Campions de Catalunya

Sovint les coses no són tan fàcils com ens agradaria. Com quan vols abandonar la mentalitat perdedora però aquesta no et vol abandonar a tu. O quan desconfies d’un grup tot i que t’hagi donat infinitat de motius per confiar en ell. Tot això ho dic per explicar que, hores abans de començar la final de la Lliga Catalana, el meu pronòstic (en petit comitè) era clar i breu: ens fotran de 20. Sí, em mereixo tot el dolent que em pugui passar aquesta setmana.

Podria enumerar diferents excuses per purificar el meu pecat: l’equipàs que té la Penya i el seu bon partit contra el Barça, que ens falta un dels jugadors més importants, que d’altres encara estan lluny de la seva millor versió o que tenim moltes cares noves i l’equip està en procés de construcció. Però res justifica el fet de dubtar d’Ocampo i la seva capacitat per construir grups competitius.

Tanmateix, no té sentit pensar en el passat, com tampoc fer-ho en el futur, i ara és hora de gaudir i celebrar el primer títol oficial del curs. No sabem que ens depararà una de les temporades més exigents que es recorden, però això de Tarragona ja no ens ho traurà ningú. I és la confirmació que el BAXI Manresa viu la segona era daurada de la seva història: entre el 2021 i el 2025 s’han guanyat dues lligues catalanes, s’han disputat Play-Offs i copes, una final europea i s’han sumat més victòries que derrotes. A finals de la dècada dels 90, quan es van guanyar les dues primeres lligues catalanes, també es va aixecar una ACB i una Copa, en la que és la millor època de la història.

Deixant de banda el context econòmic, només hi ha que similituds. Inclús en el pavelló, l’única nota negativa d’aquest gloriós present. I aquí estaria bé que els polítics mostressin la mateixa pressa que tenen per aparèixer en les fotos dels èxits.

Grup cohesionat i il·lusionant

Aquest ha sigut un dels estius més complicats dels últims anys. A l’habitual sortida de jugadors importants, si ha sumat la de Xevi Pujol, el millor director esportiu de la història del club i peça clau per entendre l’exitosa època que viu el BAXI Manresa. Amb el seu adeu, el club es quedava sense l’última pota del trident que va idear i guiar el club fins a aquest present, després de les sortides de Pepe Sáez i Pedro Martínez fa uns anys. Com tots tres han remarcat sempre, el club està per sobre de tothom, i de moment així és. I per molts anys. A tot això, cal sumar un estiu amb competicions de seleccions que ens ha deixat una pretemporada atípica.

I així hem arribat en aquest punt amb tot per construir, però sobre unes bases sòlides que ens fan ser optimistes. La idea de joc és innegociable, com també ho són la lluita i el caràcter competitiu. El grup, tot i els pocs dies junts, es veu unit i integrat, tant al club com a la ciutat. Veure la celebració d’ahir amb els aficionats desplaçats a Tarragona fa trempar.

En l’àmbit individual, aquesta Lliga Catalana (cada any millor, tot i que aquí som partidaris de celebrar-la a la ciutat d’un dels participants, de forma rotatòria) ens ha permès fer-nos el primer esbós del rol i rendiment que poden tenir els jugadors, especialment els nouvinguts. Sempre tenint present que estem en pretemporada i tothom ha de sumar entrenaments i minuts.

A l’espera d’Olinde, que determinarà el futur de l’equip, Benítez s’ha destapat com un dels millors fitxatges dels últims anys (i mira que el llistó és altíssim) i s’ha convertit en el líder de l’equip des del primer moment És un dels millors bases de l’ACB. Ubal i Knudsen (aroma valtonesc) han sorprès positivament, i tot i la lògica irregularitat que va intrínseca amb l’edat, seran importants en molts aspectes, aportant energia, físic i més punts dels que esperàvem. Kao és un d’aquells jugadors que recordarem durant anys, perquè no n’hem tingut cap de tan espectacular. La seva sola presència a pista canvia els atacs dels rivals. Golden és un dièsel, un pivot amb una comprensió del joc privilegiada, que lluny dels focus farà funcionar l’ofensiva de l’equip, i sempre acabarà aportant. A l’Izaw-Bolavie (MVP de la celebració) el veurem poc a la pista (i serà bon senyal), però quan hi sigui no desentonarà perquè sabem el que pot aportar: intensitat, velocitat i lluita per totes les pilotes. Plummer és la gran incògnita, i el seu debut no ha fet esvair els dubtes. No serà Hunt, ni Badio ni cap dels seus brillants predecessors, però té les eines per ser important, especialment en l’aspecte anotador: ha demostrat ser un triplista d’elit. S’haurà de veure si pot trobar altres vies d’anotació. I en defensa, lluny de ser un especialista, crec que pot no desentonar (no ser un Harding, per entendre’ns). Confiar-hi és un acte de fe? Pot ser, però aquí l’assumim. Amb més rodatge i confiança, serà un referent ofensiu.

Què dir dels vells coneguts. Dani Pérez beneeix l’arribada de Benítez, que li permetrà dosificar els seus minuts i continuar sent determinant quan estigui a pista. A vegades menys pot ser més, i és impossible entendre el joc de l’equip sense la seva figura. Reyes no estarà sempre tan encertat (si no ens el prendran a mitja temporada), però la sortida de Musa i Jou crec que li pot anar bé per sentir-se important, fent un pas endavant respecte al curs passat. Obasohan tornarà a ser el desllorigador de l’equip, una potència física que canviarà partits des de la defensa i l’atac. La seva renovació equival a un magnífic fitxatge. Steinbergs ha de continuar amb la seva progressió, consolidant-se com un magnífic jugador de rotació, i ha de fer un pas endavant en atac, afegint nous registres més enllà del seu gran tir exterior. Gaspà, si manté aquesta mentalitat i sota les ordres d’Ocampo, serà millor jugador a final de temporada. I durant aquesta, tindrà els seus moments.

I el més important: en l’estiu més complicat, tornem a estar il·lusionats. I amb raó.

Gaudim-ho.