La merda del Kids&Us Manresa
La tempesta de decepcions que es va viure dissabte al Nou Congost va arrasar els brots verds que havien aparegut en les derrotes a Bilbao i Salònica. Els seguidors del Kids&Us Manresa van quedar desemparats, perquè a diferència dels dos partits anteriors, no hi va haver res al que agafar-se en l’àmbit col·lectiu. I això, per molt que s’americanitzi el joc, continua sent un esport d’equip. Que el millor de tot sigui la roda de premsa d’Ocampo, qualificant de merda l’espectacle ofert, és significatiu i preocupant.
L’equip va mostrar el que vol ser en els primers minuts del partit, però veient el partit en global costa saber si va ser per mèrits propis o per demèrits d’un Breogán que va sortir adormit. Com sempre, la resposta correcta deu ser una barreja de les dues coses. L’alegria va durar el que va trigar Mavra a sortir a pista: del 14-3 al 27-24, amb el croat preparant-se per l’exhibició del segon quart (va arribar al descans amb 15 punts -sense errors en el tir- i 8 assistències). El contrast amb els bases manresans va ser dolorós de veure.
No sé si va ser la pluja, l’hora del partit o la motxilla de les primeres derrotes del curs, però l’ambient a la graderia va ser fred d’inici a fi. Ni l’embranzida inicial va activar el Nou Congost, com si es pensés que allò aniria a més, que ja hi hauria temps per sumar-se a la festa. I aquesta va acabar de forma abrupta per donar pas a un passeig triomfal del rival. No es va viure, en definitiva, l’atmosfera que s’espera del primer partit a casa de la temporada. I no ve d’ara: fa temps que l’infern del Nou Congost s’ha convertit en un eslògan polític, quelcom allunyat de la realitat. La gent s’endolla quan l’equip rutlla i no al revés. No passa res per reconèixer-ho: és el primer pas per tornar a ser el sisè jugador del qual tant ens enorgullíem.
No és una excusa per explicar la derrota ni una forma de desviar el focus del problema principal, que és el que es va viure a la pista. L’equip està molt lluny del nivell competitiu que requereix aquesta ACB, especialment en l’aspecte defensiu. Més enllà dels números (104 punts encaixats per partit), hi va haver situacions impròpies del que se li pressuposa a un equip de l’elit, com un balanç defensiu per moments vergonyós. No crec que el Breogán pugui tornar a anotar cistelles tan fàcils en tota la temporada.
Per acabar amb les decepcions i no fer-nos més mala sang, em va sorprendre negativament que el club no fes un minut de silenci per la mort de Jaume Torreguitart, figura destacada del bàsquet a la ciutat.
L’esperança
Llegint els paràgrafs anteriors i vistos els tres primers partits, és temptador voler cremar-ho tot i treure a passejar la guillotina. Per sort, hi ha tòpics que funcionen, com el que diu que l’important no és com es comença sinó com s’acaba. Això és llarguíssim, una carrera de fons en la qual el Kids&Us Manresa ha començat amb les vambes descordades. Però crec que hi ha equip i banqueta per assolir l’objectiu de la temporada, que no oblidem que d’entrada és sempre la salvació.
Hi ha dues situacions que ajuden a explicar les dues primeres derrotes a l’ACB: la quantitat de cares noves de l’equip, amb tot el que això implica, i les lesions de jugadors cabdals en la configuració de la plantilla. Dos problemes que, per exemple, no han tingut els dos primers rivals. I aquestes dues casuístiques s’han unit en aquest inici, perquè les lesions han afectat els pocs jugadors que continuaven del curs passat.
La baixa d’Oriola és la més dura, per rendiment directe i indirecte (permet suavitzar el procés d’adaptació d’Ongenda i que Minchev pugui jugar a la seva posició), i especialment per la seva capacitat de lideratge dins la pista, fet que es va a trobar a faltar (i molt) en el partit contra el Breogán. També fa mal la de Benítez, perquè et quedes sense el teu far i obliga els bases suplents a exercir un rol pel qual (de moment) no estan preparats. La cirereta del pastís va ser l’absència d’Allen a Bilbao, l’estrella de l’equip que ja hem vist del que és capaç. Com explica Xavier Prunés, és el quart jugador en anotar 30 o més punts en el seu debut amb el Bàsquet Manresa, una fita que no es veia des de George Gervin l’any 1990 (!); i també es va quedar a prop del rècord de valoració en un debut (35 pels 37 de Rasmus Larsen l’any 2013).
A mesura que es vagin recuperant (Allen ja hi és, a Oriola li queda poc i falta veure la durada final de la baixa de Benítez), l’equip millorarà. Pel nivell dels que falten i per com ajudarà a jerarquitzar els rols. I li hem de sumar la corba d’aprenentatge dels nouvinguts. A Notae mateix se li veuen maneres, i estan lluny del seu nivell ja acumula 34 punts en dues jornades. Ara falta que els aporti amb regularitat i quan el partit està viu, que fins ara el 61% dels seus punts han arribat quan tot estava decidit.
És cert que l’ACB no espera a ningú i que amb poc temps et pots veure amb un balanç dels que fan tremolar les cames, però aquí és on s’ha de veure la fortalesa mental de l’equip. Un repte més per Ocampo. El calendari, d’entrada, espanta: toca visitar Madrid i rebre a l’Unicaja abans d’un partit clau com el del Burgos al Nou Congost. Pensant-ho bé, prefereixo aquests dos rivals potents ara, quan estàs en construcció. Al cap i a la fi, són partits que el més normal és que perdis estiguis com estiguis, i millor deixar els rivals de la nostra lliga per a quan estiguem més ben preparats.
Toca creure i remar. Tots units per intentar convertir la merda que fa emprenyar a Ocampo i a tota la parròquia, en una nova temporada que ens ompli d’orgull.
No serà fàcil, però què ho és?