El Kids&Us Manresa torna a somriure

I ho fa amb una barreja d’alegria i alleujament. Si contra l’Obradoiro es va treure un pes de sobre sumant la primera victòria a l’ACB, a Lleida va buidar la motxilla de la càrrega d’ocupar posicions de descens. Pocs àmbits com el de l’esport professional per passar de la tristesa a l’alegria en un període curt de temps. Ara venen dos partits ideals al Nou Congost per confirmar el canvi de cara i allunyar –ni que sigui temporalment– els fantasmes del descens.

Si fa unes setmanes era inevitable ser pessimista, ara es fa difícil no mirar el futur amb cert optimisme. A Lleida el Kids&Us Manresa va mostrar una imatge sòlida durant tot el partit, i va exhibir una maduresa que tranquil·litza al més espantadís. Un canvi com aquest no s’explica per una sola causa, i són diversos els motius que poden ajudar a entendre com hem passat de viure situacions intolerables dins la pista, a veure un equip altament competitiu.

Hem de començar l’últim a aparèixer, un Allen que ha tornat com si mai hagués marxat. L’espera s’ha fet tan llarga que, per un moment, havíem oblidat com n’és de bo. No sé si amb ell hauríem guanyat algun dels partits que hem perdut, però està clar que, amb ell a l’equip, sempre serà més difícil perdre’n. Té caràcter de líder, per com assumeix responsabilitats quan l’equip ho necessita i per com anima als companys quan queda en un segon pla. És d’aquells jugadors que, durant el partit, no tens la sensació que estigui anotant massa, fins que mires el marcador i veus que ja en porta 20. Hi ajuda que, fins ara, necessita poc volum de llançaments per anotar, gràcies a uns percentatges brillants (si excloem el duel a Madrid, sense història, a l’ACB està en un 68,4% en tirs de dos, un 50% en triples i un 83,3% des del tir lliure). I no és només el que genera per si mateix, sinó també els espais que crea pels companys i la pressió de la qual els allibera.

I mentre esperàvem el seu retorn, a poc a poc i sense fer massa soroll, altres jugadors s’han anat adaptant fins a mostrar la seva millor versió (o una de pròxima). És el cas de Notae. Si contra l’Obradoiro ens va salvar amb una exhibició anotadora, a Lleida es va menjar a Batemon en defensa, sense deixar de produir en atac. Ara se’l veu en una plenitud física (recordem que feia gairebé un any que no jugava per una lesió greu) que, sumada al seu talent, el fa complir amb els requisits per ser la referència exterior de l’equip. No serà l’habitual, però que no caigui en l’oblit: ha capturat 16 rebots en els dos darrers partits.

Aquesta evolució també l’hem vist en altres jugadors: Bassas, que després d’un inici de curs terrorífic, s’assembla cada cop més al base que ens va meravellar fa uns mesos, i sembla adaptat al rol de segon base; Benítez, que ha anat recuperant sensacions i ja ens recorda al base que, fa un any i abans de lesionar-se, ens feia por que ens robessin; o Vila, que des de la defensa i la millora en la punteria ha passat de desesperar-nos a saber-li veure la utilitat. O un Beaufort amb qui ningú hi comptava i que ha sabut aprofitar el desgavell en la posició de base per fer-se un forat i trobar el seu rol dins l’equip.

A tot això hi hem de sumar la parella de 5s, l’única posició coberta amb encert des de l’inici, amb un Oriola al capdavant que ha sostingut l’equip en els pitjors moments; com també els nous fitxatges, especialment el d’un Mobley que amb poc temps ha ajudat a millorar l’estructura defensiva i el potencial en el rebot. I així, és com ara el Kids&Us Manresa és un altre.

El que vam veure a Lleida, i que ja es va deixar intuir contra l’Obradoiro (i en els partits d’Eurocup), és que ja no som un desastre en defensa, que el joc col·lectiu s’ha imposat en la parcel·la ofensiva i que, en definitiva, l’equip s’assembla al que volíem que fos al principi de curs. I al que necessites per competir –i mantenir-te– a l’ACB. Ara toca guanyar a l’Andorra i el Corunya a casa per confirmar la millora i solidificar una dinàmica positiva que ens faci mirar el que resta de temporada amb uns altres ulls.

El temps, que sembla etern quan tot va malament i efímer quan les coses van bé, ens anirà a favor. Cal continuar treballant i no fer els ulls grossos amb alguns problemes que persisteixen, com també acabar de donar sortida als jugadors que semblen no tenir lloc i, perquè no, acabar de reforçar la plantilla si hi ha oportunitats de mercat. Penso per exemple en l’exterior del qual es parlava fa unes setmanes: si la necessitat es manté, que crec que sí, no hem de deixar que les victòries refredin aquest moviment. Perquè el calendari, ben aviat, es torna a ficar empinat.

Al club li toca continuar treballant i als aficionats gaudir del bon moment i deixar-se seduir per l’optimisme. Després d’un inici com aquest, ens ho mereixem.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *