David González: «Un bon director esportiu ha d’haver sigut entrenador»

David González coneix bé a Xevi Pujol. El manresà, agent FIBA, va compartir viatges a Las Vegas amb l’ara director esportiu del BAXI Manresa. Pujol hi anava per observar nous jugadors i fer tasques de scouting en el seu temps lliure; González hi era treballant. «No és que sigui Nostradamus, però sabia que funcionaria», explica sobre l’arribada de Pujol a la direcció esportiva del club manresà.

«Un bon director esportiu ha d’haver sigut entrenador, perquè sap el que necessita el tècnic d’un jugador. I això ho veuen bé els entrenadors, a un director esportiu sense aquesta experiència prèvia, sovint li costa més», exposa González, CEO de Free Agency, que afegeix que «ell va estar com a tècnic assistent de Pedro Martínez, el coneix bé i sap el que vol».

Quan parles amb la gent del món del bàsquet sobre Pujol, tothom diu que és un malalt d’aquest esport, una afirmació que González confirma: «Li parles d’un jugador desconegut i el coneix, i no només sap el nom, també com juga, quin és el seu entorn… És una persona que es mou i es preocupa, i cuida molt els detalls». Aquest estiu se li ha tornat a girar feina: com és habitual a Manresa, hi haurà una desbandada de jugadors i s’haurà de construir un nou equip amb moltes cares noves. Amb Pujol al capdavant, González creu que podem estar tranquils: «Continuarà funcionant. Durant l’any ha anat a tornejos i a veure partits, no només mira jugadors des de casa, els va a veure i això hi fa molt. En directe pots veure sensacions, com el jugador es relaciona amb els companys i els tècnics, pots parlar amb ell al final del partit… Hi ha coses que per la televisió no s’aprecien, i cara a cara tot guanya molt més. Pujol, a part de saber-ne, fa la feina molt bé».

Però, qui és David González i quina és la seva feina com a agent FIBA? Coneixem millor a aquest manresà que està immers en una de les parts menys conegudes i visibles del món del bàsquet, i també una de les més salvatges.

De redactor a representant

Els aficionats del bàsquet que fa anys que segueixen aquest esport, els hi sonarà el nom de David González per la web especialitzada Solobasket. Creada l’any 1998, va ser pionera a l’estat, i González hi va estar col·laborant com a redactor durant anys. «Allà em va començar a créixer l’interès per tot aquest món, vaig començar a fer continguts de scouting per la web i a posar més atenció als joves talents», recorda. I aquí és quan va aparèixer la figura de Xavier García, exentrenador del Bàsquet Manresa i un habitual de les banquetes de tot Catalunya: «Em va presentar a un agent danès, amb qui ell havia tingut relació, i em va animar a provar en aquest món». Com aquell qui diu, d’un dia per l’altre. «No sabia pràcticament res. Què he de fer? Em va passar una sèrie de jugadors americans perquè els mogués. Vaig començar a demanar telèfons, contactar amb directors esportius i entrenadors, i anar movent els seus jugadors».

Aquest va ser el primer pas. Era l’any 2013 i entrava en un món del qual ja no en sortiria.

Manresa, Ginebra i Louisville

Un any després d’aquests primers contactes, González va viatjar a Ginebra per examinar-se i treure’s la llicència d’agent FIBA. I a continuar fent camí «vaig començar un periple de col·laboracions amb altres agents. Veus que alguns no són honestos com semblen, que hi ha molt aprofitat, gent que va per darrere i sense massa escrúpols… És una autèntica selva». I davant aquest cop de realitat, una nova aparició d’una figura clau.

«Vaig conèixer a Michael Stinnett, un entrenador de Louisville amb qui ens vam entendre des del primer moment». I es van fer socis. Uns mesos abans González havia creat la seva agència, Free Agency Basketball, de la qual Stinnett és el director de scouting. «Ell s’encarrega de la captació de jugadors que surten de les universitats nord-americanes, de NCAA D1, D2 i D3», explica el manresà, que és l’encarregat de moure’ls per Europa. I aquí puntualitza: «El meu mercat és l’europeu, i generalment fora d’Espanya. Aquí, fora de l’ACB, els salaris són molt baixos. He vist molts jugadors de LEB Plata, que és una categoria professional, amb salaris mensuals inferiors als 500 €».

«Hi ha jugadors, especialment joves americans sense experiència professional, que en el seu primer any paguen un peatge: cobrar poc en una lliga menor. Allà poden fer estadístiques, treuen vídeos amb les seves millors jugades, etc., i si ho fan bé, l’any següent poden trobar una oportunitat amb millors condicions en un altre equip», analitza González.

Summer League pròpia

Durant l’any, Stinnett gestiona mini campus pels Estats Units i fa scouting regional. El moment més important arriba al mes de juliol. A Las Vegas. «Fa més de cinc anys que organitzem una lliga d’estiu i la fem coincidir amb la Summer League de l’NBA que es disputa a la mateixa ciutat». I com funciona? «Hi portem els nostres jugadors, generalment els més joves i amb menys experiència. Els hi paguem tot i lloguem la pista, els àrbitres, material esportiu… Acostumen a ser 5-6 equips, juguen tots contra tots i tenen un entrenador europeu, que els ajuda a entendre el joc que es practica a Europa», explica el bagenc. González destaca que en aquestes dates a Las Vegas «hi ha molts directors esportius, entrenadors, agents… La nostra lliga es juga al matí, així a la tarda poden anar a veure la de l’NBA».

Com és lògic, no es tracta de competir amb aquesta altra competició, sinó de complementar-la i oferir un servei a un altre perfil d’equips. «Ara a la Summer League de l’NBA hi haurà Moneke o Ferrari, jugadors als quals equips de lligues menors no hi podran accedir mai. En canvi, a la nostra lliga hi poden trobar jugadors interessants i accessibles per a ells».

– Què estàs buscant?

-Un 3-4 que tingui llançament exterior i vagi bé al rebot.

-Fixa’t en aquest jugador, juga d’aquí a 30 minuts a la pista 1.

Aquesta podria ser una de les converses que González acostuma a tenir amb entrenadors i directors esportius de les lligues europees menys conegudes. «En acabar el partit, tornes a parlar amb ell i si li ha encaixat, pot parlar amb el jugador i ens passem els contactes. A vegades acordem un contracte allà mateix». Per aquesta lliga hi han passat el mateix Pujol, abans de ser el director esportiu del BAXI Manresa, o Agustí Julbe, entrenador amb experiència a banquetes com les de Baskonia, Barça o Anadolu Efes. I a la pista, jugadors bagencs com David Òrrit o Nil Brià, representats per González.

Procés de captació

Actualment Free Agency representa a més de 30 jugadors, repartits per arreu d’Europa. Islàndia, Suècia, Portugal, Irlanda, Finlàndia, Luxemburg… La llista és llarga. «Em moc força pel mercat escandinau, especialment amb jugadors espanyols que volen una experiència a l’estranger», explica González, que destaca un aspecte clau: «Allà es paga molt millor. Per exemple, un jugador que vingui d’EBA i que faci bons números, aquí potser cobraria 350 € jugant a saber on d’Espanya. En una lliga escandinava, li donen 1.000 € al mes i a banda li ofereixen una feina de 4 hores diàries per la que cobrarà 1.500 € més. En total es treu 2.500 €. No hi ha color».

A banda de la tasca de Stinnett en la captació de joves americans, com ho fa González amb els jugadors d’aquí? «La meva política és que, si no són com a mínim juniors de segon any, no hi contacto. Crec que els nens, en aquestes edats, el que han de fer és jugar a bàsquet i gaudir-ne, no pensar en agents». El problema? «Que quan arriben a aquesta edat i hi vull contactar, ja tenen agent». Aquesta és una problemàtica del món de l’esport (encara més en el futbol) que fa anys que se’n parla i no s’acaba de tractar, perquè aquí apareixen temes familiars, d’ètica i de valors.

«Molts agents agafen a nens de 14 anys. Per sort hi ha pares intel·ligents, que veuen que el seu fill no necessita un agent. Si estàs al planter del Manresa o el Joventut, per què vols un agent a aquesta edat? Com a molt perquè et regali material esportiu i et digui que ho fas tot molt bé. Com deia, hi ha pares que ho gestionen diferent, i esperen que arribi l’hora. És el cas del Toni Naspler, que fa anys que té agents i clubs al darrere, però no en van fer cas, i ara quan ha arribat l’hora, van parlar amb diversos i han triat el que creuen que és millor per a ells. I han fet bé».

I aquí, afegeix també el punt de vista de l’agent: «És molt desgast i no hi ha un benefici clar. Estàs amb un noi des dels 15 anys fins als 19-20, que és quan ha de firmar, per dir-ho d’alguna manera, el primer contracte bo. Arriba un altre agent i te’l pren. Has estat 5 anys amb ell i ara marxa amb un altre. No val la pena».

Tornem doncs a la forma com González capta als jugadors. «Miro molt bàsquet. D’aquí, sobretot la lliga EBA. Cada setmana miro els partits dels meus jugadors i aprofito per mirar l’altre equip. Quan un jugador em crida l’atenció, em faig diverses preguntes: De quin any és? Té agent? Ho investigo, demano el seu contacte, etc. Si ja té agent, no vaig a buscar-lo. No sóc d’aquesta classe d’agents».

N’hi ha molts, així?

«Uf, molts. I no ho entenc. Que vagin a robar un noi de 20 anys que et dóna un benefici petit… No val la pena quedar malament amb una altra persona per això. No et guanyaràs la vida així. Hi ha coses que no les entenc».

Les balenes

«Prefereixo fitxar un jugador d’una agència contrastada que un de teu». Això li va dir un entrenador ACB a González, durant una de les lligues d’estiu a Las Vegas. «No deixa de tenir raó, ell també s’hi juga la feina i una agència gran sobre el paper sempre té més garanties», exposa el manresà. I, com en la majoria de sectors i àmbits de la vida, el peix gran es menja al petit.

González treballa com a gerent d’una impremta i té l’agència de representació com a segona feina, el que li aporta estabilitat. I l’agència creix any rere any, però sovint es troba amb un escenari poc engrescador: «Molts jugadors, quan arriben al final del seu segon any amb nosaltres i toca renovar, es fa molt difícil. Aquest jugador, des que el vas agafar fins ara, ha multiplicat el seu salari per sis, i té molts agents al darrere. Si no és lleial, marxa. I això què vol dir? Que la teva facturació baixa, i amb ella les perspectives de futur. Puges quatre graons i tornes a baixar fins al segon».

I com és habitual, en molts casos competir contra les grans agències és una quimera. «Per a un jugador, no és el mateix que et vingui David González que porta X jugadors, poc coneguts pel gran públic, a un que et diu que porta a Giannis Antetokounmpo. I aquestes agències més grans, si el jugador a l’estiu vol anar a entrenar a Los Ángeles, li posen un pis, un preparador físic, un entrenador… El que vulgui. I amb això no podem competir».

Però en aquest punt, també apareix el valor d’una agència com la seva. «El meu avantatge és que sóc un agent petit i puc estar pels jugadors. Aquesta gent, un jugador que està a LEB Or, per a ells no és important perquè els hi dóna poc benefici. Jo li puc dedicar molt temps i estar per ells». I posa l’exemple dels jugadors espanyols: «No en vull tenir masses perquè no puc estar per ells. M’agrada veure tots els seus partits, estar en contacte constant amb ells… Si tinc 25 jugadors, no els puc seguir ni oferir un bon servei».

Futur i anècdotes

«Vaig fent el meu camí. He tingut propostes per anar a altres agències, però sense un sou fix. Acabo de ser pare, estic bé i no em puc embarcar en segons quines aventures. Si en vingués una d’important, es podria valorar», exposa González, que tot i les dificultats exposades anteriorment, afronta el futur amb optimisme.

«Intento obtenir notorietat i fer servir les xarxes socials per atraure nous jugadors. Però el més rellevant en aquest món són les relacions, i que parlin bé de tu és clau», reflexiona, i afegeix que «a vegades un entrenador em demana un jugador i li dic que no li encaixarà pel seu estil de joc. Podria anar a colar-li un gol i fer caixa, però prefereixo que tot funcioni bé per totes les parts implicades».

Per acabar la conversa, González ens explica dues anècdotes que ha viscut en la seva trajectòria com a agent FIBA, i que poden ajudar a entendre una mica més com funciona aquest món.

«Un any abans que Iffe Lundberg arribés a Manresa, jo el vaig oferir a Pere Romero. Venia de ser el millor jugador de la lliga de Dinamarca els dos últims anys, i un entrenador danès me’l va passar. Però el BàsqueT Manresa estava a l’ACB i no se la van voler jugar. Vam baixar, i l’any següent un altre agent el va oferir i ja el van fitxar».

Aleshores, feies d’intermediari? «En aquell moment, Lundberg no tenia agent i el que buscava era sortir de Dinamarca i anar a una gran lliga. El primer agent que li aconseguís, seria qui el firmaria. I el dia d’avui continua amb el mateix agent que el va treure d’allà. I ara mira, als Phoneix Suns de l’NBA després de passar pel CSKA».

L’altra anècdota no està tan relacionada amb el Bàsquet Manresa, però sí amb un dels jugadors més prometedors de l’ACB: Yannick Nzosa.

«El vaig treure del Congo. Tenia moltes agències que li anaven al darrere i allò era un món a part. Però vaig fer bé la meva feina, vaig caure bé a la família i el vaig portar a la Stella Azzurra, l’acadèmia per joves jugadors més important d’Europa. Vam firmar un contracte de dos anys, tanmateix era conscient que un cop trepitgés la pista, tots els agents anirien darrere seu i no tindria res a fer. I així va ser. Sóc la persona que va portar Nzosa a Europa, i això és el que m’emporto».