és el país africà amb més immigrants als Estats Units (per entendre aquest flux migratori, hi ha una novel·la fàcilment digerible i recomanable de Chimamanda Ngozi Adichie: Americanah). Tanmateix, l’adaptació no va ser senzilla.

«No va ser fàcil, tot i que estava molt emocionat amb la idea d’intentar canviar completament de vida. Quan vaig arribar als Estats Units, al principi em va costar integrar-me: la gent tenia un estil de vida completament diferent del que teníem a Nigeria, l’idioma era diferent i vaig haver d’aprendre ràpidament per a poder-me integrar millor en aquella societat», recordava Kao, que afegia al mitjà Varese Sport que aquest canvi de vida «va ser un gran repte. No sabia el que m’esperava als Estats Units, però crec que em va servir per formar-me com a persona».

Va ser en aquest moment, amb poc més de 13 anys, que el bàsquet va entrar en la vida de Kao, produint un gran impacte. Aquest cop, per primera vegada a la seva vida, va ser positiu. «He de dir que vaig aprendre bastant de pressa», recordava sobre els seus inicis amb aquest esport. Aquí va ser clau la figura del seu cosí, Solomon Ehiogu, amb qui es va iniciar al pati del darrere de la casa de la seva tieta. La seva nova llar. Ehiogu li va ensenyar els conceptes bàsics i el va animar a entrenar cada dia. «Va ser el meu primer entrenador i la persona que m’ha permès arribar fins aquí», recorda.

Kao tenia unes magnífiques condicions atlètiques, el que va fer que durant la seva etapa escolar, a banda del bàsquet, també formes part de l’equip de salt d’alçada, participant en diferents competicions. Un físic que va canviar de forma abrupta els següents anys i el va ajudar en una carrera que, des dels seus inicis, no va ser fàcil. Ho recordava en una entrevista de fa un any al diari Quotidiano Sportivo: «Quan vaig arribar als Estats Units als 13 anys, sabia que estava per darrere dels meus companys de la mateixa edat, però la meva mentalitat sempre ha sigut de treballar més fort que els altres».

La fi, a l’horitzó

Com recordava Riley Davis l’any 2022, en un extens perfil de Kao, els inicis basquetbolístics del nigerià no van ser esperançadors. Durant la seva etapa escolar mai va jugar a cap escola preparatòria (quelcom habitual en jugadors amb projecció) ni va aparèixer en els mitjans especialitzats en jugadors joves. Així, un cop acabada l’escola secundària, ningú li va oferir cap beca. I així va ser com Kao va tornar a recórrer al seu cosí. Ehiogu li va trobar uns partits d’exhibició a la Universitat Bautista de Dallas, en els quals Kao va ser un dels jugadors més destacats. I així va ser com la Southwestern Assemblies of God (SAGU), una escola de la NAIA a Waxahachie. La NAIA, on va participar Cameron Hunt en el seu moment, és una organització esportiva universitària formada per universitats petites, que ofereix un nivell esportiu competitiu i oportunitats de beques. En aquell moment, en Kao mesurava 1,98 m i no es va desanimar per no poder competir en un nivell superior: «Sempre vaig saber que el pla era jugar a la Divisió 1… Però primer havia de passar per la SAGU».

I aquest pas previ no va ser fàcil, especialment en una primera temporada complicada. A Kao li va costar adaptar-se als canvis físics del seu propi cos (va créixer 7,5 cm durant el curs, un creixement sobtat que ja havia experimentat abans: des de la seva arribada als Estatus Units fins al darrer any d’institut va créixer 35 cm), i va tenir molt poc protagonisme (menys d’un punt per partit de mitjana). Per acabar-ho d’adobar, just acabar la temporada, en un partit improvisat i no oficial, Kao va fer una espectacular esmaixada, però en caure va trepitjar el peu d’un rival. El resultat, una fractura de Jones (lesió molt comuna que es produeix quan el cinquè os metatarsià es fractura en la seva base). Un cop dur que va privar a Kao de la prova prevista amb St. Bonaventure, un centre en el qual esperava obtenir una beca esportiva.

Com explica Riley Davis, en aquell punt la carrera basquetbolística de Kao va estar a punt d’acabar-se. Durant la temporada 2019-20 no va jugar a cap universitat i, just abans de l’arribada de la COVID19 als Estats Units, va començar a treballar en un Home Depot. Apreciat pels seus companys (un 2,06 m sempre va bé per arribar a les estanteries altes), Kao enyorava competir en una pista de bàsquet. En aquell any sí que va fer entrenaments personals amb Tyler Relph, un reputat entrenador de tècnica individual de la zona de Dallas, amb qui han entrenat grans jugadors de l’NBA com Amare Stoudemire, Marcus Smart o Julius Randle.

El poder de les xarxes socials

Quan abandonar el somni del bàsquet era un pensament cada cop més recurrent, Kao va rebre un missatge directe a Instagram que ho va canviar tot. El remitent era Mike Schmitz, actual assistent del General Manager dels Portland Trail Blazers, que en aquell moment treballava com a analista del draft per ESPN i DraftExpress, dos dels mitjans especialitzats en l’NBA més reputats. Resulta que, el sempre present Ehiogu, havia contactat amb ell per explicar-li la història del seu cosí i compartir-li alguns vídeos gravats amb l’iPhone del Kao jugant. A partir d’aquí, Schmitz i Kao van iniciar una amistat a través de missatges directes, amb un contacte periòdic durant un any. Fins que Kao es va atrevir a fer un pas més i demanar-li ajuda: «Vull jugar a la Divisió 1. Saps del que sóc capaç i del que puc aportar a un equip. Coneixes algun programa de la Divisió 1 que busqui les meves habilitats?».

Casualitats de la vida, un excompany de Schmitz a DraftExpress ara treballava com a coordinador de vídeo per l’UT Arlington Mavericks, l’equip de bàsquet de la Universitat de Texas. Matt McGann va quedar meravellat amb els vídeos de Kao que Schmitz li va enviar, i va parlar primer amb l’entrenador assistent Riley Davis i després amb el primer entrenador, Chris Ogden. Davis recorda aquells moments: «L’únic material que teníem sobre ell eren els vídeos gravats amb l’iPhone. Realment no podia saber si sabia jugar, però sí que podia dir que tenia una coordinació increïble. La seva coordinació mà-ull era impressionant per un nou tan atlètic i prim».

Les capacitats atlètiques del nigerià van causar un gran impacte en el staff tècnic de la Universitat. Davis en donava més detalls i feia una comparació impactant: «Hi ha qui qüestiona el seu nivell d’habilitat. Però això és perquè no ha jugat prou cinc contra cinc. I ell ho sap. Sap que ha de continuar jugant i agafant experiència. Però si el poses en uns exercicis amb cons o qualsevol tipus d’exercici d’entrenament, diries que és com Giannis Antetokounmpo».

L’oportunitat somiada amb un camí complicat

Una conversa per videotrucada (a causa de la COVID, la NCAA havia prohibit les visites presencials durant l’estiu del 2020) entre Ogden i Davis amb Kao va ser definitiva. Els tècnics li van preguntar pel seu salt vertical i on creia que podria arribar amb la punta dels dits, i quan Kao els va dir que a la part superior del tauler, van quedar impactats. I així és com li van oferir una plaça com a jugador sense beca, que tampoc li podien garantir pel curs següent. Però li van prometre que tindria l’oportunitat de guanyar-se-la. I Kao va acceptar. «Em van assegurar que no em tractarien com a qualsevol jugador sense beca, i que sota la seva supervisió podria desenvolupar el meu joc», recordava.

Com era de preveure, l’anhelada arribada a la Divisió 1 no podia ser tan fàcil. Un primer obstacle va ser la nota mitjana que havia obtingut Kao en els seus estudis a la SAGU, que estava per sota de la que l’Oficina d’Admissions de l’UTA demanava per accedir al centre. Per suplir-ho, necessitava accedir a la universitat comunitària a l’estiu i treure dues ‘A’. «Es va convertir en un malson», recordava l’entrenador assistent Davis, ja que Kao, com a bon jove estudiant procrastinador, va apurar al màxim el temps per apuntar-se a un centre. Finalment, ho va fer, i va aconseguir les notes necessàries, un gran esforç si tenim en compte que va continuar treballant 40 hores a la setmana al Home Depot.

Un cop superat aquest darrer obstacle, els inicis amb l’equip tampoc van ser fàcils, especialment els entrenaments. L’esgotaven. «Va ser molt dur. Especialment amb els jugadors grans… intentava capturar rebots, però m’empenyien i donaven molts cops», recorda Kao, que va acabar tan destrossat el primer entrenament, que en el segon no es va presentar. «Mai havia vist a ningú que directament no es presentés a un entrenament», explicava Davis, que es va trobar a Kao a la seva habitació, viu però immòbil. I així es va iniciar una relació entre jugador i assistent que va ser clau en tota aquesta història.

Duresa i explosió

Amb el pas de les setmanes, Akobundu-Ehiogu es va anar adaptant al ritme i intensitat dels entrenaments. I va ser, principalment, per dos motius: l’esforç per superar els seus límits, i l’exigència i treball del cos tècnic amb ell, amb Davis al capdavant. «Sóc, amb diferència, el més dur amb Kao», afirmava amb orgull, i recordava que «els altres entrenadors diuen que discutim com una parella de gent gran». Una idea que confirmava l’entrenador principal, Greg Young: «semblen en Fred i la Wilma en una altra baralla dels Picapedra». Ja sense por a res, Kao va respondre a la duresa dels entrenaments de Davis: «Som molt amics. Li va prometre a la meva família, al meu cosí, que s’asseguraria que em convertís en el millor jugador possible i que seria dur amb mi. Sabia al que em comprometia i no esperava menys».

Tot i aquest esforç i progrés, Kao va tenir poc protagonisme durant gran part del curs, fins que la NCAA va anunciar que aquella temporada es competiria de forma diferent a causa de la COVID. Això, juntament amb les lesions de jugadors que ocupaven posicions interiors, va fer que els tècnics d’UTA decidissin donar-li més minuts i protagonisme. I Kao va respondre en un partit contra Louisiana. «Fins a aquell moment, havíem estat molt malament en defensa. Així que vam decidir donar-li més minuts al Kao per veure què passava. Crec que va col·locar sis taps. Durant i després del partit, amb tots els tècnics, vam comentar que podíem estar davant d’un jugador especial», revelava Davis sobre aquell punt d’inflexió.

Aquella actuació va fer que Kao es convertís en un fix en la rotació de l’equip, passant a jugar més de 20 minuts per partit i finalitzant l’any com el tercer jugador de tot el país que més taps havia col·locat. Un debut impactant per a un jugador sense beca. Una beca que va arribar el curs següent, en el que Kao era ja un jugador consolidat. I això va fer que s’hagués d’adaptar a una nova realitat: «Ja no és un desconegut», explicava Young, que va passar a ser el primer entrenador i va veure com els rivals adaptaven el seu joc per enfrontar-se a Kao, buscant les seves debilitats.

«S’ha de reconèixer que ha hagut d’aprendre i adaptar-se, i nosaltres hem hagutd’entrenar-lo i ensenyar-li. Li queda un llarg camí per recórrer. Però crec que, sigui el que sigui el que faci, tenint en compte com ha crescut i s’ha adaptat, aquest any és molt més impressionant que el que va fer en el primer», assegurava Young. Tot i l’increment del scouting en la seva figura, els números eren similars: 3,4 punts, 5,8 rebots i 3,3 taps en el primer any, 4,7 punts, 4,8 rebots i 2,5 taps en el segon.

Davis, l’assistent amb qui més va treballar Kao, resumia aquells dos anys d’aquesta manera, amb tocs de mística oriental: «Sabia el que havia de fer i ho va fer tot sol. Ningú és responsable de descobrir a Kao. Kao va descobrir a Kao».

Últim any amb una llegenda

En finalitzar la segona temporada a UTA, Kao es va declarar elegible pel Draft de l’NBA, però finalment es va desapuntar i es va unir als Tigers, l’equip de la Universitat de Memphis. Un dels punts que més va ajudar a decidir-se a Kao va ser la figura de l’entrenador, ni més ni menys que Anfernee “Penny” Hardaway, una llegenda de l’NBA. Hardaway va ser un base alt que va estar 14 temporades a l’NBA, sent escollit en quatre ocasions per jugar l’All Star i inclòs en dues ocasions a l’All-NBA (millor quintet de la temporada). Va destacar especialment en els seus anys als Orlando Magic, fent una parella demolidora amb Shaquille O’Neal. Format als Tigers com a jugador, va passar a entrenar l’equip l’any 2018 i hi continua en l’actualitat. Abans d’iniciar el curs, Kao va assegurar que el seu objectiu era ser el millor defensor de la temporada de la NCAA.

L’objectiu de Kao no es va complir, en gran part, pel poc protagonisme que va tenir: 10,6 minuts per partit. Això sí, no en necessitava gaire més per tenir un gran impacte sobre el parquet, com demostren els 1,6 taps per partit (tercer jugar de la Conferència AAC amb més taps) i el 73,8% d’encert en tirs de camp. Aquests dos punts responien als seus dos grans punts forts: habilitats defensives i capacitat de finalització per sobre de la cistella. Al final de la temporada, els Lakers de Los Angeles el van convidar a fer diferents proves amb l’equip, i Kao es va apuntar al Draft de l’NBA de 2023. Però cap franquícia el va seleccionar.

Tercer continent

Després de néixer i créixer a l’Àfrica i formar-se Amèrica, Kao feia el salt a Europa, el tercer continent de la seva vida. I va escollir un destí habitual de jugadors universitaris que no troben lloc a l’NBA: Alemanya. Kao va fitxar pel Tigers Tübingen, un club humil de la primera divisió ubicat a una ciutat de poc més de 90.000 habitants. Últim fitxatge de l’equip, a la seva arribada assegurava que «he tingut una magnífica conversa amb l’entrenador, Danny Jansson, i el meu objectiu és aportar tot el meu talent a l’equip».

El director general dels Tigers, Jascha Maus, valorava així la seva arribada: «Amb en Kao guanyem un jugador que aporta unes condicions físiques i atlètiques extraordinàries. Li haurem de deixar el temps necessari perquè es desenvolupi, perquè li veiem un gran potencial i farem tot el possible per ajudar-lo a aprofitar-lo al màxim». Una idea que secundava el seu entrenador: «Kao encara és un jugador verd, però aportarà molt físic a l’equip. Reforçarà la defensa, capturarà rebots i participarà activament en el joc ràpid de transició. Segons la meva conversació amb ell, és molt humil i bon noi. És just el que necessitem pel nostre equip». Malauradament, la realitat va estar molt allunyada d’aquestes idees.

Una fractura al canell dret va deixar Kao fora de combat quan només s’havien disputat 10 jornades. I això que s’estava adaptant bé a una nova competició, en un nou país: 5,1 punts, 3,5 rebots i 1,4 taps en 21 minuts de joc. Aportant el que s’esperava d’ell, tot i que el rendiment de l’equip no era l’esperat: 3 victòries i 7 derrotes. Però si un 30% de victòries semblava poc, pitjor van anar les coses sense Kao: només 3 triomfs en els 24 partits restants (12,5%), que van condemnar als Tigers a perdre la categoria ocupant l’última posició de la classificació.

La revolució d’un històric

Amb el canell recuperat i el contracte amb els Tigers finalitzat, Kao va fitxar per un club històric del bàsquet italià i europeu, i que viu immers en un procés de transformació revolucionari: Pallacanestro Varese. El club de la Llombardia va guanyar la Copa d’Europa en cinc ocasions durant la dècada dels 70 del segle passat, una època en la qual també va sumar sis lligues italianes, tres copes i una Recopa europea. Una època daurada que es va quedar allà, amb algun èxit puntual abans de canviar de segle (l’últim títol és una Supercopa italiana, l’any 1999). En les dues últimes dècades, el club, exceptuant un breu pas per la segona divisió, s’ha mantingut en la zona tranquil·la de la Lega. Fins que l’any 2021 va viure un moment clau en la seva història.

La temporada abans, Luis Scola va disputar la seva última temporada com a jugador professional a les files del Varese. En retirar-se, es va convertir en el director general del club, i un any després en comprava el 51% de les accions del club, esdevenint el propietari majoritari. L’objectiu de l’argentí és clar: aplicar conceptes innovadors que va aprendre en la seva etapa a l’NBA per revolucionar l’estil de joc del Varese, permetent-lo competir contra rivals més poderosos econòmicament. Ho explicava ell mateix quan va adquirir una part del club: «En tenir l’equip amb el pressupost més baix de la Lega, vam pensar que si fèiem el mateix que els altres, perdríem, perquè la resta tenen més diners. Aleshores vam identificar àrees on els altres equips estaven més endarrerits, com el desenvolupament de jugadors i l’ús de l’analítica, i vam intentar reduir aquesta diferència de pressupost sent innovadors, utilitzant dades. Quan comences, no tens res, només una idea. Em sembla genial el concepte de fer quelcom que ningú està fent. El que estem fent és portar el club com si fos una startup». I en aquest projecte va aterrar Kao.

«L’excel·lència atlètica i la seva gran capacitat motora el converteixen un jugador perillós en atac quan ataca la cistella i fiable en defensa per la seva predilecció per protegir la cistella amb una intensitat ferotge». Així descrivia Zachary Sogolow, director d’operacions del club, el que esperaven d’ell. En la mateixa línia, Kao explicava per què havia escollit al conjunt italià, poc després de començar la pretemporada: «Em va convèncer el sistema de joc. És molt similar a l’estil de joc que tenia a la universitat, diferent del de l’any passat a Alemanya. Juguem molt ràpid i, per mi, que sóc un jugador atlètic, el sistema que ens ha imposat l’entrenador i les seves exigències són perfectes».

Kao parlava d’Herman Mándole, el jove tècnic argentí que va començar la temporada dirigint el Varese, però que va dimitir pels mals resultats (6 victòries i 13 derrotes). En el seu lloc va arribar Giannis Kastritis, que tampoc va millorar massa els resultats (4 victòries i 7 derrotes), però va aconseguir la salvació, en gran part gràcies a la mala temporada de Scafati i Pistoia (només 6 victòries en tota la temporada). Per Kao, tot i els mals resultats i el canvi d’entrenador, va ser una bona temporada, millorant els seus registres respecte al curs anterior: 7,5 punts, 4,1 rebots i 2 taps per partit en 23,6 minuts de joc. Líder en taps de la Lega, va rebre el premi a la jugada més espectacular de la temporada, per aquesta espectacular seqüència rebot-esmaixada.

I per a la seva tercera temporada a Europa, un tercer país. Kao aterra al Nou Congost amb tot de cara per convertir-se en un dels jugadors més impactants de l’ACB i un dels més estimats per la parròquia manresana.