La nova normalitat del BAXI Manresa
Allò de «Si els gossos borden, Sancho, és senyal que cavalquem», obra del poeta nicaragüenc Rubén Darío, serveix per explicar la situació viscuda al BAXI Manresa després de la derrota contra el Reial Madrid. No pel resultat, el previst quan t’enfrontes a un monstre amb tants tentacles, sinó per les reaccions i l’impacte que va generar el partit. A Manresa hem descobert la Caverna, quelcom llunyà fins ara, una remor que sentíem de lluny i sempre amb altres equips com a protagonistes. Però ara som nosaltres els qui estem a l’ull de l’huracà. Una magnífica notícia. Només t’ataquen quan et temen.
Però no et diran que tenen por. Per sorprenent que sembli, no són tan simples. I el més important: no estan acostumats a tenir-ne. S’han acabat els temps on els equips grans venien a Manresa a fer el vermut, menjar unes olivetes i tornar cap a casa a temps per fer una migdiada. A Europa ja ho van descobrir fa uns mesos, però a Espanya sempre es va amb retard.
Aquest desconcert va quedar perfectament exemplificat en la figura de Tavares, el pivot més dominant del continent. El capverdià, com el clàssic abusador de l’escola, està acostumat a intimidar a la resta amb la seva simple presència: aixeca els braços i tothom recula fora de la seva zona. Veure a Sima, Bako o Moneke anar contra ell sense por, com el primer kamikaze japonès que va agafar l’avió i el va dirigir cap a baix sense pensar en el demà, el va desorientar. El va espantar. Però és que aquests tres, Walter, quan salten a la pista no tenen res més al cap que la victòria. Com a bons guerrers, saben que l’única manera d’arribar al Valhalla és lluitant.
Tavares ha tingut mil i una nits per queixar-se dels àrbitres, dels cops que rep, de les faltes que li fan per aturar-lo. I amb raó. Els hi ha passat a tots els interiors dominants, físicament superiors a uns rivals que han de recórrer al joc brut per aturar-lo. Però s’ha queixat ara. Rere la denúncia, s’amaga la ràbia de veure com aquests tres insensats s’atrevien a atacar-lo a cada jugada; la impotència de veure com aquest cop era ell qui ocupava la pitjor posició en els pòsters.
I amb el seu tuit va activar la Caverna, que no deixa de ser el que sempre ha sigut, l’espai on viuen els cavernícoles. Em va sorprendre, i alhora decebre, no llegir cap proclama reclamant la intervenció de les forces de l’estat. O algun eixelebrat demanant presó per Bako i Sima per atemptar contra l’autoritat. Fins i tot va rebre el DJ Luis de Frutos per fer la seva feina amb un toc d’humor. Per fer, al cap i a la fi, el que fa anys que fa. Però com que no competíem contra els grans, no tenia importància. Al poder només el molestes quan et tem.
El tema de l’arbitratge no el tocarem per reiteratiu, però ve a confirmar l’anterior. És un recurs més dels poderosos, que no els hi agrada utilitzar sovint perquè no canti massa. Però quan es veuen contra les cordes, saben que poden comptar amb aquesta ajuda extra. Són els seus costums i s’han de respectar.
El resum de tot plegat és que el BAXI Manresa viu aquesta temporada una situació contranatural. Aquesta plantilla pot guanyar a qualsevol, un fet que alguns sospitàvem i que la reacció de tot un Reial Madrid ha confirmat. Del respecte s’ha passat a la por a visitar el Nou Congost, a enfrontar-se a un rival duríssim, físicament i mentalment. Un equip que vol guanyar i, el més important, no té por a la victòria. Sigui quin sigui el rival.
Ara només falta que, el que els jugadors tenen interioritzat, arribi també a l’afició. Si ens hem acostumat a portar màscara per anar de la taula al lavabo, ara toca acceptar una nova normalitat: el BAXI Manresa pot guanyar a qualsevol rival. I això serà més fàcil si el Nou Congost pressiona cada minut, si convertim el pavelló en un infern. Que quan els rivals, desesperats per la intensitat dels jugadors, mirin a la graderia buscant un bri d’esperança, un oasi de tranquil·litat, es trobin un avern que els faci desitjar no haver-se despertat aquell dia.