La millor parella interior del Bàsquet Manresa al segle XXI
Quan més s’està debatent sobre la parella interior que presentarà el BAXI Manresa aquesta pròxima temporada, busquem quina ha sigut la millor parella interior que hem tingut al club manresà en aquest segle. Una de les coses bones de ser d’un club com el nostre, és que podem reduir la llista a cinc parelles candidates, ja que intentar fer un TOP 10 implicaria fer aparèixer jugadors que a alguns ens provocarien malsons només de llegir-ne el nom.
L’ordre en el qual apareixen no és aleatori, i és que com deia Bert Hellinger, l’ordre precedeix a l’amor, i l’amor únicament pot desenvolupar-se en el marc de l’ordre. Aquí els presentem de pitjor a millor.
Abans de continuar, dir que n’hi ha dues que s’han quedat fora per poc: Harper Williams-Andrae Patterson i Dejan Musli-Patrik Auda.
Zubčić-Lalanne (2018/19)
Cady Lalanne (1992, Port-au-Prince): 11’3 punts, 5’4 rebots, 1’3 taps i 11 valoració. 21 minuts. 35 partits.
Tomislav Zubcic (1990, Zadar): 10’2 punts, 3’5 rebots i 9’3 valoració. 24 minuts. 21 partits.
Una de les parelles amb més talent individual que han passat pel Nou Congost. I la paraula individual té una gran importància en ells, ja que eren dels que feien el seu partit, independentment del desenvolupament d’aquest. Infravalorats per molts aficionats, van ser clau per tornar als playoff després de dues llargues dècades d’absència.
Present des de l’inici de temporada, Lalanne va acabar com el tercer jugador que més taps per partit va col·locar de tota la lliga (un autèntic mur defensiu quan estava concentrat), i el TOP 10 en les categories de rebots ofensius i esmaixades. La seva permanent expressió d’acabar-se de despertar o de consumir altes dosis de THC, despertaven la sensació que sempre podia fer més, però el seu rendiment va ser excel·lent.
Tomislav Zubčić va arribar a mitja temporada i aviat es va convertir en un dels referents ofensius de l’equip, en especial gràcies a la seva bona mà des del triple (més de 5 intents per partit amb un 33% d’encert). Fluix en defensa, tenia al·lèrgia a la zona tot i els seus 2.11 d’alçada.
Junts van aguantar l’equip quan les lesions l’havien deixat sota mínims i la temporada s’estava fent massa llarga.
Rubio-Asselin (2007/08)
Josh Asselin (1978, Caro): 14’5 punts, 4’9 rebots, 2’2 taps i 16 valoració. 26 minuts. 32 partits.
Guillem Rubio (1982, Terrassa): 10’4 punts, 4’9 rebots i 11’7 valoració. 23 minuts. 29 partits.
Un exemple d’allò que diuen que no tens per què ser amic de les persones amb les quals treballes, i així i tot ser un gran treballador. Rubio i Asselin van formar, durant dues temporades, una magnífica parella interior dins la pista, tot i les seves desavinences fora d’ella. Aquell Ricoh Manresa es va sustentar en gran part a l’excel·lent productivitat d’aquests dos jugadors, que durant dos anys es van combinar per anotar més del 30% dels punts de tot l’equip. I això es diu ràpid.
I és que en la 2007/08, Asselin era un dels millors jugadors de tota l’ACB, i si no era considerat el millor 5 és perquè en aquella època a la seva posició hi havia jugadors com Marc Gasol o Tiago Splitter. El de Michigan va acabar aquella temporada com el cinquè jugador més valorat de tota la lliga, el màxim taponador (més de dos per patit, una animalada), el primer en tirs de dos anotats i en esmaixades, i dins del TOP 10 en l’apartat d’anotadors. Un jugador dominant i una llegenda del Nou Congost.
Al seu costat Rubio aportava lluita, entrega i caràcter. Un guerrer que no dubtava en posar la cara en qualsevol situació. Cinquè en rebots ofensius de tota la lliga, sabia buscar situacions per sumar en atac i era una peça clau en defensa, especialment en les ajudes defensives. Va anar creixent durant la temporada fins a convertir-se en insubstituïble.
Una de les parelles més icòniques per a qualsevol seguidor manresà.
White-Ricci (2005/06)
Rodney White (1980, Philadelphia): 20’8 punts, 6’5 rebots i 17’4 valoració. 35 minuts. 20 partits.
Phil Ricci (1980, Sacramento): 11’9 punts, 5’4 rebots, 1 tap i 12’9 valoració. 28 minuts. 23 partits.
I no apareixen més amunt perquè aquella temporada va acabar amb el descens del Ricoh Manresa, en aquella funesta última jornada a Menorca, un dels moments més cruels de la història recent del club. Però pel que fa a qualitat, probablement estem davant la parella amb més talent que ha passat pel Nou Congost.
I això és en gran part pels 20 partits que Rodney White va disputar amb la samarreta manresana. Si deixem de banda els resultats de l’equip (quelcom impensable en un esport col·lectiu, ho sé), el de Philadelphia podria entrar tranquil·lament en la discussió sobre el millor jugador de la història del Bàsquet Manresa. I si parlem de talent ofensiu, ningú al seu nivell. Va arribar a mitja temporada amb l’equip ensorrat, en procés de destrucció (4 victòries en 14 partits) i anant cap a la LEB, i ens va fer creure que la salvació era possible. I ho va fer, rendint des del primer partit (20 punts en el seu debut contra el Lagun Aro Bilbao, acabat d’aterrar) i posant-se l’equip a l’esquena, amb actuacions pel record com els 27 punts contra el Barça, els 30 davant l’Akasvayu o els 32 que li va clavar a l’Etosa Alicante. En total, en 12 dels 20 partits que va disputar va superar els 20 punts, i no va baixar mai dels dobles dígits en anotació. Va arribar a final de curs sense energia, després de jugar autèntiques minutades en cada partit.
Al seu costat, Ricci s’encarregava de fer la feina bruta sota les anelles, no exempt de qualitat en atac, amb un repertori de recursos ofensius de primer nivell. Tot i fer només 2.02 m, Ricci jugava de 5 i eren pocs els rivals que el podien superar, i és que la falta d’alçada la suplia amb una duresa que impressionava en directe. Era una autèntica roca que sabia aprofitar les seves virtuts i minimitzar els seus defectes. Un jugador que hauria pogut fer carrera l’ACB.
Per fer-nos una idea de la seva importància en aquell equip, una dada: entre els dos anotaven el 42’8% dels punts de tot l’equip. Una barbaritat que ens va fer somiar però que va acabar com un malson.
Williams-Ricci (2004/05)
Harper Williams (1971, Bridgepot): 13 punts, 7’5 rebots, 1’3 taps i 18’3 valoració. 29 minuts. 29 partits.
Phil Ricci (1980, Sacramento): 14’6 punts, 5’9 rebots, 1’3 taps i 16’3 valoració. 29 minuts. 33 partits.
Deia Aragorn que no és la força del cos el que importa, sinó la força de l’esperit. I es nota que no havia conegut a la parella formada per Harper Williams i Phil Ricci, dos jugadors fets d’un material indestructible. Si a mitjans del segle passat els haguessin ficat a la frontera de Polònia, a Hitler se’l recordaria com un fracassat incapaç de conquerir cap territori. Curts de centímetres, la seva duresa els feia infranquejables i un malson pels interiors rivals.
La 2004/05 va ser l’última temporada de Williams al Manresa, club en el qual va estar en dues etapes i amb només 4 temporades es va convertir en una llegenda del Nou Congost. Amb 2 metres pelats d’alçada, Williams va ser un dels millors americans de l’època a l’ACB (la temporada anterior va ser el sisè jugador més valorat) i es va guanyar el cor dels aficionats manresans gràcies a la seva lluita i entrega, que per a ell eren innegociables. Tot i ser ja veterà, en aquesta temporada va ser el més valorat de l’equip i va exercir com a líder tant dins com fora de la pista. Dotat d’un do pel rebot, el seu caràcter va ser clau per aconseguir la permanència, i va demostrar que tot i baixar el nivell d’anys anteriors, continuava sent un dels millors jugadors de la lliga: novè en la classificació d’MVP de la temporada, novè en rebots (segon en defensius), cinquè en taps… Veure’l lluitar per cada pilota, a la seva edat, era un espectacle constant.
Amb Ricci van formar una parella de les més intimidadores que es recorden al Nou Congost, quelcom molt meritori si tenim en compte que el més alt dels dos feia 2.03 m. Van acabar amb la mateixa mitjana d’1’3 taps per partit, sent els cinquens millors de tota la lliga. De Ricci ja en parlem en l’anterior parella, però cal remarcar que va ser un dels grans descobriments que es recorden a Manresa: va arribar sense fer soroll ni despertar masses expectatives, com a complement de Williams, i va acabar com el màxim anotador de l’equip (i en aquell equip hi havia Williams, Espil, Laviña, Oliver i Rafa Martínez) i guanyant-se l’afició des del primer dia.
Estem davant la parella que millor ha combinat la qualitat i el talent ofensiu amb la lluita i l’entrega, i una de les que millor record ha deixat en la parròquia manresana.
Doellman-Asselin (2011/12)
Justin Doellman (1985, Cincinnati): 16’8 punts, 4’5 rebots i 16 valoració. 30 minuts. 34 partits.
Josh Asselin (1978, Caro): 12’7 punts, 4’2 rebots i 11’3 valoració. 27 minuts. 34 partits.
I arribem a la millor parella interior de la història del Bàsquet Manresa. I la trobem en la que, per un servidor i imagino que per a la majoria de lectors, va ser la millor plantilla que hem tingut en aquesta última dècada i a la que pitjors resultats en vam treure. Ens vam salvar amb comoditat, sí. I aquest és sempre l’objectiu del club al començar la temporada, també. Però és que aquell equip amb Javi Rodríguez, Sergii Gladyr, Adam Hanga, Micah Downs, Román Montañez, Kieron Achara, Justin Doellman, Josh Asselin… Era per entrar a Copa i a Playoff.
Amb Doellman, l’Assignia Manresa tenia un dels millors jugadors de la lliga, un jugador amb uns recursos ofensius inesgotables, capaç d’anotar des de qualsevol distància gràcies al seu ampli rang de tir, amb qualitat per anar de fora a dins o fins i tot d’anotar d’esquena a cistella. Aquell Doellman era imparable, i a sobre estava molt implicat en el projecte. A nivell individual, un dels millors jugadors de la història del club, i un dels que millor ha rendit. Per entendre el seu impacte, només cal revisar les estadístiques d’aquella temporada: segon màxim anotador de l’ACB, setè jugador més valorat, quart en faltes rebudes i pilotes recuperades. «És un jugador molt treballador, que en cada entrenament s’exigeix el màxim i dóna el màxim d’ell, perquè a més creu que ho necessita i això és una cosa que el fa gran i ajuda a fer grans als seus companys», així el descrivia Jaume Ponsarnau, l’entrenador de l’Assignia aquella temporada.
I al seu costat, un Asselin que tornava a casa després de la seva fallida experiència lluny de Manresa (Cajasol, Murcia i Estudiantes). Ja no tenia l’explosivitat de la seva primera etapa al Nou Congost, però a les ordres de Ponsarnau va tornar a recuperar la seva millor versió: tretzè màxim anotador de tota l’ACB, setè en taps i esmaixades… I amb més amor que mai cap al club i als seus aficionats. Asselin es va adaptar a la perfecció al seu nou rol en l’equip amb una estrella com Doellman al costat, complementant-lo (especialment en defensa) i aportant punts amb regularitat. La societat que formava amb Javi Rodríguez en el pick&roll s’hauria d’estudiar a les escoles.
Per entendre la dimensió del seu impacte, en un equip amb la qualitat d’aquell Assignia Manresa, entre Doellman i Asselin anotaven el 40% dels punts de tot l’equip.