Dani Pérez: Intel·ligència contra la lògica

Dani Pérez marxa del Bàsquet Manresa. És una d’aquelles frases que saps que diràs en algun moment de la vida, però per la qual mai acabes d’estar preparat del tot. Això ara, a ple 2026. Perquè quan va arribar, un llunyà 14 de juny de l’any 2019, ni el més optimista esperava que el seu comiat seria el d’una llegenda. Pérez va trobar a Manresa l’estabilitat, i el club un far que el guiaria en els millors anys de la seva història recent. Tal és la magnitud de la seva figura que ara, el debat, és si la seva samarreta ha de penjar del sostre del Nou Congost. Pocs jugadors han participat d’aquesta conversa, que és emotiva pel que representa i trista pel que implica: per veure-la, haurem de mirar amunt i no a la pista. On ens ha fet tan feliços.

En un món cada cop més accelerat, on tot el que no és èxit és un fracàs, on tot es magnifica i polaritza, Pérez ha tingut una carrera modèlica i ha acabat convertint-se en una llegenda d’uns dels clubs històrics de l’ACB. Amb humilitat, perseverança, fe, intel·ligència i lideratge, s’ha fet un nom en món on (a priori) no hi havia espai per gent com ell. En l’era del físic i quan el triple té més importància que mai, Pérez ha sabut fer de la necessitat virtut, i ha treballat fins a aconseguir unes armes que li han permès lluitar amb els més forts. Això dins la pista, perquè fora ha demostrat ser una d’aquelles persones que tothom vol tenir al seu costat. Una persona normal, que sembla simple però cada cop és més difícil de trobar.

Pérez és un dels pilars més importants sobre el que s’ha construït un Bàsquet Manresa gloriós, que ha desafiat la lògica durant anys, competint per sobre de les seves possibilitats econòmiques, lluitant sense por contra qualsevol rival que es posés per davant. Ha sigut l’extensió de l’entrenador a la pista, el pal de paller sobre el qual s’ha desenvolupat un estil de joc que ja forma part de la idiosincràsia del club; ha liderat el vestidor des de l’ombra, i -juntament amb la seva família- ha sigut un element integrador bàsic per crear equips cohesionats, apartant els egos per anar tots a una, que mai és fàcil en plantilles que viuen petites revolucions any a any. I, no menys important, ha abanderat l’essència del Bàsquet Manresa allà on ha anat, mostrant-se pròxim amb els aficionats i ajudant a la revitalització social que ha viscut el club, sent clau en aquesta unió entre entitat i ciutat.

La seva carrera és de les que s’haurien de posar d’exemple en totes les entitats formatives. Sense un físic privilegiat ni un talent anotador de primer ordre, que són els dos factors que més enlluernen als més joves, Pérez ha aconseguit ser un dels millors bases de l’ACB durant anys. I no ha sigut fàcil, com no ho és per tots aquells que no són doncics o gasols. Ha hagut de picar molta pedra i recórrer carreteres secundàries fins a establir-se a l’elit: Cornellà, Lleida, Menorca, Andorra, Fuenlabrada, Palència, Oviedo, Tenerife i Sant Sebastià. Mai va tirar la tovallola. Amb paciència i treball va desenvolupar unes habilitats que li han permès guanyar-se un lloc entre els millors. En l’era dels bases totterreny, físics i anotadors, Pérez ha excel·lit recuperant els clàssics de la posició: visió de joc, domini del ritme, capacitat d’organitzar l’ofensiva i domini de la passada, fent de l’assistència un art.

I ara, per molt que ens entristeixi a tots, ha tornat a demostrar la seva intel·ligència escollint el millor moment per dir adeu. En el bàsquet professional, com en la vida, mai és fàcil saber quan marxar. La tendència, sovint, és allargar les coses més del compte, el que acaba enterbolint la relació i deixant un mal regust de boca a les dues parts. M’hauria agradat que continués una temporada més? Sense dubte. Però crec que és millor per tots separar-nos ara, recordant amb alegria tots els moments viscuts i esperant retrobar-nos en el futur. Fins i tot anant-se’n ha demostrat ser un senyor.
Queda agrair-li com es mereix tot el que ha fet per nosaltres. Per fer-nos creure que tot és possible. Per convidar-nos a somiar. I per demostrar-nos que, per moltes adversitats que trobem, sempre hi ha un camí que ens pot apropar a la felicitat.

Gràcies per tot, Dani.

Ets etern.

P.D.: La seva samarreta ha d’estar al sostre del Temple.