Gràcies per tot, Pepe

«No hem de tenir por. Hem de sortir a competir cada dia. A vegades les coses sortiran millor i d’altres pitjor, però el que hem d’intentar és sempre fer les coses ben fetes: treballar al màxim, entrenar fort, etc. Al final és un esport, i hi ha equips que són millors que tu. Però s’ha de mantenir la il·lusió competitiva i intentar fer el millor paper possible, juguis on juguis. La clau és sentir orgull del teu equip i intentar fer les coses bé».

Les paraules que encapçalen aquest escrit me les va dir Josep Sàez en una entrevista que li vaig fer a finals de febrer. He de dir que, tot i que acostumo a seguir les seves paraules amb la mateixa fidelitat que un racista segueix les d’Abascal, em costa molt no tenir por. És una sensació similar la que experimentes quan perds una persona que ha sigut important i t’ha fet feliç: saps que la vida continua (i, si no, la gent s’encarregarà de recordar-t’ho) i que has de tirar cap endavant, però sents vertigen en pensar que hauràs de fer-ho sol. Vull pensar que tot anirà bé, però un no deixa de ser cínic d’un dia per l’altre, i la recent experiència de la COVID-19 ens recorda que no tot té per què anar bé.

Sáez ha anunciat que ens deixa, i en una nova demostració del seu amor pel club ho fa deixant el Bàsquet Manresa al més amunt possible. Diuen que en la majoria d’àmbits de la vida, deixar-ho quan tot va bé i només fas que rebre elogis és una decisió intel·ligent. Precisament perquè és la decisió més complicada: el més fàcil és delectar-se en l’èxit i seguir dins la nau guanyadora, i en tot cas marxar quan el vaixell s’enfonsi. Deixant de banda els motius que l’han portat a prendre aquesta decisió, cal reconèixer-li la valentia. I l’honestedat.

Hi ha tantes coses positives a dir de la presidència de Sàez que es fa difícil ordenar-les i exposar-les amb un mínim de coherència. Ho intentarem. També n’hi ha de dolentes. Segur. Però deuen ser poques, ja que hom és incapaç de recordar-ne cap fent un recorregut ràpid per la memòria d’aquest últim lustre.

En cada aparició pública, i sempre que s’ha lloat el seu treball, Sáez s’ha encarregat de remarcar que és una feina d’equip i que són molts els protagonistes clau. Coneixent-lo, no és un acte de falsa modèstia. Ho creu. I té raó. Com també és veritat que un equip de persones sempre necessita un líder, algú que faci de guia per assolir -o sobrepassar- els objectius. I ell ha sigut el millor en aquest aspecte. I és que cal recordar que de l’equip de persones que forma part del club, deixant jugadors i entrenadors de banda, la gran majoria ja hi eren abans de l’arribada de Sáez. I la cara que té ara el club, no era la que hi havia fa un lustre. I això no és casualitat.

Ho va resumir, millor que ningú, Xevi Pujol: «Té una gran experiència i coneixement en molts àmbits i, així i tot, és una persona que primer escolta i després opina. I això és molt important, perquè a l’hora de prendre decisions que et fan anar cap a una banda o cap a una altra (moltes vegades de forma definitiva), tenir aquest punt de pausa és vital per equivocar-te menys». Sàez va ser qui va proposar primer el nom de Pujol per fer de director esportiu. Ara és un dels homes de moda de tot el panorama basquetbolístic estatal i peça clau per entendre l’èxit del BAXI Manresa, va explicar també que «Sàez és una persona que et deixa el teu espai per treballar i que saps que sempre està allà». Un escenari ideal per a qualsevol treballador: llibertat per actuar i prendre decisions; suport en els moments complicats i quan necessites ajuda.

Per continuar tirant de cites, el capità Guillem Jou explicava que amb el descens a la LEB el club va tocar fons. Era un malalt terminal -això ho dic jo-, i ara que ja ha passat un temps podem reconèixer que, en aquell moment, el Bàsquet Manresa estava més a prop de la desaparició que de cap altra cosa. Els que fa alguna dècada que seguim el bàsquet estatal, hem vist ja molts cadàvers: clubs que vivien al límit i que no van poder suportar la pèrdua de categoria, i ara malviuen qui sap on o directament han desaparegut. Aquest panorama és el que es va trobar Sáez quan va entrar a les oficines del Nou Congost com a president, un càrrec que va acceptar per amor al club, ja que racionalment allò era seure en una cadira bullint, amb un risc molt alt de ser recordat com el president amb el qual el Bàsquet Manresa desapareixeria de l’elit de forma definitiva. I, com si es tractés d’una pel·lícula dolenta de Hollywood, finalment serà recordat com al millor president de la història.

Perquè no només va salvar al Bàsquet Manresa, sinó que l’ha portat fins a una nova dimensió. Tot ha sigut tan ràpid i intens, que encara no hem assimilat el que hem viscut en aquests cinc últims anys. En un període tan curt de temps el canvi ha sigut tan gran, que en la ment de la majoria d’aficionats ja no es pensa a mantenir la categoria. Els objectius són més elevats, tot i que la realitat (especialment econòmica) del club és la mateixa de sempre. Hem normalitzat certificar la salvació a mitja temporada, competir per estar entre els millors i gaudir d’un joc atractiu i espectacular dins la pista. I això, just cinc anys després d’estar jugant al Nou Congost contra el Lleida amb les grades mig buides. Aquesta és la dimensió que ha assolit el projecte.

I, així i tot, aquest no és el gran valor de l’obra de Sàez. El millor que ha fet, i ara ja no parlo només del club i el seu entorn, és aconseguir que els manresans sentim orgull de ser qui som. I això no és fàcil: primer, perquè som catalans i com a tal tenim tendència a anar amb el cap baix, la mirada a terra i intentant no cridar massa l’atenció; segon, perquè la degradació que havia patit Manresa (i aquí sí que parlo de club i ciutat) en els darrers anys d’aquest segle en molts aspectes, sumava un punt més per no gosar aixecar la mirada i no dir massa alt que eres de Manresa quan anaves a fora. La identificació entre els aficionats i el club és total, i això és quelcom molt difícil d’assolir (i si no que li diguin al Barça de futbol dels últims anys).

Crec que no s’havia parlat tant de Manresa com en aquest any, i menys per dir-ne coses positives. Ara se’ns infla el pit quan diem que som manresans. Podem passejar els nostres colors amb orgull, independentment dels resultats. Perquè enfocar la vida, o més aviat l’èxit de la vida, en guanyar o perdre, és el camí més ràpid per caure en la frustració. A la vida el més normal és perdre, anar encadenant ensopegades fins a la derrota final. Per això és important focalitzar-se en altres aspectes més terrenals, com la humilitat, l’estima o el fet de gaudir de cada moment. I aquests anys el Bàsquet Manresa ens ha fet xalar com mai, tot i no guanyar res com sempre. Ens ho hem passat bé perdent, que és l’única manera d’enfocar una derrota, però no la més fàcil. I un altre aspecte clau: ser ambiciosos mantenint els peus a terra. No ficar-se límits, però sense estirar més el braç que la màniga. En el reportatge que vaig fer fa uns mesos sobre la temporada del club, hi havia dues paraules que els diferents protagonistes repetien: ambició i humilitat. Dos valors intrínsecs d’un projecte que ha recuperat l’essència del Bàsquet Manresa i l’ha catapultat a la primera línia del bàsquet estatal i europeu.

Deia Sàez que un dels seus objectius era recuperar la identitat del club i la seva connexió amb la ciutat. Ho has aconseguit, bandit. Mai el club i la ciutat havien estat tan units. Potser l’any de la lliga, però va ser quelcom més puntual. Veure el Nou Congost ple de nens bocabadats admirant els seus ídols, il·lusionats com mai per veure en directe el seu equip, és el millor llegat que ens podia deixar. Perquè aquesta massa social en procés de germinació, és la que aguantarà el club quan tornin a venir moments difícils. Són els fonaments que sostindran el club en els pròxims 50 anys.

Hi ha una cançó de Lluís Llach que resumeix bé l’essència del que significa ser aficionat del Bàsquet Manresa:

Si véns amb mi,
No demanis un camí planer,
Ni estels d’argent,
Ni un demà ple de promeses, sols
Un poc de sort,
I que la vida ens doni un camí
Ben llarg.

I tu, Pepe, ens has donat un camí finit però ple d’alegries. I al Manresa, com a la vida, poc més se li pot demanar.

Resumint, mai li podrem tornar tot el que ens ha donat. I aquest és el millor elogi possible.

Gràcies per tot, Pepe. I torna quan vulguis.